Noms propis de l'estiu

Bé, sembla que arriben les pluges! A Mercadal celebren les darreres festes de l’estiu: Sant Nicolau tanca ses portes amb clau! És evident que amb aquests imperatius més val afanyar-se a fer més lent el procés al ritme del record i de l’escriptura. No és, no, que la intensitat d’aquests darrers mesos de calor redueixi el gas, no: sembla com si cada dia que passa les sorpreses a flor de pell continuessin sorgint al natural... i ara les emocions s’hauran d’adaptar a l’aigua que caurà del cel i als primers llençols damunt dels cossos.

No cal dir que estic del tot obert -hi estic des de fa mesos ençà- a conèixer gent, i n’he coneguda força a l’illa. Sense comptar ni contar ara les anades i vingudes a Mallorca, fa temps que no en surt, de Menorca, i de moment només tenc previst fer-ho per Cap d’Any: Roma.

Però això serà més endavant, ara els vull dedicar el temps a ells, noms propis d’aquests estiu, generadors de gran varietat d’“estampes estiuenques”, com diria l'altra, i jo més tost imatges de sentiments amb volum i voluptuositat que se’m projecten ininterrompudament pel cap i em relaxen cos i ànima. Anàvem amb un amic un dia a Son Bou, o en tornàvem, i li vaig tornar a comentar que aquella platja i molts altres indrets de Menorca donaven per a uns “Tales of Son Bou” o per a uns “Tales of the island”, o fins i tot per a un “Queer as folk” a la menorquina. Evidentment no és comparable als “Tales of de city” of San Francisco, però aquesta illa del Mediterrani és bastant més internacional que no ara Pitsburg, sobretot a l’estiu. A més recordo que en tornar de Baker Beach a Son Bou vaig tenir una d’aquelles sorpreses esporàdiques que en aquells moments em va reconfortar.

Els noms propis d’aquest estiu tan actiu –i també passiu- són tots masculins, procedents d’altituds i latituds diferents, noms propis que s’han fos en el retrobament amb ells mateixos a partir d’un xoc de cultura i natura, no exclusivament turistes, sobretot treballadors, molta interculturalitat sense sortir gairebé de casa. Però al costat d’alemanys, uruguaians, brasilers, italians, espanyols... –homes provinents d’una geografia personal i física singular, també n’hi ha de menorquins i posem Es Migjorn Gran a punta de llança, i també mallorquins, cadascun amb la seva història i cadascun compartint amb mi el seu temps, allò que més venero.

Són noms que mereixen l’escriptura i mereixen la vida. Les seves experiències de vida podrien ser tan literàries com aquesta meva darrera lectura per exemple, “Mysterious Skin”, que encara m’acompanyarà durant les últimes cinquanta pàgines. Serien, però, massa íntimes per reduir-les ara i aquí, les meves: llunes plenes i indefinides, els ulls verds de Salvador de Bahía, la insinuació d’un capvespre d’estiu damunt la platja... Neil McCormic i Bryan Lackey són els dos únics noms propis en original literari d’aquest estiu.

El solitari Oest al Teatre Principal

Martin McDonagh

És la meva tercera visita al Teatre Principal de Maó d’aquest estiu. La primera va formar part del programa d’activitats d’un curs de català per a estrangers de què vaig ser professor i que va ser organitzat pels Serveis Socials de l’Ajuntament de Maó i pel Consorci per al Foment de la llengua Catalana (COFUC). Un matí del mes de juliol vaig dur-hi els alumnes perquè coneguessin el Teatre i després de ser rebuts efusivament per la gerent Conxa Juanola, Xavier Pons ens en va guiar una visita prou amena. La segona vegada va ser l’1 d’agost, que va actuar l’uruguaià Jorge Drexler, un concert que l’oscaritzat cantautor va voler pròxim a l’auditori tot aprofitant les característiques íntimes del Teatre. Va ser aquell dia que vaig resseguir la programació fins al setembre i vaig descobrir l’estrena divendres passat dia 4 de l’última direcció teatral de Pitus Fernàndez: El solitari Oest, de Martin McDonagh.

Durant la setmana havia mobilitzat part dels meus amics per assistir a l’estrena, no solament empès per la petja del director menorquí sinó també perquè la peça m’era d’alguna manera familiar. Fernàndez és indubtablement el referent inqüestionable del teatre que es fa a Menorca. De forma particular, per a mi representa la recepció del teatre contemporani a l’illa i també la reactualització d’obres clàssiques. Ja no és solament el reeiximent de la posada en escena de les obres que duu a l’escenari el que em sembla interessant, sinó sobretot com les peces representades són sempre susceptibles d’interferir i inferir en la consciència d’hàbits dels espectadors menorquins. 

