Literatura i cinema de l'Holocaust

L'ami retrouvé

Tenia vint-i-dos anys quan vaig llegir KL Reich, de Joaquim Amat Piniella, entre el desembre de 1989 i el gener de 1990 a casa dels meus pares a Menorca. Estava fent el quart curs de Filologia a la UAB i es tractava la literatura de l’exili. Podria ben bé ser que de qui primer vaig sentir el nom tant de l’autor com de l’obra fos del mateix professor, Jordi Castellanos, que impartia l’assignatura. Recordo aquell Nadal i Cap d’Any llegint a casa a Mercadal la novel·la que havia escrit l’autor manresà als trenta-quatre anys sobre la seva pròpia experiència en un camp de concentració, el de Mathausen, tot just després de ser alliberat.

Imagino que devia ser alguns mesos abans que havia vist, en algun cinema de Barcelona, mentre era en cartellera, Au Revoir les enfants, de Louis Malle. A la pel·lícula, premiada a Cannes, el director explica la seva vivència quan de petit va presenciar la detenció, per part de les forces d’ocupació nazis, d’un amic seu, jueu, a l’escola dels afores de París on tots dos eren internats.

Coincidint amb la lectura de KL Reich, al cinema també hi van fer L’ami retrouvé, del director Jerry Schatzberg, basada en la narració de l’escriptor alemany Fred Uhlman, que a Reunion -el títol original de la novel·la- també conta, en anglès, l’experiència de dos infants adolescents abans de la deportació d’un d’ells. Totes dues pel·lícules se m’han fet inoblidables com a referents de l’amistat entre aquells companys d’escola provinents de famílies de l’alta burgesia i l’aristocràcia europees en temps de guerra.  

Vaig llegir L’Amic Retrobat en català anys més tard, als trenta, durant els cursos acadèmics que vaig fer a Maó a finals dels 90.  Al contrari d’Au Revoir les enfants, que sí que he tornat a mirar en DVD, L’ami retrouvé, no l’he tornada a veure mai més des de llavors. En canvi, sí que vaig rellegir-la el novembre de 2001 a Palma, en l’intent també de fer conèixer entre els estudiants adolescents la persecució nazi dels jueus i l’Holocaust en els camps de concentració i extermini.   

També va ser en part amb aquesta mateixa finalitat que vaig llegir El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada. En pensar en aquesta altra novel·la curta no puc fer de manco que tornar a sentir de rerefons en el meu cap les fugues de Bach. Tant L’Amic Retrobat com El violí... són lectura freqüent a les escoles de Secundària del nostre país. També va ser al 1997, quan tenia trenta anys, que va aparèixer als cinemes la pel·lícula de Roberto Benigni La vita è bella, que era basada en una novel·la de l’autor romà Rubino Romeo Salmoni que, malgrat haver de tornar a reviure’n els fets, també havia volgut emprar el mirall de la literatura per deixar el seu testimoni de l’horror.

On primer vaig sentir a parlar de Der Vorleser, de Bernhard Schlink, va ser a Dresde el 1996, poc després d’haver estat publicada, però finalment vaig llegir per primera vegada la novel·la entre Berlín i Palma l’agost de 2000: havia estat el meu llibre de capçalera mentre feia un curs d’alemany al Goethe Institut de Mitte. En aquells anys, la novel·la ja s’havia convertit en lectura recurrent entre els estudiants dels instituts de Secundària dels països de parla alemanya, alhora que s’aixecava la controvèrsia de la relació amorosa -sexual- entre un adolescent i una dona amb un passat misteriós, que es va desvetllant a poc a poc i al cap dels anys. El 2007 l’obra va ser lectura de l’EOI de Maó, en què feia feina. La versió cinematogràfica The Reader, d’Stephen Daldry, és del 2008. Quan la vaig mirar al DVD de casa ja no era en cartellera.   

