Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 2006.03 Lisboa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 2006.03 Lisboa. Mostrar tots els missatges

diumenge, 26 de febrer del 2006

Claustres de Lisboa



Crec que si l'hagués programat, el recorregut d'avui no m'hauria sortit tan bé. M'he aixecat pesarós després d'una nit de coneixences italianes al Bairro Alto. He sortit de l'hotel cap a les onze, feia un dia radiant. He baixat fins al Rossio i a la Praça Figueira he agafat el tramvia número 15 fins a Belém. La primera visita religiosa ha estat al Mostério dos Jerónimos. M'he traslladat de cop i volta al gòtic, al claustre, de pedra arenosa i planta doble i harmoniosa. Ha estat el primer reducte de pau pètria i ajardinada d'avui, retallada per les gàrgoles i el cel blau. Després he entrat impressionat a l'església, amb columnes llargues i esveltes que es transformen en incalculables venes que tensen el sostre.

Feia tan bon capvespre que, un altre cop a la Praça Figueira, he decidit reprendre el tramvia i tornar a pujar ao Castelo. La panoràmica del Tejo des del mirador era immensa i, com que la magnífica tarda persistia, he volgut continuar i continuar pujant i pujant: he pres un altre tramvia, fins a dalt de tot, fins al Bairro de Graça. Un dolç i un breu cafè amb llet m'han fet recuperar energies. L'Igreja de São Vicente de Fora precideix aquella part de la ciutat. L'església era tancada però he descobert que el claustre de São Vicente encara era obert. En l'interval de potser dues hores m'he traslladat del gòtic al barroc: n'hi ha dos de claustres, tot emblancats de calç i suats de fredor i humitat. Acompanyen la visita tot d'escenes i faules divuitesques sobre rajoles blanques i blaves incrustades a les parets. Si no fos pels murs encalats un diria que és al claustre de Sant Francesc, una altra vegada a Maó. A São Vicente, patró de Lisboa des que hi arribaren les relíquies amb la conquesta cristiana, hi he descobert els patriarques, el màxim cap de l'església catòlica a l'imperi portugués des de principis del XVIII. Al final he aconseguit el que volia, pujar a dalt de tot, a un dels punts més elevats de la ciutat, al terrat, al campanar de l'Igreja de São Vicente de Fora, des d'on es veien els dos claustres i, contígua, l'amplitud del Tejo. El sol es posava per sota d'un núvol a sobre del Castelo.

He decidit començar a davallar abans que s'acabés de posar el sol. He agafat un altre eléctrico, anava ple. He aconseguit asseure'm. Una dona major lisboeta mantenia una conversa amb el seu veí company de trajecte que acabava de conèixer i li explicava que havia fet de professora d'anglès durant quaranta anys. Ja érem a prop del meu destí que m'he girat cap a una altra senyora del país i li he demanat: "ista é a Sé?", i ella m'ha respost: "é, é". "Muito obrigado!". He entrat a la Seu de Lisboa amb la mateixa impressió com si entrés a una fortificació templària, en qualsevol cas a un temple romànic començat a construir al segle XII. L'envolta un absis gòtic que també t'emporta al claustre. En entrar-hi t'envaeix de sobte una sensació de mareig com si la terra s'hagués acabat de sacsejar i haguessin caigut les primeres voltes. Després tot es recompon en un somni d'esperit capriciós, en un espai ideal de decadències romàntiques ple de ruïnes envoltades de vegetació temperada: als arcs de mig punt gòtics s'hi sumen troballes prehistòriques, vestigis romans, restes islàmiques, romàniques, esotèriques i maçòniques.

Avui ha estat un dia d'espais enclastrats pel pas del temps. Ha estat un dia d'intenses sensacions gronxades artísticament pel pas de la Història: l'esveltesa lleugera i aèria de les formes gòtiques i etèries, la darrera serenor gairebé clàssica del barroc juganer, la pesantor absolutament inexpugnable del romànic feixuc, fins a acabar amb el profund estat d'ànim trist i nostàlgic que provoca el melanconiòs pas del temps en un esperit d'intensa imaginació romàntica.

dissabte, 25 de febrer del 2006

Lisboa pombalina



Lisboa des de l'aire va ser espectacular. Crec que mai no havia fet una volta amb pendent tan brusca amb l'avió, semblava que ens havíem d'estalviar l'aterratge, l'arribada a la terminal i l'autobús al centre, que havíem d'entrar directament per la finestra d'una casa del Bairro Alto de la ciutat i estavellar-nos en un armari colonial. Uau! Era a primera hora del capvespre: hi havía núvols densos de cotó, però feia sol, que il.luminava tot el paisatge de geografia urbana i natural: Lisboa a la desembocadura del Tejo, d'aigua tèrbola de turquesa, d'atmosfera diàfana retallada per edificis blancs sobre puigs separats per un arc de sant Martí. L'espectacularitat atlàntica viscuda dins de l'avió va contrastar tot d'una amb una ciutat que conserva encara la mesura humana de les coses belles.

Quan s'arriba a Lisboa, s'arriba al bell mig de la bellesa, de la bellesa urbanística de carrers i avingudes i de la bellesa arquitectònica d'un edifici bell i decandent darrera l'altre, en constant superació. Lleuger d'equipatge, ningú no frissa a arribar a l'hotel i quan s'hi arriba, Rua dos Anjos, el jove de rastes llargues, pell mulata i ulls enormes et dóna la benvinguda amb un somriure ample que vol desprendre amabilitat i confiança però que en realitat, compte!, es fa un pèl capciós. Intueixo una petita manca de franquesa: les cambres del primer pis són totes lúgubres i humides, res excepcional a la capital de l'Atlàntic, però intento sotjar les del segon. Això ja és una altra cosa: l'habitació vint-i-tres no té bany però la finestra dóna al carrer i és lluminosa.

Surto novamant al carrer, el Castelo de São Jorge presideix la ciutat. Des de la Praça de Pedro IV m'endinso en la quadrícula setcentista del Marquês de Pombal, la Baixa Pombalina, travesso l'Arco da Rua Augusta i s'obre finalment al riu l'ampla Praça do Comércio. En una llibreria del barri destruït i incendiat pel terratrèmol de 1755 -terramoto-, m'interesso per aquell Primer Ministre de Dom José I que el va crear. Sopo d'una sopa de peixe i de bacalhau i me'n vaig al Teatro Nacional Doma Maria II. L'obra no val gens la pena. El teatre sí: és de mitjans segle XIX, com el període del regnat de la reina de qui du el nom, petitó però molt maco, em recorda el Principal de Maó, el seu germà contemporani a la Mediterrània. En sortir -Largo do Carmo fins al convent, ruïna testimonial del terramoto i vista espléndida sobre la ciutat-, m'endinso pel Bairro Alto per viure com es desvetlla la vida nocturna: petits bars de copes, però la jove gernació és sobretot al carrer amb el got de plàstic en una mà i la cigarreta a l'altra. La paraula més pronunciada a sota veu a les cantonades: haixix.

Avui el dia és gris, cobert per un únic nùvol omnipresent, humit, que regalima constantment. M'he refugiat una estona en aquest espai cibernètic de la Praça de Ferreira. M'han cedit l'ordinador número dos i des d'aquí contemplo, a través dels grossos finestrals, els paraigües que van i vénen i, allà dalt de tot, la murada del Castelo.

Turisme a Lisboa
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...