D’alguna manera Fernàndez és per a mi un director de revolucions pedagògiques en la difícil tasca de sacsejar un públic, el menorquí, més tost immòbil, inert i difícil de penetrar. En la selecció de les obres que representa s’hi entreveuen criteris inconformistes que es confronten amb la mentalitat sedentària d’un públic ancorat en una certa tradició entre burgesa i costumista i en un cert tarannà poc analític i poc crític amb els comportaments quotidians propis i amb els del proïsme més pròxim. Així puc interpretar jo les seves escenificacions d’obres de Brecht o Genet, per exemple, importants ja sigui només pel sol fet que són la recepció a l’illa de Menorca d’autors controvertits i incòmodes.

Martin McDonagh, fill de pares irlandesos, situa els esdeveniments de l’obra en un poble allunyat de l’oest d’Irlanda anomenat Leenane. S’hi entrecreuen les personalitats de quatre personatges, els germans Coleman i Valene, el pare Welsch i Girleen, una noia adolescent, lolita contrabandista com ressorgida d’un institut de Secundària actual. La relació entre tots dos germans és tempestuosa, brutal, primitiva, fruit d’energies emotivament no canalitzades. Coleman, interpretat per Rodo Gener, és en certa manera l’arquetip del caràcter mascle, rude i assassí, guerra i virilitat d’un déu rural. 

Al seu germà Valene, fetitxista d’imatges religioses i avariciós del seu domèstic espai vital, l’actor Emilià Carrilla li atorga encertadament la contorsió amanerada i espasmòdica de les extremitats. Les baralles per motius nimis de tots dos, que s’envien constantment a prendre pel cul com a part epidèrmica del seu vocabulari, són danses d’una sexualitat que en principi únicament es resol en violència i agressivitat, fins que el sensible i dubitatiu pare Welsh, interpretat per Josep Mercadal amb aires de Montgomery Cliff, provoca un gir de l’acció amb l’epístola final del seu suïcidi adreçat als germans. Tècnica teatral recurrent, la segona part de l’obra enfila cabdells amollats durant la primera i teixeix un mosaic de confessions que provoquen la hilaritat sorpresa del públic i la descoberta d’emocions lleugerament sadomasoquistes per part dels dos germans, que ara i adés conclouen en sensibles convulsions d’esperma.

L’estrena de El solitari Oest a Maó, adaptada per Jaume Gomila, representa també els inicis de la recentment creada companyia menorquina de teatre Moll Oest, que en aquest cas concret coprodueix l’obra amb la mallorquina Fornal Espectacles. Rep el suport de les institucions illenques i se’n preveuen una trentena de funcions. Demà dia 6 de setembre en serà la tercera a Es Mercadal.

Matrimonis homosexuals a illencs.com (III)

No ens coneixem personalment. Vaig seguint alguns dels temes que tractes i en tot cas et vaig coneixent a partir dels teus escrits. Si et llegesc, t’he de confessar que moltes vegades no és ja tant pel que dius, sinó efectivament per la teva actitud: m’agrada la gent que se situa a la perifèria de les coses pel seu desig d’analitzar-les i comprendre-les, encara que de vegades es puguin rebre garrotades per part de qui es creu massa la seva veritat. Jo faig com tu, i així, tot i l’espai de vulnerabilitat en què ens situam, malgrat la timidesa, ens anam fent forts, perquè això ens permet formar-nos una opinió sòlida, farcida d’arguments que l’estalonen a tall de contrafort. Segurament cadascú va construint així el seu propi claustre, com a tu t’agrada anomenar-lo. Un claustre és un espai eminentment tancat, si no no seria un claustre, admet-ho! No obstant això, té de bo que l’espai de creences sòlides que volem construir posseeix una bellesa immensa, amb xiprers ben arrelats que s’enlairen cap a la llum del coneixement... Això no lleva, però, que no s’hagi d’anar amb compte, perquè atès el seu idealisme idíl•lic, atesa la seva bellesa artificiosa, aquests espais solen conformar un món irreal.