El maig de 2005 vaig tornar a llegir l’experiència d’un altre home que, com Amat Piniella, va posar-se a escriure el seu testimoni sobre l’Holocaust tot just després de ser alliberat, en aquest cas d’Auschwitz. Entre d’altres motius, m’havia matriculat al segon curs d’italià per poder llegir-hi obres en original. Tinc el llibre aquí al costat damunt l’escriptori: a Se questo è un uomo, l’escriptor torinès Primo Levi parla també dels ebrei Saloniki, i en un peu de pàgina s’explica el següent: “essi costituivano la piú grande ed antica comunità ebraica della Grecia.  Molti di loro parlavano un dialetto spagnolo, perché erano dischendenti da ebrei espulsi dalla Spagna verso il 1500”.

No m’estendré sobre la lectura de The Boy in the Sriped Pyjamas, del dublinès John Boyne.  Tot i que també prou extraliterària, i en un altre context, ja li vaig dedicar una entrada: era l’octubre de 2008 i acabava de llegir la novel·la al costat de la mar. La pel·lícula, de Mark Hermann, vaig anar a cercar-la a continuació a la Biblioteca de Maó i també la vaig mirar a casa després que hagués estat projectada als cinemes. Ara farà un parell d’anys la vaig tornar a mirar amb els meus alumnes d’anglès quan tenien devers tres anys més que el protagonista. A John Boyne li vaig seguint la pista, i ara fa poc he descobert que ha escrit una novel·la de temàtica lgtb que transcorre durant la I Guerra Mundial, justament enguany que se’n compleix el centenari de l’inici.  

Els llibres esmentats, molt diferents entre ells per diverses raons, tracten un mateix tema -l’Holocaust-, trascorren en un indret ben concret -els camps de concentració i d’extermini nazis- i en una època ben determinada. El que sobretot els distingeix és aquest fet: d’una banda la narració novel·lada d’una realitat viscuda en pròpia pell -amb tot el pes de la memòria i el record reviscut- i, de l’altra, la recreació literària d’una història, d’uns personatges i d’unes vivències que no són les personals. De quatre de les set obres se n’ha fet una versió cinematogràfica.  Solament la pel·lícula Au Revoir les Enfants, no és basada en cap llibre.  Al marge d’explicar una història autobiogràfica, emperò, té molt de literari…  

A aquest recull de llibres i pel·lícules sobre l’Holocaust li’n seguirà un altre d’obres exclusivament cinematogràfiques que també tracten de l’Alemanya nazi i la Segona Guerra Mundial.  N’hi ha una bona llista. 

Francesc de Borja Moll i el TIL

El fet de desconèixer la figura de l’il·lustre menorquí Francesc de Borja Moll (Ciutadella de Menorca, 1903 - Ciutat de Mallorca, 1991) no només pot induir a error per part de qui es dediqui a la política lingüística i educativa de les Illes Balears, sinó que a més és una temeritat. Per posar un símil automobilístic, és el mateix que menar un cotxe sense tenir el carnet de conduir.  Filòleg, gramàtic, lingüista, folklorista, traductor, escriptor i editor, va ser investit Doctor Honoris Causa per les universitats de Basilea, de Barcelona, de les Illes Balears, de València, etc.  En un país amb una situació de normalitat cultural, tal desconeixement seria impensable.

En principi no hauria de ser gens difícil de conèixer Moll, perquè va escriure les seves memòries en dos volums (Els meus primers trenta anys i Els darrers quaranta anys), però a finals del segle XX, quan em vaig començar a interessar amb profunditat per la seva obra, la primera part de la seva autobiografia ja era impossible de trobar.  Finalment vaig haver de fer-ne una còpia de l’exemplar regalat i dedicat per l’autor a Andreu Arbona, fill del solleric Miquel Arbona, qui havia estat amic del filòleg, escriptor i promotor del Diccionari Català Valencià Balear.  A la impossibilitat de trobar avui en dia obres fonamentals com aquestes -com les memòries de Moll- per entendre i conèixer la nostra realitat lingüística i cultural em referia, entre d’altres, quan deia allò de l’”anormalitat cultural”.

