Gore Vidal, Palimpsest: a Memoir (Notes)

Després de la seva tercera novel·la, “The City and the Pilar” (1948), “Palimpsest: a memoir” és la segona obra que he llegit de Gore Vidal. Escrita entre Itàlia i els EEUU al 1994 –any en què va morir el meu pare-, es tracta del seu primer llibre de memòries. L’autobiografia abasta fins al 1964, tres anys abans del meu naixement. Vidal tenia aleshores trenta-nou anys. Tant ell com el meu pare havien nascut al 1925, però a milers de quilòmetres de distància, l’un a Nova York i l’altre a Menorca, una illa perduda enmig de la Mediterrània occidental...

En un post anterior ja vaig explicar que la novel·la l’havia comprada a l’agost passat en una llibreria londinenca. El llibre de memòries, en canvi, el vaig adquirir a la llibreria berlinesa Prinz Eisenherz durant la meva estada a la capital alemanya al gener. De fet, i per tancar un dels cicles concèntrics entorn de Vidal, he acabat de llegir “Palimpsest” fa uns quants dies també a Berlín durant la meva estada recent a la ciutat durant les vacances de Pasqua. Ja que hi som: de Berlín he arribat avui mateix a Menorca amb un comodíssim vol directe de la companyia aèria Airberlin a primera hora del matí. Aquest recorregut geogràfic, vital o literari meu no se li hagués pogut passar pel cap al meu pare –ni molt manco. En relació als viatges en avió val a dir, no obstant això, que Gore Vidal era fill del primer instructor aeronàutic de l’Acadèmia Militar dels Estats Units i al 1964 ja havia creuat unes quantes vegades l’Atlàntic.

El que sí que tenien en comú, en canvi, Vidal i el meu pare, encara que cap dels dos ho arribi o ho arribés a saber mai, i tot i que des de perspectives diametralment diferents, era Hollywood. Gore Vidal va treballar per a la Metro Goldwyn Mayer durant la segona meitat dels anys cinquanta. Si a la pantalla del cinema Cisne de Can Serra des Mercadal, on el meu pare i la seva germana, la tia Ton, assistien regularment els cap de setmana, apareixia rugint el lleó, això volia dir que la pel·lícula seria bona, així com ens deia també de petits el meu pare. Abans de casats i tenir els fills, tots dos germans es van formar en la cultura cinematogràfica nord-americana al poble i, malgrat que mal pronunciats com arribarien a descobrir anys més tard, idolatraven els noms dels seus actors preferits i els prenien com a model de la seva pròpia imatge, i no sempre l’exterior.

De tota aquella cultura a mi anys més tard m’impactarien, tant durant la meva adolescència com al llarg de la meva joventut, les versions cinematogràfiques de Tennesse Williams, qui Vidal anomena “The Bird”: “A Streetcar Named Desire” (1956), amb Vivien Leigh i Marlon Brando, o “Cat on a Hot Tin Roof” (1958), amb Eisabeth Taylor i Paul Newman. Per cert que a la seva autobiografia Vidal també parla de grans moments de la seva amistat amb Newman i la seva dona Joanne Woodward. 

Gore Vidal va treballar juntament amb Williams en el guió de “Suddently, Last Summer” (1959), dirigida per Joseph Mankiewicz. Al llibre Vidal explica que havia volgut que el paper de la mare de Sebastian fos interpretat per Bette Davis, qui també amb Mankiewicz havia rodat al 1950 “All above Eve”. Finalment el paper el va interpretar Katherin Hepburn. De Bette el meu pare també deia el que deien molts espectadors quan d’alguna manera eludien la seva manca d’excepcional bellesa hollywoodenca, és a dir, que era molt bona actriu. En relació al paper interpretat per Montgomery Clift, Sebastian, Vidal també conta que una vegada un policia estatal el va aturar quan anava conduint per sobre del límit de velocitat permesa, que el va reconèixer de la Televisió, que el va advertir en lloc de fer-li una citació i que aleshores li va demanar: “That guy in ‘Suddently, Last Summer’; he was queer, wasn’t he?” Vidal li va respondre que sí, i que si no hagués estat per la tot poderosa “Roman Catholic Legion of Decency” el secret hauria estat revelat. Fa una estona acab de descobrir a la Internet Movie Database (Imbd) que els exteriors de la pel·lícula van ser rodats a Girona i a Mallorca.