Dit això, i per allò de la situació de vulnerabilitat en la qual ens situam quan intentam entendre un fenomen, m’agradaria fer un parell d’observacions a algunes frases que has escrit, que d’una manera potser inconscient poden crear malentesos, perquè són ambigües. Per exemple, torna a llegir aquestes paraules teves: “l'Església, i de rebot el PP, pretenen qüestionar el matrimoni homosexual perquè no hi ha "ofici de mare", però no posen pegues a beneir altres matrimonis fraudulents”. Crec que aquesta frase patina, cruix, i que el problema es concreta en “altres matrimonis fraudulents”, que, seguint el fil de la teva argumentació, es refereix als matrimonis homosexuals. Sí, sí, ja ho sé, que tu no penses que els matrimonis homosexual siguin fraudulents, però hauràs d’admetre que la comparança pot ofendre. Sempre s’ha tendit a comparar els gais amb els drogoaddictes, amb els immigrants, amb els jueus i en general amb tots aquells grups que la societat tradicional ha situat al marge. Es tendeix a dir que els homosexuals són molt sensibles per naturalesa. Jo crec que si ho són és perquè precisament comparteixen aquest espai de marginació a què els han exclòs. En fi: creus de ver que és necessari comparar els matrimonis homosexuals amb els matrimonis de conveniència, per exemple, a fi de justificar la seva existència, com volent dir que hi ha coses pitjors, o coses que l’Església encara fa pitjor? És per això mateix que dic que l'Església no ens hauria de servir de referent, a fi de no caure en les seves pròpies contradiccions i hipocresies...

Una altra frase teva: “us dic que no consider gens immoral prendre qualsevol orientació sexual”. Crec que aquí també hi ha massa concentració d’idees. Potser caldria explicar per què no ho consideres “gens immoral”. Respecte a la meva manera de veure les coses, crec que l’orientació sexual ni es “pren” ni s’escull ni es tria, sinó que amb la sexualitat s’hi neix, i és per tant un fet que forma part de la naturalesa humana, i no una qüestió que s’hagi de plantejar en termes morals o immorals. Igualment em semblaria absurd traslladar a l’àmbit de la moralitat l’”orientació” heterosexual. Aquests són fenòmens en relació amb els quals qualsevol tipus de judici moral és del tot sobrer.

Deixaré per a un altre dia la qüestió de la fidelitat, perquè ja m’he estès excessivament. Sí que et volia fer partícip, però -a tall d’exemple i encara que no ens coneguem personalment-, de la meva alegria pel naixement de la filla d’un matrimoni d’amigues meves. No t’explicaré ara amb pèls i senyals el context familiar, però sí que et diré que la Greta -així es dirà la filleta- gaudirà en l’àmbit familiar de l’atenció i l’educació que moltíssimes famílies d’heterosexuals desitjarien o haurien de desitjar per als seus fills.

Homosexualitat a illencs.com: "Eppur si muove"

Galileo Galilei

D’acord, d’acord. Diguem aleshores que els arguments de caire etimològic de l’Església i del PP no són res més que una cortina de fum. La hipocresia eclesiàstica i pepera també és històrica i, malgrat seu, la societat avança, i no precisament gràcies al seu Déu. Així com va tardar segles a acceptar que la Terra gira al voltant del Sol, potser també li caldran segles per entendre i admetre la naturalesa humana. Tots sabem que l’Església mai no ha predicat amb l’exemple i que pontifica sobre temes que a la pràctica desconeix de forma flagrant. Més valdria que s’ocupés de les preocupants pràctiques sexuals dels seus membres que no pas de les dels seus feligresos.

I què me'n dius, del PP, com demanava aquell cantant gai? Els gais d’ideologia dretana mantenen també la seva pròpia batalla a còpia de justificacions dels seus propis actes i sentiments. Atès tant el descrèdit dels uns com el dels altres, torn a dir que em semblen molt més interessants les noves propostes, els nous models socials sorgits pel que podríem anomenar la revolució homosexual del segle XXI, de la qual l’Estat espanyol n’és capdavantera, que no pas fer encabir noves fórmules en motllos passats de rosca. Sense sortir d’Europa, pens ara mateix en països com Polònia, per exemple, on els gais pateixen molt més que no pas aquí les mancances de llibertat que suposa una societat ancorada en la tradició més carca. L’important no és ja que de la unió dels gais se’n digui família o matrimoni, que facin de pare o mare, el que a mi em sembla rellevant són les noves estructures que comportaran els drets civils d’aquestes unions, tant des d’una perspectiva psicològica i per tant individual com des d’un punt de vista social. És a dir, d’això se’n beneficiaran tant els individus, les noves famílies com la societat en general. De ben segur que tant l’Església com el PP algun dia, potser llunyà, també hauran de ser capaços de concebre aquests canvis i acabaran reformant les seves estructures, perquè tanmateix –així com no hi ha ningú que posi avui en dia encara en dubte- la Terra gira al voltant del Sol, i no a l’inrevés.

blogging my life

El matrimoni homosexual a illencs.com (II)

