La meva dedicació a la llengua francesa dels
darrers temps m’ha duit –entre d’altres- a la lectura de dos llibres d’André
Gide: L’immoraliste i Corydon. La
lectura en general –i en original- és un dels meus principals motius de tal
dedicació. Vaig llegir els Falsificadors
de moneda fa més de deu anys, i ara mateix només en recordo la dificultat
de comprensió, tot i que es tractava d’una traducció –o precisament per això.
 |
| George Platt Lynes, André Gide 1932 |
André Gide va néixer entre escorpí i sagitari, i
això no explicaria res si no fos per dos dels seus fats: la sexualitat i els
viatges, el frenètic i escandalitzant onanisme dels anys joves, el no manco
escandalitzant –per extra ordinari i incomprès- uranisme posterior, juntament
amb les altres descobertes geogràfiques del món físic i sociocultural –l’Àfrica
del nord i la negra- i les biologies dels sentiments. Les venes artístiques –músicals i literàries-
eren –segurament també- vies emetents de sang astronòmica obertes en un cosmos
anhelant de llibertat i autonomia, on hi polsava la vida subjecta a
l’experiència terrenal.
El metge Corydon abandona la medicina –tants se’ns
en fot també!- i s’avé a encetar dialogar sobre la història natural –zoològica i
humana-, enfrontant la natura a la contra natura, és a dir –paradoxa- als
costums assenyalats-, defensant la voluptuositat per sobre de l’instint sexual
motor reproductor –se’ns en torna a fotre!-, per a la fi concloure –de forma prou
convicent- amb una superproducció seminal de l’element masculí. Arremet dialogant contra els prejudicis i els
tabús i s’endinsa en la història, la literatura i les belles arts –les de l’antiga
Grècia- per trobar una civilització més acostada –sociològicament- a la natura
humana –avui contra natura per a molts dreçats- i explicar-se de retruc –i
moralment- a si mateix, tot assumint de tal forma el propi desig homoeròtic: la
pederàstia de relacions entre un adult experimentat i pedagog i un adolescent
per esculpir a través del mestratge. Gide
sorprèn invertint el fons contra natura de la forma més natural.
Marc Allégret, Avec André Gide
