La meva àvia Guida va néixer el 1900. Quan la
història d’una novel·la que pugui estar llegint transcorre a principis del
segle XX, sempre penso en ella, ja sigui per acotar referències temporals i de
lloc, per establir comparances i divergències extraliteràries entre els
personatges o bé per deixar-me sorprendre per altres diferències de formes de
vida, de maneres de pensar o de gustos. Això em succeeix també amb els
altres avis -i amb els meus pares. Però dels quatre avis sobretot em
passa amb ella, l’àvia paterna, perquè els avis materns no els vaig conèixer, i
el pare de mon pare va morir quan jo només tenia quatre anys. En canvi a
ella sí que la recordo bé. Quan es va quedar vídua, va deixar la casa del
carrer Nou des Mercadal on havien viscut, i es va mudar a ca nostra i a ca la
meva tia a parts iguals, és a dir: feia quinze dies a casa de cadascun dels
seus dos fills, la meva tia i el meu pare. Va morir que jo feia el primer
curs de Batxillerat, llavors tenia catorze anys.
Si bé això tot sovint ha estat així, l’altre dia
vaig encetar el camí invers per curiositat en demanar-me a mi mateix, tot
retrocedint en el temps de forma calculada, què en devia ser, de la meva àvia
Guida, el 1904. Els càlculs eren gairebé atzarosos i responien a un joc
personal amb el temps. Del 2014 vaig voler recapitular més d’un segle
resseguint els decennis fins a situar-me al 1904, el primer any quatre de la
seva vida i deu anys abans del començament de la Gran Guerra, de la qual
enguany es commemora, per tant, el centenari.
La meva àvia era d’una família pagesa del terme des
Mercadal: li deien na Guida de Sa Cavalleria. Els seus pares n’eren els
amos -amo i madona-, de sa Cavalleria, un lloc del nord de l’illa amb una
immensa torre de defensa i situat a la dreta del camí que duu fins al far, poc
abans d’arribar a la costa. Les tramuntanades hi peguen fort i només li’n
fan redossa les immenses dunes de la platja.
Si per una banda aquell 1904 na Guida era una filleta a punt de fer els quatre anys, en Bartomeu -l’home amb qui es casaria vint anys més tard als vint-i-quatre- prest n’havia de fer nou. Bessó del seu germà Joan, en Bartomeu llavors tenia quatre germans més: na Margalida, la gran, era una doneta de setze anys, na Maria en tenia tretze i els petit, en Toni i n’Antònia, sis i dos respectivament. Tot i que la família vivia a Ferreries des de feia temps, els bessons i na Maria havien nascut al poble des Migjorn, d’on de fet procedien els seus avis. En aquells moments sa mare tornava a estar embarassada del setè infant: na Mariana va néixer aquell mateix any.
El 22 de març d’aquell
A més de voler recalar al port de Maó, a l’illa de Menorca, de camí cap a
l’illa de Capri, Guillem II duia una altra intenció. Feia catorze anys,
el 1890, la flota d’una esquadra imperial comandada pel contraalmirall
Friedrich von Hollmann i formada pels cuirassats Kaiser, Preussen, Friedrich
der Grosse, Deutschland i Prinzess Irene havia aparegut al port de Maó per
fer-hi enterrar Karl Friedrich von Bunsen, tinent de la marina alemanya i amic
personal de l’emperador, que havia mort a bord com a conseqüència -es deia-
d’una febre maligna.
A bord d’una xalana remolcada per una llanxa del
cuirassat escorta, Guillem II es va dirigir al Cementeri dels Anglesos de
l’altra banda del port, on era enterrat l’amic, i a la tomba hi va fer deixar
rams de flors fresques a fi de recordar-lo i honorar-lo. A continuació de l’acte íntim, l’emperador va voler fer un llarg i tranquil
recorregut pel port amb la barca. Un cop novament a bord del König
Albert, va ser ara el malaurat cuirassat espanyol Lepanto el que va disparar
les vint-i-una canonades de comiat. Els dos bucs imperials prengueren
rumb cap a Nàpols a les cinc del capvespre.
Aquesta va ser la primera de les dues visites que l’emperador va fer al port de
Maó. La segona s’esdevindria un altre dia de primavera de l’any següent.