Segurament hi ha moltes coses interessants a dir sobre l'homosexualitat, i també moltes coses a aprendre: al cap i a la fi el món gai és avui en dia –també ho ha estat en molts aspectes en el passat- molt més creatiu que l'heterosexual, sobretot a l'hora de rompre amb esquemes psicològics i socials tradicionals, antics i obsolets. Per tant, seria més interessant intentar entendre els mil caires innovadors de la qüestió que intentar encabir-la en motllos preestablerts tot plantejant-se encara a hores d'ara si la unió d'una parella d'homosexuals s'avé o no amb els termes de família i matrimoni, ja sigui en la seva accepció etimològica, històrica o religiosa. Tot això ja no ens serveix ni com a punt de partida ni com a punt d’arribada. Si el que es pretén és assimilar intel•lectualment aquesta qüestió a fi de defugir el conservadorisme on un es troba immers, no anam gaire bé. Si el que es pretén es provocar o ser llegit, encara anam pitjor, ja que llavors l’únic que es fa és un ús merament interessat del tema.

Fotos Paulo César

El Claustre de Shangri-La
El matrimoni homosexual II

"Açò és una mariconada"

Jo no em preocuparia tant per aquesta qüestió. Tot depèn de la intenció amb què s'empren les paraules, de l'ús que se'n fa: l'expressió "açò és una mariconada" a mi em sembla inofensiva i no sempre implica que hagi de tenir un valor pejoratiu. Hi ha gent a qui li encanten les mariconades i ho reconeix: les coses banals, sense importància, amb una estètica potser naïf i cridanera –no tot ha de ser tan transcendental a la vida i de vegades cal mirar-se-la amb un pèl d’ironia! Pens que quan s'utilitza aquesta expressió no s'està pensant en els maricons. Si s’és homosexual segurament s’acceptarà que efectivament açò és una mariconada. Per contra, si suposadament no se n'és, d’homosexual, i en sentir l’expressió un s’ofèn, potser que s'ho faci mirar llavors... No solament els heterosexuals empren aquesta expressió. De fet és una de les frases predilectes de molts de tios ben mascles a qui els agraden els homes també ben mascles i tot allò que els envolta, aquells a qui no els agraden ni les dones ni res que s’hi assembli, és a dir els efeminats, aquells que tenen al·lèrgia a un perfum massa empalegós o a un boà passat pel coll, per exemple, i s’estimen més la pell greixosa d’un mecànic. També titllarien d’amariconat un heterosexual pijo o, per dir-ho d’una altra manera, un metrosexual hetero, ja que açò no s’adiu amb el seu estil i seria, per tant, segons ells, una altra mariconada.

El matrimoni homosexual a illencs.com

El comentari de Panxa Rotja em sembla boníssim, l'argument és tan senzill i complicat com la vida mateixa. D'altra banda, em sembla que alguns mascles heterosexuals volen en un núvol familiar que la tradició ha fet estèril. Pares, mares, fills, filles o germans i germanes, homosexuals han existit i existiran sempre, efectivament, inclús en el temps de les consagracions de matrimonis heterosexuals de què parla l'altre. Ja sigui pare, fill o germà de qui sigui, en el fons l'individu, sigui quina sigui la seva orientació sexual, tendeix a estimar i a ser estimat. Alguns aconsegueixen més que els altres tant una cosa com l'altra, independentment també del sexe i la sexualitat, talment com hi ha persones que tendeixen a ser més felices que d'altres. Què és masculí i què és femení en tot això? Aquí no hi ha rols! I els rols de la societat tradicional ja sabem de fa estona que no funcionen! Com tot en la vida aquí el que és important és saber educar bé els fills, i això també és independent del sexe i la sexualitat!

Tallats de Lluna i Toni Catany

Déu n’hi do, de dies blaus! Avui tornava a llegir damunt l’arena, a l’empara d’un sol d’un diumenge de novembre, radiant! Quan hi hem arribat, a la platja ja hi havia gent prenent-lo, el sol. Imatges belles, l’home i la natura en conjunció, el pensament intentant convergir i concentrar-se en la lectura després d’un bany fresc i beatífic. La lluna també hi era, en forma de mitja esfera blanca que durant el capvespre creix ajaguda al cel diàfan mentre el sol es posa rogent, el perfil i l’ombra de les muntanyes de Mallorca retallades a ponent. 