Va ser precisament a can Queixal de Fornalutx, a la vall de Sóller, -i ara dubt, per tradició oral, si en realitat no devia ser “Can Caixal”- que remenant entre llibres vaig descobrir L’auca del Diccionari, un auca amb text de l’amo en Xec de S’Ullastrar i ninots d’en Pere Sureda, publicada amb motiu de la celebració, el 27 de maig de 1962 en un hotel de s’Arenal de Palma, de la finalització de la immensa obra lexicogràfica, de la publicació del desè volum. Va ser també arrel d’aquesta troballa que a partir del 2000 es va commemorar cada mes de maig a l’institut de s’Arenal la Setmana del Diccionari Alcover Moll.  El 2003, any del centenari del naixement de Francesc de Borja Moll, l'institut de s'Arenal va guanyar el premi que la Conselleria d’Educació havia convocat per commemorar l’efemèride entre les escoles d’Educació Secundària. El 50 aniversari de la publicació del Diccionari va ser l’any passat. La promoció i repercussió institucional ja no va estar a l’alçada d’un dels corpus lingüístics susceptible de ser envejat per sempre més per qualsevol de les llengües modernes en vigor.

Les circumstàncies actuals són certament unes altres.  Francesc de Borja Moll ja havia solucionat per exemple, ara fa més de vuitanta anys -abans fins i tot de l’aparició de les Normes de Castelló al País Valencià-, la qüestió de l’ús normatiu de les varietats dialectals amb la seva Ortografia Mallorquina.  Jo mateix vaig aprendre a escriure en català amb sa Gramàtica Catalana referida a les Illes Balears.  Però això succeïa tard, molt avançat el temps però no -Ai las!- el procés de normalització lingüística i cultural: vaig fer l’assignatura de llengua i literatura per primera vegada a l’Institut -el Ramis de Maó-  quan tenia quinze setze anys, a principis dels anys vuitanta durant el tercer curs de Batxillerat, que corresponia -diguem-ho ara així- al primer curs actual. Des de la publicació de l’Ortografia Mallorquina, s’havia esdevingut la Guerra, la Dictadura i l’anomenada Transició.  Avui, després de tot aquest temps i de trenta anys d’haver començat a aprendre a escriure la llengua dels meus avis paterns i del meu pare, ressorgeix un conflicte que només pot tornar a respondre al que deia abans: el nostre estat d’excepció cultural.  El català encara tardaria un parell d’anys més en convertir-se en la llengua vehicular dels ensenyaments.

Amb tot això, Francesc de Borja Moll també era -ni per bé ni per mal- professor, i tampoc no era, al contrari del seu mestre -Antoni Ma. Alcover-, un home de combat, sinó “simplement” un científic -i per això mateix, és clar!- defensor de la llengua.  El lingüista menorquí era una persona tolerant i dialogant en extrem. Fins i tot ell mateix havia fet befa del seu caràcter i recorria per il·lustrar-lo al significat adjectiu del seu nom: “moll”.  Amb la seva feina de professor es guanyava les garroves, mantenia la seva família i sustentava en tot el que li era possible la seva labor científica -torn a repetir- i editorial.  

Les circumstàncies també n’eren unes altres de concretes: Moll va fer de professor de Batxillerat de llengües estrangeres -alemany i italià, aleshores per primera vegada obligatòries, en un institut de Secundària de -si no record malament- les Avingudes de Palma. Noti’s que dos dels noms de les avingudes, talment com els idiomes que va impartir, provenien d’un dels tres països de l’Eix l’una i de la capital d’un altre l’altra: Roma i Alemanya. Segurament a cap de qui aleshores es dedicava a la política lingüística en el món de l’Educació se li va acudir introduir l’ensenyament del japonès, la llengua del tercer país de l'Eix.  Tampoc a ningú no li va passar pel cap -és clar!- introduir llavors en el món de l’Educació la llengua estrangera d’un dels països aliats que havien lluitat en contra del règim nazi: l’anglès.

El vessant de germanista, Moll l’havia adquirit del seu mestre.  Antoni M. Alcover s’havia posat en contacte amb els romanistes alemanys -i suïssos- i havia fet el seu viatge a Alemanya (Viatge a Alemanya i altres nacions) el 1907, un any després del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona, on hi va haver una gran presència de filòlegs alemanys, precursors de la defensa del català com a llengua romànica.

