Sant Sebastià, Pierre et Gilles

M’ho havia proposat i si no ho faig ara ja no ho faré: felicitar per Sant Sebastià a la gent de Palma i que, després de Sant Antoni, continuïn celebrant la festa amb torrades de sobrassada i botifarrons!  D’altra banda ben diversa, després de Sant Antoni a les xarxes començaran a aparèixer imatges de Sant Sebastià, dibuixat i pintat de forma continuada des de fa segles, font d’inspiració i d’expressió també per a la fotografia o el cinema actuals. De reproduccions del sant, se’n podrien cercar i trobar milers.  Però ara mateix torno tenir al cap el treball fotogràfic de Pierre et Gilles o el Sebastian de Derek Jarman al cinema, una pel·lícula del 1976 que record vagament haver vist a Barcelona deu anys més tard.  El que sí que puc apuntar amb exactitud, perquè ho he estat comprovant, és en quin moment vaig descobrir Pierres et Gilles per primera vegada.  Ara és clar, han estat ja molt vistos per molt bona part de la societat. El primer cop no deixen indiferent.

El primer que record és on va tenir lloc l’exposició, Munic, en en el museu de la ciutat, l’Stadtmuseum.  Era l’agost de 1997.  Tres mesos abans de fer els trenta anys, tornava de fer un curs d’alemany al Goethe Institut de la ciutat de Murnau, al sud de Baviera, als peus dels Alps, Murnau am Staffelsee, amb la retina plena de pintures expressionistes o del Der Blauer Reiter de Gabrielle Münter i de Wasily Kandinsky que se superposaven a les imatges reals del paisatge i la natura.  En els moments de temps lliure havia anat algunes vegades fins al llac amb bicicleta, hi havia llegit la Italienische Nacht d’Odön von Hörvart i havia descobert que, així mateix, no tot havia estat paradisíac durant el segle XX, a Murnau.  A Munic hi fèiem uns dies amb el meu amic Jordi abans d’agafar el vol cap a Barcelona.  Ell tornava de fer un curs a Rosenheim, ciutat nadiua de la protagonista d’Out of Rosenheim, la pel·lícula Bagdad Café.

Un dia passejant pel centre de la ciutat vam arribar fins als murs blancs del museu. No record ben bé si sabíem on anàvem…  Penjat de les parets exteriors del centre hi havia el cartell que anunciava l’exposició: reproduïa el Soldat soviètic, de Pierres et Gilles. Ens va cridar l’atenció i vam entrar al museu. Uf! Hi havia molta obra seva, em costa recordar-me’n d’una en concret.  Bé, d’una en concret sí, que me’n record! De les altres no sabria dir quines de les fotografies que vaig veure aleshores eren les originals, sobretot després del munt de vegades que les he vistes reproduïdes des de llavors ençà en catàlegs, postals, flyers o en la xarxa d’Internet mateix... Aquelles obres de fotografia i pintura, amb l’aparença de perfecció dels cossos en un marc de fantasia kitsch, que a l’hora d’una banda pot recórrer l’espectre de la religió i el fetitxisme i de l’altra el de la sensualitat i l’erotisme en qüestió de segons, sensacions difícils de recuperar després del primer cop d’ull…

L’obra que sí que record, Le petit Jardinier, era dins de l’exposició, però després vam saber que en un principi n’havia d’haver estat la del cartell anunciador de l’exterior, però que per decisió de l’Ajuntament s’havia tirat enrere la proposta i s’havia decidit que aquest lloc l’ocupés el Soldat soviètic.  Millor un soldat amb el símbol de la falç i el martell en una ciutat capitalista que la xiula d’un jardiner pixant al camp entre les flors, roselles i margalides...

Marxàvem de Munic el 30 d’agost.  En baixar a la recepció de l’hotel al matí per pagar aquells dies d’estada, vam assabentar-nos per la televisió que hi havia damunt el mostrador que davall d’un pot del Sena a París hi havia hagut un accident de cotxe i havia mort Lady Di.