A la coberta del llibre, el tors retallat d’un jove estirat damunt la lluna amb el braç per sobre del cap, cabells, celles, ulls, nas, llavis, boca, barbeta, coll, aixella, pit, mugró, costelles, malucs, natges, cuixa: el jove damunt la lluna. El jove ajagut nu damunt l’arena, de panxa, amb el seu amic d’esquena, damunt la manta de ratlles blanques i grises. Realitat i ficció.  

La fotografia de la coberta és de Toni Catany. La novel·la, “Tallats de Lluna” de Maria Antònia Oliver. Una obra trista, trista en excés. Avui he cregut que sense motiu. No he entès la manera com l’autora donava vida als seus personatges, per què en un moment determinat només ens centràvem en les coses fosques, en els pessimismes. No queda justificat en absolut el diàleg del protagonista amb el director de l’escola. Si algú se’n va de la feina durant tres mesos, sense deixar senyals de vida i amb la intenció de deixar de comunicar-se amb els que fins aleshores havien format part del seu entorn, pot esperar-se qualsevol cosa, independentment ja de la seva condició sexual i del seu estat de salut. 

I per què no escriure, en tost d’això, sobre les experiències viscudes durant els tres mesos a Milà? Això sí, que m’hagués agradat haver-ho pogut llegir! Com els hi havia anat la fugida? He entès que Milà va ser un alliberament. Malauradament, a aquests tres mesos feliços, l’autora només els dedica dues ratlles en tot el llibre. El final de la història és el de menys, a mi m’haguessin interessat més aquests tres mesos a la ciutat de procedència del meu company, en lloc de la vida quotidiana en una Barcelona suposadament tolerant. Malauradament al llibre se n’hi dediquen dues ratlles a aquests tres mesos de felicitat. Encara no he acabat el llibre, i no el deixaré, a part d’aquest petit malentès entre el jo del protagonista i el meu jo -l’important és saber desenvolupar la capacitat, la competència de concentrar-se sobretot en les coses polides que té la vida-, m’agraden molt els ecos de paraules i expressions que ja creia oblidades: m’he quedat “embadalit” fullejant el llibre... com per exemple, hi havia una tracalada de gent. “Avui a la platja hi havia una tracalada de gent”.

Juliol a Berlín, 2005

Le Cirque des Hommes

No he estat mai al Brasil, m’agradaria molt d’anar-hi, com Stefan Zweig, per exemple, que va ser convidat per la República a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, però us puc situar en el moment actual a les Illes, a qualsevol poble o ciutat, a Barcelona, a Alemanya, a Berlín per exemple, o a Venècia i a Roma, o a Mèxic o a Nova York, a Londres, a Varsòvia, a Praga o a qualsevol ciutat europea que hagi estat o no, o a Istanbul. Acotaré el temps, i com a resultat això concretarà també els personatges d’aquesta història. He estat fora de Mallorca els dos darrers mesos d’estiu, el juliol i l’agost, el meu itinerari ha estat el següent: Menorca, Palma per enllaçar amb Berlín, Praga, Menorca i una altra vegada Palma. Me n’he anat i he tornat i quan un se’n va i torna vol dir que està arrelat a un lloc.

A Berlín hi vaig anar a fer un curs durant els primers quinze dies de juliol. Parlo alemany i això em facilita allò que dèiem de les garrofes. Hi vaig anar tot sol i era la sisena vegada que hi anava. Tampoc no era el primer curs que feia ni a Berlín ni a Alemanya en general: n’he fet a Hessen, Baviera, Baden-Württemberg i Saxònia. De les sis vegades que he anat a Berlín, tres hi he estat acompanyat, un cap d’any amb en Jordi, uns dies d’estiu amb en Tòfol i una Setmana Santa amb en Thomas. Tinc un molt bon amic a Berlín, el vaig conèixer ara farà uns disset anys, a Frankfurt, la primera vegada que jo anava a Alemanya, devíem tenir tots dos vint-i-dos anys. Aleshores em vaig allotjar a casa seva, a ca els seus pares, l’àvia vivia al costat, eren forners i pastissers d’un poble proper a Frankfurt del Main. Llavors en Roger estudiava Llengües Romàniques i feia dos mesos que aprenia català, avui en dia en Roger treballa a una universitat de Berlín i fa classes de català. Vaig ser a sopar a ca seva, viu a prop de la plaça de Baviera. Va ser un sopar d’algues japoneses entre vells amics, que es troben al cap del temps. Feia temps que no el veia, en Roger! Sèiem al costat de la finestra de la cuina, oberta al pati interior, explicant-nos coses, a les acaballes del sopar en Roger em va haver de fer adonar que la meva veu hi ressonava, havíem passat de parlar una estona en alemany i aleshores ho fèiem en català durant el sopar. Ah, per cert!, en Roger ha escrit una tesi sobre Ramon Llull i ha traduït autors catalans a l’alemany, però no va ser sobre això que vam estar parlant al sopar, vam parlar de coses més personals, més properes, vam parlar de fet de les nostres felicitats actuals i vam rememorar vells temps.