Va ser al voltant de la celebració del centenari del naixement de Francesc de Borja Moll l’any 2003 en què freqüentava Llibres Mallorca de l’Editorial Moll -la llibreria del carrer de Santa Eulàlia i l’editorial del de la Torre de l’Amor, Palma- que el llibreter -record amb molt d’agraïment la seva amabilitat- em va regalar el primer tom de la Gramática Alemana I -Fonética y Morfología- de Moll, publicada a l’impremta de Mossèn Alcover el 1941.  El que ja no record amb tanta exactitud és on vaig trobar la seva traducció de La senyoreta d’Escuderi d’ETA Hoffmann, que aleshores feia poc que havia llegit en l’original alemany.

Tampoc no sabria dir ara mateix en quin mercat de vell o d’antic vaig trobar, no pot fer gaires anys un cop ja vivia a Maó, per casualitat i amb molta sorpresa i emoció -en uns encants! com és possible?-, el segon tom de la seva Gramàtica Alemana II -Formación de palabras y Sintaxis: devia ser al mercat des Freginal? Probablement!  I encara: ¿en quin altre mercat de la puça devia trobar el seu discurs d’investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona -dedicat del seu puny i lletra- i la contestació que li’n va fer el Dr. Antoni M. Badia i Margarit?  

En fi, conserv tots aquests llibres amb molt de cel.  Perquè en això sí que hi tenc fe: vull creure que qualque dia es reconeixerà, amb l’ambició cultural d’un país normal, el valor de totes aquestes obres, i de l’obra de l’il·lustre ciutadallenc en general.  Avui en dia i sota les circumstàncies actuals, és ben clar que -pel contrari- són del tot menystingudes per qui millor hauria de conèixer les senyals -de permís i d’interdicció- del tràfic educatiu, i per qui millor hauria de preuar en definitiva el tractament respectuós i integrador de la pròpia llengua.           

Holocaust: Auschwitz

Efemèrides d'avui: cap d'any a la Xina, comença l'any del ca, "felicitats a tots aquells que hagueu nascut sota aquesta zoologia!". Mozart compleix 250 anys: "per molts anys Wolfi! Pel març et vindré a veure a Salzburg i celebraren plegats el teu aniversari, ok? Fins aleshores llop austríac!" Però avui es commemoren també seixanta-un anys de l'alliberament dels empresonats al camp de concentració nazi d'Auschwitz, i a aquest fet és al que vull dedicar avui la memòria, així com el recorda en particular molta gent privada i, col·lectivament, gran nombre d'institucions. Ara mateix sentia a Catalunya Cultura els acctes prevists per avui al Principat. No crec que a Mallorca hi ha hagi gaire repercussió, la inèrcia de la nostra política m'ho fa descreure.

La meva manera de celebració particular serà aquesta: ara fa onze anys, al 1995, també es va commemorar l'Any Internacional de la Tolerància i el 50è Aniversari de l'Holocaust Nazi. Jo prestava llavors uns serveis que ja no existeixen des que es va suprimir a Espanya el servei militar universal i obligatori. Antimilitarista, pacifista com sóc, vaig fer la Prestació Social Substitutoria -així s'anomenava- a Barcelona, en una institució que respon a les sigles CIDOB: Centre d'Informació i Documentació de Barcelona, una entitat que es dedica a fer el seguiment i l'arxiu dels desastres bèl·lics i famèlics d'arreu del món i de dur a terme projectes d'ajuda al "món subdesenvolupat" -quina expressió més lletja! La meva labor va consistir sobretot a fer de corrector de textos en català i a confegir una cronologia de les desgràcies internacionals del món per a la revista d'aquesta institució, deCIDOB. Era el moment més sagnant de la guerra de Bòsnia. La seu del CIDOB és al carrer Elisabets del raval de Barcelona, en un antic edifici amb una capella convertida en biblioteca. Passava, doncs, els matins i alguna tarda al centre de la ciutat: va ser un hivern molt maco.