Postales de Baviera

Aquestes postals les vaig enviar als meus pares el 30 de setembre de 1991:

"Esta es la ciudad (9.000 habitantes) en dónde estoy.  Está al lado de un lago, entre montañas.  Hoy me han hecho una prueba de alemán, pero todavía no sé el resultado. Me han pagado el viaje y aún me han dado 400 marcos más: en total casi 50.000 pesetas.  Ahora llueve, pero no hace frío.  Estoy en una residencia de estudiantes que está situada en la ladera de una montaña." (Prien am Chiemsee)

"Prien es la ciudad y el Chimsee es un lago muy grande, tan grande que incluso tiene dos islas.  En estas islas se han construido monasterios, iglesias y palacios.  A este lago se le llama el mar de Baviera, de tan grande que es.  La primera postal que os envié era la fotografia de la isla más pequeña: 'La isla de las mujeres'.  En ella hay un monasterio de monjas."

"Munic es la capital de Baviera.  Cada año, en octubre, se celebra la boda del rey Ludwig II de Baviera.  Es la fiesta de la cerveza.  La gente se bebe jarras de un litro.  También hay una feria grandiosa con montañas rusas enormes.  Cada año vienen aquí millones de personas.  Munic está a una hora de viaje en tren des de Prien.  Muchos besos!"

"Salzburg es la ciudad de la música, porque aquí nació el compositor Mozart.  Esta ciudad está en Austria.  Prien am Chiemsee, en dónde yo estoy, está a una hora de la frontera.  Ya había visitado esta ciudad cuando estuve en Austria por Pasqua."

"El domingo de la semana pasada hicimos una excursión y fuimos a visitar un castillo del siglo XIX.  Parece un castillo de fábula.  Detrás del castillo también hay un lago, pero éste es mucho más pequeño que el Chiemsee."

Excursió al Chiemsee

Diumenge dia 17 d’agost el grup de Munic vam fer una excursió al Chiemsee, al llac més gran de Baviera, “das bayerische Meer”, la mar bavaresa, com l’anomenen ells. El punt de trobada era l’Ostbahnhof a les nou menys vint del matí, el tren sortia a menys cinc cap a Prien i el trajecte no arribava a l’hora de viatge.

El recorregut em començava a ser prou familiar: al 1991 havia fet el meu primer curs de llengua alemanya al Goethe Institut de Prien am Chiemsee, una petita ciutat de la vora del llac. Aleshores tenia vint-i-quatre anys. D’altra banda, el pont de la Immaculada d’ara fa dos anys, del 2006, amb trenta-nou, vaig passar-lo a Munic. El dissabte al vespre havia quedat amb Franzi per passar la nit amb ell a la petita ciutat bavaresa on viu, no gaire enforma de la frontera amb Àustria: Traunstein. De fet, a Franzi, l’havia conegut gairebé mig anys abans una nit encara d’hivern a Salzburg.

A través de la finestra del tren es veien pobles i paisatges. Després de varis dies de pluja, aquell dia va fer un molt bon dia solejat. Beatrix, una de les professores, ens va assenyalar el Welndelstein, una muntanya de 1838 metres d’alçada dels Alps bavaresos, amb observatori meteorològic. Feia un parell de dies que n’havíem vist imatges rodades del cim en una pel·lícula bavaresa de cinc estrelles: “Wer früher stirbt ist länger tot”. Ens aproximàvem a Rosenheim. No m’hi he aturat mai en aquesta ciutat, però en certa manera és centre de vivències personals i també fílmiques. Em recordava d’una altra pel·lícula, “Out of Rosenheim”, amb Marianne Sagebrecht, un film que a l’estranger es va traduir per “Bagdad Café”.