 
Dels personatges més vitals i entranyables del grup de Berlín, en sobresurt Laura, una noia italiana, jove, molt maca, amb qui rèiem molt i amb qui “qualche volta andiavamo a chiachierare”. El grup era variat, eren sobretot dones i provenien de tots els llocs del món, d’Europa, del Canadà i dels EEUU, del Brasil, d’Azerbatjan, de l’Iran,... Aquests cursos són pesats, són cursos intensius. Jo em recordava de Munic, però havia decidit que ja n’havia après i que aquesta estada l’havia de portar d’una altra manera. Aleshores era amb n’Hugo i amb ell havia deixat a Mallorca les ganes de fer un curs a Munic. Abans de conèixer-lo havia pensat en Munic per viure a fons la ciutat, en aquells moments, però, no em feia falta conèixer la ciutat, preferia estar a soles amb la persona i aquesta persona era a molts quilòmetres de distància. A Berlín en canvi, m’aixecava cap a les set per ser a les nou a l’Institut i m’ho prenia tot amb tota la filosofia i tot el bon humor del món. El tema del curs també em va agradar més, anava sobre art. 

Es pot dir que conec les pinacoteques de Berlín, ja les coneixia, però no havia estat mai a l’Alte Nationalgalerie, perquè aquella Setmana Santa amb en Thomas hi feien reformes. A la Neue Nationalgalerie feien una exposició sobre el centenari del grup de pintors de Die Brücke. A l’edifici de Mies van der Rohe de la plaça de la Filharmònica i de tants altres edificis, altres anys hi havia visitat exposicions de Gaugin, d’expressionistes alemanys, de Georg Großz i la del Moma, la col·lecció del Museum of Modern Art, que durant aquella Setmana Santa era exposada a Berlín mentre feien obres a la seu de Nova York. 

 Aturàvem per dinar cap a la una, menjàvem bé, potser massa per al cap d’una hora continuar amb el curs fins devers les cinc de la tarda. I encara després anàvem al teatre o al cinema. Vaig veure un parell d’espectacles bons, un tot sol l’endemà d’arribar, al Tipy, al Zelt, a l’envelat dels jardins del Reichstag, “Le Cirque des Homes”, un espectacle molt cuidat d’acrobàcia, amb dues copes de vi negre que em vaig prendre i que em donaren alegria. L’altre va ser en grup, vam anar a la Neuköllner Oper a veure un musical alemany, actual, un projecte dels alumnes del darrer curs d’arts escèniques de la Universitat.

Darkroom - Berlín 00.03.04 (II)

Mathias, de visita a Berlín, i Richard van estar parlant devers una hora al cafè Schall & Rauch. Feia anys que no s’havien vist. Van anar a peu –Richard arrossegant la bicicleta- fins al pis d'uns amics companys seus de la Universitat. Un pèl més tard va arribar Simon a la festa. Richard va presentar Simon a Mathias. Després d’haver-hi fet unes quantes cerveses, es va decidir anar tots tres a fer-ne una altra al Greifbar. Mathias va entrar al quarto fosc amb Simon perquè Simon en tenia ganes però no gosava endinsar-s’hi tot sol. Un cop a dintre Simon es va aferrar a Mathias i ja la tenim armada: Richard defora a la barra guardant-los el lloc i els altres dos allà dedins que s’ho muntaven. Simon va convidar Mathias a ca seva i hi van anar, però Mathias aviat se’n va penedir. Feia temps que no veia Richard i el mateix dia que es retrobaven se’n va al llit amb un amic seu amb qui tenia pretensions de..., bé, d’esdevenir un molt bon amic: Richard té deler de tenir parella. Mathias es va vestir i se’n va anar a casa, al Bed & Breakfast on s’estava aquells dies, amb taxi a les cinc de la matinada. Va decidir que l’endemà faria cultura i tornaria a anar a la Gemäldegalerie.

Berlín 00.03.04 (Apunts)

Som a l’S-Bahn en direcció al Pergamon Museum. Ahir va telefonar Roger, hem quedat avui vespre per anar a una festa de companys seus de la Uni a Prenzlauer Berg. Falta una estació per al Hackescher Markt.

Som al bus 348 en direcció a la Gemäldegalerie.