El darrer treball de Gore Vidal per a una producció de la MGM de Hollywood va ser la seva col·laboració en el guió de “Ben-Hur”. Vidal, però, no va aparèixer mai en els crèdits. L’armamentístic, bel·ligerant, fatxa i homòfob Charlton Heston es va negar a acceptar que els diàlegs ambigus del príncep jueu Ben Hur amb el seu antic amic Messala, cap militar de les legions romanes, fossin obra seva. 

Gore Vidal, "The City and the Pillar"

Per establir les coordenades del temps de vegades penso en els meus avis per part de pare o en el meu pare mateix –les referències culturals de la meva infantesa a Menorca-, i em deixo sorprendre per distàncies que van molt més enllà de la cronologia. Quan Rock Hudson va morir de la sida el 2 d’octubre de 1985, el meu pare, que va néixer el mateix any 1925 que l’actor, en sentir la notícia –ell i jo érem tot sols al menjador de casa nostra amb la televisió encesa-, el meu pare va dir en veu alta que sempre s’ho havia pensat, que Rock Hudson era homosexual. Jo aleshores era a punt de fer els 18 anys i partir cap a Barcelona a estudiar. El que no sabia el meu pare era que jo, més que no pas per Hudson, sempre m’havia sentit més atret pel protagonista de “La gata sobre el tejado de zinc”: Paul Newman també havia nascut el 1925.

Qui també va néixer el 1925 va ser Gore Vidal i als 21 anys va escriure “The City and the Pillar”, l’altra novel·la que vaig comprar ràpid i corrents a l’Oxford Street de Londres la darrera setmana del mes d’agost passat. No cal parlar de les distàncies de tota mena que hi havia ja aleshores entre la Menorca rural del meu pare i el Nova York dels darrers anys de la Segona Guerra Mundial.

Vidal explica al prefaci de la nova impressió del llibre el 1994 que un cop publicada l’obra per primera vegada el 1948 va enviar un exemplar a Thomas Mann, qui es va limitar a qualificar-la d’”obra noble”, però que en realitat no va llegir fins a alguns anys més tard quan l’autor alemany havia reprès l’escriptura de “Bekenntnisse des Hochstaplers Felix Krull”. (No he llegit aquesta obra de Mann, però en vaig veure una versió cinematogràfica i ara fa poc la vaig aconseguir a la Buddenbrook Haus de Lübeck, la ciutat de naixement de l’autor.) Gore no va saber fins a principis dels anys noranta a través d’un biògraf de Mann que el seu llibre, considerat la primera novel·la obertament homosexual, havia impressionat l’autor de “Der Zauberberg”. I per força ho havia de fer: el fill homosexual de Mann, Klaus, s’havia suïcidat el 1949.

El noi homosexual de “The City and the Pillar”, Jim Willard, és al seu torn un noi de la tradicional Virginia que, després de tenir la seva primera experiència sexual amb Bob al costat del riu i haver-se enrolat aquest en la marina mercant, decideix marxar a Nova York i treballar en un vaixell creuer. Jim somnia a retrobar Bob i mentrestant, Siddharta cosmopolita, aprendrà de la vida: tindrà una relació amb un actor hollywoodienc egocèntric i amb un escriptor pessimista i frustrat, coneixerà Mary i tots tres viatjaran al Yucatán... Durant la guerra s’allistarà juntament amb l’escriptor a l’Exèrcit i serà transferit ell tot sol a les forces armades de l’aire. En serà dispensat en contraure reuma artrític, tornarà a Nova York i s’abandonarà a la vida sexual de la ciutat. Finalment rebrà una carta de la mare, que l’espera per Nadal i en la qual li informa que Bob s’ha casat i té una filla. Després de vuit anys Jim torna a la seva ciutat i s’ofega en la mentalitat conservadora dels seus, que l’intenten convèncer que s’estableixi i es casi jove: “settle down”. Es retroba amb Bob durant un sopar convidat per la seva esposa. El riu desemboca violentament en un hotel de Nova York després de prendre unes copes: Jim, ansiós per reprendre el cabdal vital que va néixer un dia durant la seva primera joventut, vol tornar a fer l’amor amb Bob. Però l’amic navega a contracorrent i s’hi resisteix. Jim, més fort que ell, l’acaba sotmetent.