Recordo que era allà que un dia em va telefonar un bon amic de Menorca, amb qui havia estat vivint i treballant l'any anterior a l'illa de Formentera. Ell era a Ciutadella preparant el número 10 de la revista Sa Sínia, el butlletí informatiu de l'Ateneu Alternatiu de Ferreries, que aquell estiu es va titular NN ("Nacht und Nebel"), Per la dignitat humana i es va voler dedicar als menorquins deportats als camps de concentració. Em va demanar si hi volia escriure un article i així ho vaig fer. Em plau, onze anys més tard de tot allò, reproduir-lo avui aquí. És, com he dit, el meu tribut a la Memòria. Al final de l'article, anotaré també la referència de tota una sèrie d'obres literàries, autobiografies, memòries novel·lades o novel·les, que m'agrada emmarcar sota el títol de Literatura dels KL, llibres que contribueixen al coneixement més directe de les persones reals -o de ficció- que no només van tenir la mala sort de ser els protagonistes d'un dels més grans infortunis de la humanitat sinó que a més van tenir també el coratge i la valentia de voler reviure tots aquells fets funestos a fi d'estampar-los al paper perquè mai no s'oblidin.

VÍCTIMES DE LA VERITAT, TESTIMONIS DE L'HORROR

És impossible fer-se una idea el 1995 de l'experiència que van viure fa devers cinquanta anys els deportats als camps de concentració nazis. Parl dels que hi van sobreviure, perquè l'horror per als que hi van morir és encara manco concebible. De fet, anihilació, extermini i genocidi són actes que trobaran per sempre més el seu referent més esfereïdor en la nostra Europa de la Segona Guerra Mundial. Anava a dir que hi troben el seu referent més salvatge, però la salvatgia té aquell tret d'irracional i incontrolat que de qualque manera podria atenuar el terror del crim col·lectiu organitzat. Perquè, a més de salvatge en allò que té de bestial, la inhumanitat de l'extermini va ser major, si cap, si s'atén el fet que aquests camps van ser concebuts racionalment, i ho foren amb una finalitat concreta, premeditada i volguda: contruir llocs de concentració, de reclusió, i tota una maquinària de mort. Dirigents del nacionalsocialisme alemany van idear i ordenar la construcció de càmeres de gas, forns crematoris i fosses comunes en els camps. Qualcú va proposar fredament experimentar l'efecte letal de la injecció de benzina directa al cor i dissecar els cossos dels deportats morts per a la investigació mèdica. El gènere humà hi va ser classificat i etiquetat segons el grau d'indesitjabilitat dels seus membres, en contrast amb la raça ària. I no es tractava només de la serva inferioritat racial -jueus, gitanos,...-, sinó també de la seva degeneració mental o ideològica -anarquistes, comunistes, ...-, de la seva desviació sexual -homosexuals-, de la seva discapacitat física o psíquica o de la seva manca de procedència -apàtrides-; a més, és clar, d'aquells que s'havien resisitit a l'ocupació de llurs països -polonesos, russos, francesos, etc.

De menorquins, com d'altres defensors del govern de la República, també n'hi van anar a raure. N'hi moriren. D'altres encara ho poden explicar. La primera notícia que hi va haver deportats illencs, la vaig tenir mentre fullejava Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig. En un apèndix del llibre l'escriptora i investigadora reporta el nom de la gent dels Països Catalans que, afectats per la llei franquista de responsabilitats polítiques del febrer de 1939, van haver d'exiliar-se. Una vegada travessats els Pirineus, van ser aplegats en camps francesos de refugiats, on els més febles, entre ells molts d'infants, van perir d'inanició. Una de les poques maneres de sortir dels camps de la fam va ser allistar-se, començada ja la Segona Guerra Mundial, a les companyies de treballadors estrangers, una de les comeses de les quals fou la construcció de la línia fortificada Maginot a fi d'aturar l'avançada alemanya. A mesura que s'ocupava França, molts treballadors van ser fets presoners de guerra i conduïts als caps de concentració nazis d'Auschwitz, Buchenwalt, Coswig, Dachau, Ravensbrück,... i, sobretot, pel que fa als republicans catalans, al de Mathausen, el cinquantè aniversari de l'alliberació del qual pels aliats es compleix el maig d'enguany.