Benvinguts al Chiemsee, país de vacances: „Grüβ Gott im Urlaubsland Chiemsee“. Érem a Prien que faltaven deu minuts per a les deu, i vint minuts més tard preníem el tren de Sóller. No era, evidentment, el tren de Sóller, ni ens hi dirigíem, però el tren era semblant, tot i que pintat tot de color verd. Margret, l’altra professora, va confirmar la meva impressió: a Mallorca hi ha un tren que s’hi assembla, el tren de Sóller, no és ver? –em va preguntar en alemany. Aleshores vaig fer altres associacions: la Mallorca en temps de l’Arxiduc Lluís Salvador; Elisabet d’Àustria, Sissi, a bord del seu iot Miramar arribant a l’illa, l’ascendència bavaresa de l’Emperadriu, el seu cosí Lluís II de Baviera...
 

El nostre següent mitjà de transport: el vaixell de vapor, el Dampfer Josef. Sortida a les deu i mitja. Pugem a la coberta de dalt, fa sol i es pot contemplar el paisatge d’aigua dolça i els Alps al fons. Altres embarcacions esportives i diumengeres agafen l’aire que bufa i naveguen amunt i avall. El nostre destí és la Herreninsel, una de les illes del llac. Hi desembarcam a les onze menys deu. Des del moll surt un camí que a través del bosc duu fins al palau reial: Herrenchiemsee. L’havia fet construir el rei de faula, el “Märchenkönig”, Lluís II. Al jardí afrancesat hi brollen fonts mitològiques: Fama i Fortuna. Hi ha una munió de visitants.

Lluís II de Baviera, Wittelsbach, a qui s’ha titllat i es titlla encara de boig pel despropòsit de la seva dèria constructora de palaus inútils, exclusivament representatius de l’art per l’art i la filigrana per la filigrana, de decorats teatrals de pedra, de temples de la fama, havia fet aixecar aquell “Tempel des Ruhmes” en honor al rei Lluís XIV de França, “le Roi Soliel”, el Versalles bavarès. En un temple hom no s’hi sent com a casa: Lluís II només hi va pernoctar durant noranta nits, res a veure amb el palau íntim de Sans Souci que Frederic II de Prússia havia fet construir més d’un segle abans a Potsdam. El castell de Neuschwanstein, el castell amb què es va inspirar Disney, també el va fer erigir Lluís II. Tan l'un palau com l'altre han esdevingut atraccions turístiques de Baviera.

Munic, Baviera

Se sent repicar de tambors. Fa un moment han passat pel meu carrer gegants i capgrossos, són les festes de Gràcia. Mentrestant intento resseguir el fil del passat bavarès. Baviera: un altre món, una altra tradició. Pretenc recórrer les meves estacions en aquesta regió, en aquest Bundesland de la República Federal d’Alemanya. Si algú es demana què hi faig aquí, tancat a casa, mentre a fora se celebra la festa, li diré senzillament que no en tinc cap ganes de cavalls, de pomada ni de terra a les sabates. La meva intenció és fer un repàs breu a aquesta geografia meva, agafar més tard el llibre i la tovallola i anar a fer un bany al mar abans de dinar. El meu propòsit es concreta ara de la manera que segueix.

Fa gairebé disset anys vaig visitar per primera vegada Baviera, era el mes d’octubre de 1991 i el segon cop que visitava Alemanya. Era a punt de complir vint-i-quatre anys. Durant el curs anterior m’havia presentat a un concurs d’expressió oral a l’Escola Oficial d’Idiomes de Drassanes, a Barcelona, i arrel d’això el Goethe Institut d’aquesta ciutat m’havia concedit una beca per fer un curs de llengua a Alemanya, concretament a Prien am Chiemsee. Prien era el nom d’una petita ciutat de Baviera al costat d’un llac, el Chiemsee, conegut com la mar de Baviera, el llac més gran del Land. Recordo una sortida en vaixell de vapor pel llac. Tot i que les vam poder veure des del barco, durant aquell viatge no vam desembarcar a cap de les dues illes més conegudes: la Herreninsel i la Fraueninsel. A la primera Lluís II de Baviera hi havia fet construir un palau d’imitació versallesca. Era també la primera vegada que sentia parlar d’aquest rei, del Märchenkönig, del rei de faula. En el transcurs d’aquella estada vam visitar un altre dels seus castells, Neuschwanstein. Al Goethe Institut de Prien vaig obtenir la meva primera titulació a Alemanya, el nivell intermedi (MSP, Mittelstufeprüfung).