He fet més de dues hores a la Gemäldegalerie. Una pinacoteca com aquesta és ben bé el que cercava: hi ha un autoretrat de Mengs, quadres de Tischbein, Angelika Kaufmann, vedutistes venecians, Solimena... Me’n vaig a la catedral a sentir un concert de Bach.

He agafat l’U-Bahn a l’Alexanderplatz i me’n vaig amb la línia U2 fins a la Schönhauser Alle, al cafè Schall & Rauch, on he quedat amb Roger.

Hi ha molta vida a Prenzlauer Berg. El cafè és a la Gleimstraβe. És un cafè mixt. Fan menjar i m’he demanat un got de vi. Són les vuit i en Roger apareixerà d’aquí a una hora. El cambrer és simpàtic, la llum tènue. Estic assegut a una taula al costat del finestral. M’he canviat a l’altre costat de la taula perquè donava l’esquena a dos al·lots que preferia tenir de cara. M’he demanat una baguette de salmó gratinat amb formatge. També duu ceba, cogombre i tomàquet. A una gran ciutat com Berlín es té la sensació que es viu el present amb intensitat. Acaben de posar Cesaria Evora. Els tios em somriuen quan passen pel carrer i em veuen a través dels vidres d’aquest finestral. El cambrer, amatent, en veure que tenia la copa buida, m’ha demanat si tenia qualque altre desig: “Haben Sie noch einen Wunsch?” No he pogut resistir de demanar-li una altra copa de vi: amb dues copes de vi aquí te’n pots comprar una botella allà.

En Roger no apareix, però no em puc queixar perquè abans d’ahir ell em va estar esperant tres quarts d’hora al Berio. Aquí s’està molt bé, calentet. Veuràs tu quan hàgim de sortir defora al fred! M’ha dit que potser vindria amb bicicleta. Hi ha força fum, “Rauch”, al Schall & Rauch. “Schall” vol dir soroll, renou, merder. Aquí la gent és “normal” de mida, més baixeta, i gairebé tots a la moda. Ahir vespre la gent era molt alta al Hafen, a la Motzstraβe.

Homosexualitat a Medusa II

Caravaggio

Des d’un punt de vista estrictament de diletant, la primera consideració que se m’ocorre en relació a la teva pregunta per què la cultura judeo-cristiana ha estigmatitzat i perseguit la nostra conducta, referint-te al nostre comportament bisexual o homosexual, és la següent. El que em sembla poder objectivar sobre la cultura dins la qual malauradament estem immersos és el seu caràcter marcadament repressiu en termes generals. No és que es condemni la bisexualitat o l’homosexualitat –o no només-, es condemna en general la sexualitat. És a dir, també es persegueix l’heterosexualitat si aquesta és font de plaer i de felicitat. Pel que he pogut viure des de sempre, la nostra tradició cristiana només accepta la sexualitat si té una finalitat reproductora. Si no és així, s’advoca per la castedat i la repressió de l’instint sexual. Crec recordar que fornicar és un de tants pecats. Vull dir que, d’una manera o l’altra i en aquest sentit, d’aquí en sortim malparats tots! Ja se sap que a aquest món hem vingut a patir i no a gaudir i que només d’aquesta manera ens guanyarem el cel. És realment una llàstima que la nostra cultura cristiana sigui una cultura de la negació i que ens hagi de costar tant d’esforç reaprendre a disfrutar dels plaers de la vida terrenal sense haver-nos de sentir malament per un mal infós i reiterat sentiment de culpabilitat pel fet d’haver pecat una vegada darrera l’altra. D’altra banda, un altre comentari en part relacionat amb el que acab d’escriure: crec erroni considerar que el plaer que resulta de l’orgasme masculí juntament amb la seva concreció seminal necessitin de l’òvul femení per ser operant des del punt de vista de la sexualitat no estrictament reproductora.

Homosexualitat a Medusa I

"El ansia"

Hola company d’ànsies!Gràcies per afegir-me als preferits del teu blog. No sé com has sabut que t’havia enllaçat a mi. Ho vaig fer perquè em van agradar el nom anhelant, el roig misteriós i el negre caliu, perquè -així com escrius al principi- tens cos sensible i ànima eròtica. Et vaig descobrir als blogs mascles i eres el millor, el menys maquinal, no gens mecànic, el més apassionat. Ara m’estic enganxant a tu i sé que ahir encenies els carrers de Barcelona amb la teva flama presa amb tots els sentits, revifat pel fred intens de l’hivern que crema, fent gala del teu desig incombustible de cercar el foc que t’apagui. Hagués volgut trobar-te per renéixer de les cendres i preguntar-te el teu nom d’au Fènix. Avui te m’has acostat amb la passió ideal d’un món de dos i jo vull dedicar-te aquest paradís íntim. Una besada!