Ha estat arrel dels preparatius d'aquesta commemoració que en Nel Martí em va telefonar i em va fer saber que de deportats menorquins encara n'hi ha que viuen. El periple d'aquests illencs fins a arribar als camps de la mort o als Kommandos adjacents no és casual i sembla ser que els dirigents franquistes n'estaven assabentats. Que hi continuessin reclusos es deuria a les previsions de les negociacions amb dirigents hitlerians i s'emmarcaria també en l'aliança entre tots dos règims. Els republicans espanyols no eren en un principi cap enemic directe del feixisme alemany. Aquest fet contrasta amb unes informacions aparegudes recentment en alguns mitjans de comunicació on s'afirmava que ambaixadors dels primers anys del franquisme en alguns països de l'est europeu, tot valent-se de regulacions del temps de les expulsions dels jueus de la península ibèrica al segle XV, havien facilitat la llibertat a jueus i gitanos en poder nazi. Hom malsospita d'aquestes informacions que, sense negar-los la possible veracitat, van ser esbombades amb oportunisme tot aprofitant la simpatia creada al voltant del carisma emprenedor del Schindler de La llista d'Spielberg, amb qui la comparança d'aquests "herois" ambaixadors franquistes es feia inevitable. Tot el que això vindria a demostrar és, per contra, coms els fides a la República foren doblement maltractats.

Si això fos així, si s'hagués volgut invitar subtilment a la comparació entre l'empresari i l'ambaixador afins als règims feixistes alemany i espanyol repectivament, això seria res comparat també amb aquells qui neguen sense pal·liatius l'existència dels camps de concentració i, per tant, l'extermini allà dedins d'11 milions de persones, 6 milions de les quals, jueves: per a qui els Konzentrationslager serien, transcrivint la ironització d'una amiga alemanya sobre les afirmacions negacionistes neonazi-feixistes, com una mena de Judenherberger -"albergs per a jueus"-, on els jueus harien passat les vacances. La ironia es basa en el mot Jugendherberger, que sí que vol dir "alberg de joventut". Segons ells, que amb les seves actituds i asseveracions han fet trontollar a Alemanya el dret democràtic a expressar-se lliurement, tot hauria estat un muntatge aliat fet a partir de la filmació i la fotografia d'escenes esgarrifoses, corprenendores i macabres preparades per a l'ocasió. En resum: un complot ideat per al sotmetiment psicològic dels vençuts. Tot plegat: una mentida històrica. És difícil certament amagar l'extermini de tanta gent i a Menorca mateix trobarien víctimes de la veritat, testimonis de l'horror.

Afirmacions com aquestes no són marginals i poden trobar repercussió en aquella gent que mai no ha volgut o no vol creure que els seus familiars de qualque manera en puguin ser còmplices, gent a qui l'horror també els toca de molt a prop. De fegades es fa molest i incòmode emprar termes com raça o nacionalisme en un conversa amb centreuropeus, ja que aquests termes s'han sobrecarregat d'aquella significació encunyada pel nacionalsocialisme alemany. Tanmateix, les races i les nacions segueixen existint. L'altre dia un jove passejava per les Rambles barcelonines folrat en paper on havia escrit que ell era racista perquè li agradaven totes les races.

De responsables directes de l'Holocaust nazi, encara n'hi ha de vius i lliure. Però així com és errònia l'actitud de qui nega el genocidi executat pels dirigents del III Reich, tampoc no és encertada la d'aquells ciutadans alemanys que, pel simple fet de ser-ho, encara avui se'n senten personalment culpables. Com tants altres fets d'aquesta índole, aquest tampoc no s'ha d'oblidar. Els sobrevivents i els familiars directes de les víctimes no l'oblidaran mai. Per a la resta la manera de recordar és assumirne civilment i col·lectivament el vessant històric. Willy Brand, en el seu càrrec de canceller de la República Federal Alemanya, es va reconèixer a Polònia moral de l'Alemanya nazi. La República Democràtica mai se'n va considerar hereva moral. L'assumpció històrica vol dir reconèixer que aquests actes van ocórrer, ser conscient dels mals comesos i, doncs, emparar-ne les víctimes. La RFA va reconèixer el genocidi dels jueus i els ha sobrevingut, però les comunitats gitanes alemanyes encara esperen avui que qualcú respongui dels seus 500.000 morts.

* * *

Literatura dels KZ

Joaquim Amat Piniella, KL Reich
Primo Levi, Se questo è un uomo
(Traducció catalana: Si això és un home)
Fred Uhlmann: Reunion
(Traducció catalana: L'amic retrobat
Versió cinematogràfica: Jerry Schatzberg, L'ami retrouvé)
Bernhard Schlink, Der Vorleser (Traducció catalana: El lector)
Ma. Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz