Des de ca meva fins a la plaça de la Conquesta de Maó només hi ha uns deu
minuts a peu, però el viatge històric que s’hi pot fer és incommensurable. Geogràficament s’acaba sortint a l’Arravaleta pel carrer del Nord, que dóna al vent de
Tramuntana. Es deixa el Carme a la dreta -església i claustre-, es passa
per davant del mercat del peix i s’enfila amunt cap al portal del Mar -amb
vistes al port des de dalt de la Costa de ses Voltes.
La plaça de la Conquesta és la part més antiga de la ciutat, indret equívocament inexpugnable, enlairat dalt dels penyals. Hi vaig amb relativa freqüència perquè hi ha la biblioteca pública, situada a l’antiga casa de la família Mercadal, amb una col·lecció no gens menyspreable de films en DVD. De llibres, no en prenc cap mai en préstec. De pel·lícules, sí; una de les darreres: Au Revoir les Enfants.
Au Revoir les Enfants, de Louis Malle, la vaig tornar a mirar -per segona vegada?- dimecres passat al reproductor de DVDs de casa després d'haver-ho fet més d’un quart de segle abans en qualque cinema de Barcelona -no l’havia tornat a veure des de llavors? O tal vegada sí, per rememorar un altre cop el trasbals d’emocions que m’havia produït? Em pensava que l’havia vista per primera vegada al cinema el 1986, però no, devia ser el 1987, any en què va guanyar el Lleó d’Or al festival de Venècia. Forma part de la meva llista particular de pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, així mateix com L’ami retrouvé (Reunion, L’Amic Retrobat), que també devia veure a Barcelona un parell d’anys més tard. Tant l’una com l’altra enalteixen l’orgull discret i l'exquisida sensibilitat del nen hebreu preadolescent i cultivat, orgull i sensibilitat focalitzats en la música i la literatura.
En realitat, la plaça de la Conquesta de Maó, amb l’estàtua fatxenda -llegeixi’s de 1950- del conqueridor medieval Alfons III, no existia de fet abans de 1944, en què es van acabar d’enderrocar les antigues cases que les bombes llençades per l’aviació italiana, alemanya i espanyola havien destruït al final de la Guerra Civil en el transcurs de la Batalla de Menorca, en què l’illa finalment es va haver de rendir davant les tropes franquistes.
En qualsevol cas, l’indret devia ser molt probablement un intricat de carrers
medievals. Recordo haver participat a finals dels anys noranta en una visita
guiada per Maó, durant la qual se’ns va obrir una portalada del costat mateix
de la Biblioteca. S’hi entreveia el que quedava de l’estreta silueta d’un
carrer àrab, apuntalat per bigues d’una banda a l’altra i que evocava amb força
la porta suposadament àrab de la costa de cas General.
Després del bombardeig, la façana de la casa Mercadal, la seu actual de la biblioteca pública, va quedar ben bé a la vista i des de llavors ençà presideix la plaça. Entre els edificis circumdants, pels quals queda encabida, hi ha els murs feixucs de la façana posterior de l’església de Santa Maria, del segle XIX.
A Au Revoir les Enfants Malle narra cinematogràficament la pròpia experiència. A principis dels anys quaranta a la França ocupada pels alemanys, i amb la finalitat d’apartar-lo de la guerra, Louis -Julien Quentin a la ficció- va ser internat pels pares en un col·legi catòlic de frares, collège d’Avon, a prop de Fontenaibleau, juntament amb el seu germà gran Bernard. Allà hi va fer un amic dos anys més gran que ell, Hans Helmut Michel -Jean Bonet-, que després va resultar ser jueu -Jean Kippelstein . La Gestapo el va descobrir i el va arrestar a mitjans de gener de 1944 juntament amb dos al·lots hebreus més que el pare Jacques -Père Jean- havia fet amagar a l’internat per protegir-los dels nazis. L’amic hebreu de Louis va ser exterminat al febrer al cap de concentració d’Ausschwitz quan tenia 14 anys. El frare protector va ser deportat a Mathausen i hi va morir una setmana després de l’alliberament.
Arrambat al mirador del pont des Castell que dóna al port de Maó des de
la plaça de la Conquesta, el 8 de febrer de 1939 es va veure salpar cap a
Marsella el HMS Devonshire, el vaixell de la marina britànica carregat amb
centenars de refugiats republicans menorquins que, després de perduda la
Guerra, fugien cap a França. Talment com el pare Jacques, catòlic, molts
d’ells serien deportats finalment al camp de concentració de Mathausen, on la
major part hi va perir.