* * *

I ara fa un any i en fa seixanta dos: Dresde

Sant Sebastià

Divendres passat, 20 de gener, va ser Sant Sebastià, dia de festa a Palma, perquè n’és el patró. Es curiós, ja que el patró de Maó, l’altra capital balear, també és sant Sebastià, tot i que no és una festa que se celebri popularment com ara a Ciutat. A Maó se celebren de forma multitudinària les festes de la Mare de Déu de Gracia, al setembre. Però poca gent coneix aquest fet, que l’escultura del retaule d’una de les capelles de l’esquerra de la seu de Mallorca i la de la porxada de l’ajuntament de Maó representen el mateix sant, el sant protector d’ambdues ciutats contra la pesta. La veneració mallorquina data del segle XV: al 1523 va arribar la reliquia del seu braç, amb la qual cosa es va acabar miraculosament l'epidèmia que assolava Ciutat. El Gran i General Consell el declarà patró al 1643. Els magnífics Jurats li feren dedicar la capella de la Seu. A la invocació de protector contra la pesta, s'hi va afegir també la de defensor contra les ràzies dels corsaris que, sota salvaguarda otomana, atacaren les poblacions costaneres de les Balears i les Pitiüses. 

Darrerament han aparegut als diaris un parell mallorquí de ressenyes biogràfiques, hagiografies, de Sant Sebastià i m’ha abellit fer-ne un resum, fixar-ne quatre dades, susceptibles de ser ampliades o renovades, perquè tanmateix el martiri del sant no és gens clar. De la vida de Sebastià, tampoc se’n sap molt. Va néixer a Milà, la mare era milanesa i el pare del sud de la Gàl·lia. Va viure a la Roma de la segona meitat del segle III després de Crist. Dioclesià, procedent de l’Adriàtic i comandant de la guàrdia imperial, es va convertir en l’emperador al 284. Sebastià va ser al seu torn capità de la guàrdia pretoriana, la guàrdia personal de l’emperador. Si bé al llarg de la seva vida Dioclesià va tolerar els ciutadans romans que professaven la religió cristiana, després els va perseguir degut a tota una sèrie de disturbis. La darrera gran persecució va consistir a purgar la gran quantitat de caps i oficials militars que s’havien convertit al cristianisme. La nova fe aconseguia cada vegada major nombre d’adeptes. Sebastià va ser acusat de simpatitzar-hi i de difondre-la entre les famílies nobles i els magistrats de la ciutat, va ser cessat del seu càrrec i desterrat a una guarnició dels confins del vast Imperi. Allà va conèixer un centurió, Adrià Sever. Sembla que no se sap ben bé quin tipus de relació manteniren. Existeix la versió que el centurió va voler posseir-lo sexualment i que, en no aconseguir-ho, el va voler fer matar.

La llegenda del martiri de Sebastià diu que Sever el va fer fermar al tronc d’un arbre i que la seva companyia d’arquers el va fer perir aclivellat a sagetades. Hi ha qui diu que va sobreviure a les fletxes, que va ser curat per una matrona i que finalment hauria estat decapitat. En qualsevol cas el martiri ocorria al 304. L’imperi de Dioclesià va durar fins a un any més tard. L’emperador va morir al 311. La versió del martiri a cops de sageta va ser el que es va imposar durant el Renaixement italià. Pintors i escultors van trobar en el sant la manera més idònia per representar el nu masculí a l’empara, sovint la connivència, dels patrons i mecenes eclesiàstics. Degut a la relació amb el centurió i a la sensualitat i l’erotisme amb què tot sovint és representat, el sant s’ha convertit en una icona gai.

Fa temps que reconec el sant en pinacoteques, retaules eclesiàstics o imatges pètries, com ara l’escultura a l’exterior de la porta d’entrada de l’ajuntament de Maó, però una de les representacions que m’ha impressionat més ha estat l'escultura de Giorgetti a l'església de Sant Sebastià, aprop de les catacumbes de la Via Appia de Roma on sembla que va ser inhumat. Vaig quedar-hi palplantat un dels primers dies de 2004, bocabadat durant una bona estona al davant amb el desig de traspassar el vidre del sepulcre i acaronar el marbre fred. Més que no pas un sant, Sebastià sembla un jove extasiat de plaer, arravatat pels desitjos d’un déu de l’Olimp.

Durant les festes de sant Sebastià de Ciutat d’enguany van aparèixer altres déus apol·linis fent honor a la musa de la música al so de les xeremies.