Fa un dia d'hivern de cel de plom. Ahir va fer un dia d'estiu de cel estirat, lleuger com una ploma. Aquests canvis de temps ens afecten l'organisme i, psicosomatomètricament, l'estat d'ànim. Bòreas i Cronos exerceixen la seva influència sobre Gea i també sobre nosaltres els mortals que l'habitem: temps atmosfèric, temps cronològic, temps astronòmic. La primera imatge que em va venir al cap quan vaig llegir el títol del nou llibre de Jordi Jané, Poemes Geomètrics, va ser la de l’hiperconegut dibuix de Leonardo Da Vinci: l'Home de Vitruvi. Després de llegir el primer poema l'associació se'm va fixar definitivament a la memòria. Poesia i geometria, ciències aparentment divergents, convergeixen en poemes sense metre cercant una explicació més enllà de la matemàtica, l’anatomia o l’antropometria, potser en el món de la metafísica, en qualsevol cas en el de la simbologia. I realment és un misteri, ens demanem juntament amb el poeta: ¿quins cercles, trígons i quadratures ens travessen el cos, la ment i els sentiments a fi de conformar l'esperit -l'ànima- i transportar-la tot transformant-la en tots tres temps, als quatre vents? El poeta i l'Home de Vitruvi semblen encerclats, emmarcats, en les constel·lacions de l'espai còsmic, com en una carta astral, travessats per disposicions i conjuncions geomètriques, de les qual se'ns volguessin posar exemples casuístics de personalitat, de caràcter, de sentiments, de manera de veure el món, el passat, el present i el futur, de formes de viure el temps i de concebre'l, de sensualitat, erotisme i sexe, de vocacions i professions, de rutines i quotidianitats, de relacions personals, de parella i socials, de viatges terrenals, espirituals, mentals, cronològics i estel·lars.
Se'ns dibuixa un jo tot sol, perquè la vida és d'un tot sol i de vegades entotsolat, perquè la vida te la tries tu. La vida és d'algú que sembla haver decidit deixar de submergir-se en la complexitat dels sentiments compartits o de la sexualitat còmplice, degut a allò que comporten d'alienador, de destrucció de la individualitat, que ha triat aïllar-se en el solitari goig eròtic de la contemplació de moments íntims plens de sensualitat, com ara el Xavier a la dutxa o THE MAN I LOVE, un mer cos amorós en un tren de rodalies que juga amb el telèfon mòbil però que no té ulls -sense ulls-, talment com si fos un simple cos per estimar sense correspondències ni connexions, al qual es nega la personalitat intensa capaç de transmetre'ns uns ulls plens de vida. Gairebé se'l converteix en pedra, en una escultura neoclàssica, digne d'observar i d'admirar però que en realitat és inofensiva, perquè un sap que no es pot moure, que és immòbil. Una imatge, per tant, de la qual es pot gaudir platònicament però que és incapaç d’interferir -de descentrar, d’inquietar-, de ferir ni l'ànim ni el plaer ni els sentiments. THE MAN I LOVE és en el fons "I love the man" i prou, res més. No sé perquè em costa tant abraçar-te es demana el poeta referint-se a EL MEU AMIC SPARTAK. I tot i això, tot i aquest hermetisme defensiu, es transpira inquietud, intranquil·litat, no-pau.
Al llibre no hi apareix un únic tren, no, en passen un darrere l'altre, però el jo no els veu passar assegut des de l'estació, sinó que hi viatja, per les costes del Garraf o al metro de Roma. Des de dedins del vagó hi veu pujar els passatgers, personatges un pèl pintorescos i en realitat simples passavolants, encara que un els vegi baixar-ne amb certa recança, "NOSTÀLIA", com ara L'HOME DE L'ACORDIÓ o la mare i la filla gitanes. I tanmateix aquesta petita realitat quotidiana permet al poeta d’emmirallar-s'hi, de reconèixer-s’hi i de reflexionar sobre el propi comportament.
El viatge i el pas del temps hi són una constant, al llibre. A Tubinga se succeeixen les estacions i un s'esforça perquè resti quelcom d'essencial i d'etern. Com el sol recollit en unes fulles mortes del PARC DE SCHÖNBRUCH, el poeta vol que en els mots hi resti també aquell alè de vida, aquell raig intens de llum que tingueren en molts moments de l’esdevenir de l’existència pròpia. Les mans toquen -maseguen- les paraules com aquell que pasta pa. Les paraules acaronen i enrampen l'ànima -l'electricitat del cos- i sembla per tot això que LA LLENGUA sigui la gran protagonista, amb els seus jocs, amb les seves capacitats expressives de vivències que es marceixen. La llengua es fa llum i alegria, es fa dol i tristesa, es fa ofici i té vida pròpia. Per les seves venes hi corre la saba de la vida destil·lada pel pas del temps. Els mots són miralls trencats d’aquella essència, retenen el temps, contenen la vida: el temps s’atura en les paraules. La llengua és vida, la vida és llum, raigs, rius, carrers de la llum.
Però no n’hi ha prou, amb contemplar el decurs de la vida des d’un tren. Mal que sembli que de vegades li pesi, el jo sofreix transformacions gairebé kafkianes, es converteix en cuc –M’HE FET CUC-, panerola, microbi, mosca, mosquit, aranya,... i, finalment, en enyoradissa i aristocràtica crisàlide, amb tota la potencial i renovada càrrega simbòlica de les seves polícromes metamorfosis, des que es desclou i surt endiumenjada al carrer –de la llum- fins que es fa vella com els mots, desitjant que algú la senti i la reculli, mentre pel carrer voleien nounades papallones exuberants.
Jordi Jané-Lligé:
Al cap de quinze anys i altres textos. Moment Angular, 46. Vic, 2004
Poemes geomètrics. Prima Matèria, 47. Vic, 2005