Sis anys més tard, als vint-i-nou anys, vaig visitar Baviera per segona vegada, també va ser arran de l’assistència a un curs de llengua al Goethe, aquesta vegada a la petita ciutat de Murnau; aquest cop a través d’una de les beques que concedeix anualment la Conselleria d’Educació del Govern Balear juntament amb l’Institut Alemany. Va ser a Murnau durant aquell mes d’agost que vaig començar a interessar-me per l’Expressionisme alemany, ja que la ciutat havia estat un dels nuclis d’un dels seus moviments principals: Der Blaue Reiter, El Cavaller Blau: Gabriele Münter, Wassily Kandinsky, Franz Marc... També recordo que a Murnau vaig llegir Italienische Nacht, d’Ödön von Horvath, que durant els anys 30 havia viscut a la ciutat mentre es rebel·lava contra l’ascens del feixisme. A Murnau vaig obtenir la meva segona titulació: el nivell superior (OSP, Oberstufenprüfung).

D’aquest segon viatge en recordo també el darrer dia. Devíem haver acabat de berenar a l’hotel. Dic “devíem” perquè aquell any a Munic hi havia arribat i me’n tornava amb el meu company, que també havia fet un curs, a Rosenheim. Quan vam anar a pagar, al taulell de la recepció hi havia una televisió que en aquell moment informava de l’accident a París de Diana Spencer, Lady Di. Era el darrer dia d’agost.

La meva tercera visita a Baviera va ser ja a la capital, Munic. També hi vaig anar a fer un curs, aquest cop de didàctica de la llengua. Va ser durant les dues darreres setmanes del mes de juliol de 2003, ara fa cinc anys. Jo en tenia trenta-cinc. Tot i que ja hi havia estat durant uns dies durant les meves estades anteriors, aquella visita va representar gairebé la meva primera gran descoberta de la ciutat: el centre (Marienplatz, Sendlinger Tor, Viktuallienmarkt, Stachus...), els museus (la Alte i la Neue Pinakothek, el Lehnbachhaus), el parc (l’Englischer Garten) i el riu, l’Isar. Un cap de setmana vam fer una sortida al Starnberger See, on Elisabeth d’Àustria, Sissí, havia passat molts estius de la seva infantesa i primera joventut i on van trobar ofegat el seu cosí Lluís II. A l'Starnberger See vam visitar el Buchheim Museum, que alberga una col·lecció important de pintura expressionista.

Vaig tornar a anar a Munic durant el pont de la Constitució de 2006 i algunes de les coses que hi vaig fer durant aquella estada les vaig narrar en un parell d’entrades d’aquest mateix bloc. La meva sisena i última visita a la capital de Baviera ha estat durant els darrers quinze dies d’aquest mes d’agost. He tornat a navegar pel Chiemsee disset anys més tard, però tant l’Institut Alemany de Prien com el de Murnau ja no existeixen. La política lingüística dels darrers anys del Goethe ha consistit a fer tancar moltes de les seves seus situades a petites ciutats de l’Alemanya de l’oest, i de l’Europa occidental en general. L’Institut pretén expandir-se als països de l’est.

Aquesta meva darrera experiència a Munic serà matèria d’alguns dels meus pròxims escrits. Ara, mentre s’està celebrant el jaleo a Maó, me’n vaig a refrescar-me a la mar.

Sa Sínia des Cuc

Fa quatre dies que vaig arribar de Baviera i aquesta foto va ser presa l'endemà dematí des del terrat de ca meva. Ha començat la vida quotidiana a Sa Sínia des Cuc. És època d'exàmens a la feina. M'aixeco de més de matí que no ho solia fer a ca ma mare a Mercadal. Em faig el cafè i bereno tranquil·lament al menjador il·luminat. El finestral dóna al pati i el pou emblancat m’encega. Em dutxo i surto al carrer, carrer de la Reina, de Sant Ferran, d’Anuncivay, de la Infanta, Nou... Aquests dies he anat a comprar coses que em feien falta per a la casa, una cortina de dutxa, un setrill, un colador per la llet... i m’he aturat a comprar peix al mercat, un cap-roig, una mòllera, musclos... També he comprat al supermercat de davall del Carme, oli, sucre, arròs, farina... i he anat a una botiga de marcs perquè m’emmarquessin l’expressionista Blaues Pferd de Franz Marc.  M’encanta sortir de casa i fer els enviats al dematí i contemplar la ciutat que he triat per viure, la ciutat on vaig néixer, cap ben alt contemplant les finestres colonials de guillotina dels edificis revolucionaris, descobrint un escut heràldic botifler, una cúpula, una torre, un observatori corsari, una claraboia amb una veleta al capdamunt assenyalant el nord... 

Torno a casa i m’assec a fer feina en aquesta habitació que dóna a Sa Sínia, a cercar articles de premsa alemanya, de l’Spiegel, Frankfurter Allegemeine Zeitung, Süddeutsche Zeitung, die Zeit... Immigració i integració, canvi climàtic, països àrabs, internet i altres mitjans de comunicació..., temes del pla d’estudis que m’interessen. Es pot dir que darrerament sé el que passa al món gràcies a la premsa alemanya, sense televisió com estic, sense comprar els diaris locals ni nacionals ni espanyols. De tant en tant m’entretinc actualitzant els blogs, el portfolio d'alemany, el de Sa Sínia, es cultural, el de Menorca gay o aquest mateix, el gran tour. Després dino, de peix, és clar, aquests darrers dies, i me’n vaig a fer feina. 

Abans de començar les classes entro a l’aula multimèdia i encara em passo una altra bona estona buscant i imprimint material per a les classes. L’hora de començar-les és a les cinc del capvespre. Alguns dies les acabo a les nou i d’altres a les set. Si és aquest darrer cas, me’n torno a l’aula multimèdia, perquè no debades en som l’encarregat. Fa dos dies que quan he sortit de treballar ploviscava. Avui he sopat i ara escric. Ahir vaig telefonar a Franzi i se'n va alegrar molt. Esperava la meva trucada. Avui migdia ha partit cap a Hamburg a fer-hi el cap de setmana. Ara me’n vaig a dormir. Bona nit! Ara s'ha tornat a posar a ploure, a bots i barrals.

Faune Barberini, Gliptoteca (Munic)

Munic, Kr@aftAkt, un cibercafé super agradable aquí al centre de la ciutat, al barri gai, cantonada amb Müllerstraße, no gaire enfora de la Hans-Sachs-Straße 20, on m'estic aquests dos dies. Hi vaig arribar ahir un quart d'hora abans de les dotze de la nit després d'un viatge de cinc hores des que vaig sortir de Maó a les sis i mitja del capvespre. En realitat gairebé increîble, plantar-se a la capital de Baviera en tan poc temps des de Menorca. Jacob em va rebre molt amablement i avui de matí he berenat amb Harrald, un amic seu austríac de Graz que també s'està uns dies aquí i que normalment a l'estiu viu i treballa a Santanyí. 

He sortit de l'apartament a les dotze del migdia. Feia un cel claríssim de tardor i he passejat pel centre de la ciutat, Sendlinger Tor, Marienplatz, l'òpera, el palau residència dels Wittelsbach, la universitat... He arribat fins a la Gliptoteca i el Lenbachhaus. No he visitat cap dels dos museus. Ha fet tan bon dia que em sabia greu tancar-me entre quatre parets, per molt de plaer que pugui suposar contemplar els acolorits quadres de l'expressionisme alemany. A la Gliptoteca només hi he badat al vestíbul. N'he tingut suficient amb reveure el faune Barberini. Després he decidit venir cap aquí al barri amb la finalitat de trobar un cibercafè i n'he trobat aquest de magnífic. Acab de prendre un cafe late. L'única cosa que he pres des del berenar. Potser ara em menjaré una bona Bratwurst en algun dels animats mercats nadalencs del centre de Munic.