"Una comissió graciosíssima i confidencial"

Roma, 1778

Les característiques de l’etapa de Calbó com a pensionat de l’Imperi a Roma no tenien en principi res d’extraordinari. Un cop descobert el geni i el gran talent com a dibuixant i pintor d’un artista jove, la qüestió era continuar-los cultivant i perfeccionant, i per a aquesta finalitat la cort vienesa, amb els seus màxims representants al capdavant, havia potenciat noves institucions com l’Acadèmia d’Arts Plàstiques i havia desenvolupat tot un programa per fomentar-ne la formació, el qual incloïa beques que s’atorgaven biennalment i que es renovaven amb major o menor puntualitat. La cura minuciosa en la supervisió de l’evolució artística i acadèmica, el zel en la vigilància atenta de la conducta, ocupació i aplicació i fins i tot l’estret contacte personal o epistolar, tot això eren trets comuns del protectorat que exercia el Príncep Kaunitz damunt els artistes novells. En un imperi format de multitud d’Estats, pobles, cultures i llengües, la procedència geogràfica d’aquests artistes era, d’antuvi, irrellevant. Tot i que Calbó s’incorporava d’alguna manera al sistema formatiu vienès des de terres “enemigues” i que aquest fet afaiçonava una singularitat política que no podia passar desapercebuda -i molt menys encara al cap de la diplomàcia imperial-, aleshores es vivia en temps de pau. Res no tenia tampoc de particular que Calbó estigués rodejat d’ambaixadors i diplomàtics. Al marge de la seva activitat política, tant Bernis, Durazzo o Brunati exercien com Kaunitz el mecenatge artístic i cultural.


Ara bé, pot sorprendre, i molt!, el fet que Brunati, en una carta dirigida a Kaunitz abans de l’arribada de Calbó a Roma, hi qualifiqués en últim terme la missió que li havia estat assignada en relació al nou pensionat com a “graziosissima confidenziale commissione”. Atenent el desig del Príncep, el tutor li garantia que el tindria “sempre sotto gli occhi” i que “non lo perderó mai de vista”. Una de les coses que Kaunitz misteriosament pretenia era que Calbó no es relacionés amb els quatre pensionats que estaven sota la direcció d’Anton von Maron i que com a conseqüència no se sapigués que havia estat enviat i becat per la cort imperial.

Pasqual Calbó i Caldés.  Biografia