Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta shortbus. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta shortbus. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Transamerica, Duncan Tucker


Transamerica és una d’aquelles pel·lícules que em sap greu no haver vist en el moment que es van estrenar, però que afortunadament, per un motiu o un altre, m’han caigut a les mans. En realitat ahir vaig anar al videoclub cercant-ne una altra: The Living End. Aquesta sí que la vaig veure al cinema quan la van estrenar el 1992, però no hi anava per nostàlgia, tot i que en el seu moment m’havia agradat força. El motiu era que havia descobert que era del mateix director d’una altra cinta que m’ha apassionat i que tampoc no fa gaire que he vist: Mysterious Skin, de Gregg Araki. I és que m’he fet el ferm propòsit de conèixer altres obres de la filmografia d’aquest director, i d’altres. Tot i que l’havia vist a les prestatgeries del videoclub vàries vegades i que vàries vegades també vaig estar a punt de llogar-la, precisament ahir no hi era. Sort que pel camí m’havia trobat el meu amic, aquell que sempre em recomana pel·lícules, el mateix que em va recomanar Shortbus, que tampoc no havia vist i que després va resultar que era del mateix director de Hedwig und the Angry Inch, John Cameron Mitchel. El meu amic em va dir que m’endugués Transamerica. És la primera pel·lícula del director Duncan Tucker que veig, i ja m’estic plantejant de fer-m’ho venir bé per veure les altres dues que ha dirigit fins ara. El problema és que crec que aquí a l’illa totes aquestes pel·lícules no són bones de trobar i que hauré de fer els encàrrecs per Internet. Ja ho sé! Una altra possibilitat seria que me les hi davallés, però en això no hi tenc la mà trencada. O que a una ànima lectora i cinèfila de les que passen per aquí se li acudis una idea brillant...
 
El meu amic coneix bé els meus gustos cinematogràfics. Tant a la vida com al cinema m’interessen personatges i entramats complexos, en certa manera retorçats. Però dit així, això és massa general, i camp de prejudicis aliens, i el meu amic potser em coneix millor del que em penso. No vull convertir ara el paper en blanc en sofà de psicoanalista, tot i que hi estic força predisposat per tota una sèrie d’esdeveniments ocorreguts darrerament, entre els quals el fet d’haver començat a llegir El malestar en la cultura (Das Unbehagen in der Kultur), de Siegmund Freud. I aquí potser ja entram en el camp de la sexualitat.

Toby, el personatge interpretat per Kevin Zegers, és un noi de disset anys que ha estat detingut per tràfic de drogues a Nova York i del qual el seu padrastre havia abusat sexualment. De Neil, el personatge interpretat per Joseph Gordon-Levitt a Mysterious Skin, n’havia abusat el seu entrenador de beisbol. Tant l’un com l’altre s’acaben prostituint. És el mateix que havia fet James, Paul Dawson, a Shortbus, abans de conèixer Jamie. James confessa quina és la seva pel·lícula favortia, My Own Private Idaho, en la qual Mike Waters, River Phoenix, i Scott Favor, Keanu Reeves, també es guanyen la vida de la mateixa manera.



Transamerica és un road movie, de Nova York a Los Angeles. El pare de Toby és a una setmana de fer-se l’operació de canvi de sexe quan rep una telefonada que el seu fill, a qui no coneix, ha estat detingut. La terapeuta de Bree -el nom de dona escollit pel pare Stanley- condiciona el permís legal per a l’operació al fet de resoldre el seu passat amb el seu fill, l’existència del qual –tot i l’evidència- nega de forma rotunda fins a la mentida, així com ha decidit donar per morts els seus pares perquè mai no l’han acceptada, sobretot la mare. Malgrat els seus valors ètics i morals, és la seva forma de protegir-se. La relació entre Bree i Toby travessa situacions, experiències i sentiments tan vasts com el continent americà, incloent-hi l’Estat de Texas, que com diu la protagonista, és difícil poder evitar, en referència al conservadorisme. Nova York i Califòrnia representen els únics dos pols reals de llibertat dels EEUU, així com cadascú i a la seva manera, Bree i Toby, volen ser definitivament lliures. A tots dos els empenyen motors diferents per arribar a Los Angeles. Amb la finalitat última de poder operar-se definitivament, després d’intentar desfer-se del seu fill sense aconseguir-ho, Bree es fa el propòsit de superar els entrebancs de la relació i s’esforça per dur-s’hi bé. Toby no es planteja res més enllà del fet de veure complit el seu somni: conèixer el seu pare idealitzat, amb l’objectiu de poder començar una nova vida i dedicar-se al cinema. Els mitjans per assolir-lo, el fet d’haver de conviure amb una "freaky" transsexual, no li representen gaires problemes, comparat amb el passat que vol superar. A tant l’una com a l’altre no els queda, doncs, altre remei que conviure si volen aconseguir allò que cadascú desitja.

diumenge, 5 d’octubre del 2008

Shortbus


Va ser ahir sopant amb un amic que em va recomanar la pel·lícula: Shortbus. Més d’un potser es sorprendrà i es preguntarà, encara no l’havies vista? I és que -i no és la primera vegada que em passa després d’haver vist un film recomanat pel meu amic- un s’estira els cabells mentre es demana: com pot ser que no m’he n’hagués temut abans, de la seva existència? com pot ser que la pel·lícula es vagi estrenar el 2006 i jo hagi estat dos anys a mirar-la?

Shortbus és del director americà John Cameron Mitchel, el mateix que el 2001 va dirigir Hedwig and The Angry Inch, la seva primera pel·lícula, que, posem-nos-hi ja del tot, perquè em fa gairebé vergonya escriure-ho, vaig veure també per primera vegada l’hivern passat després de sis anys de la seva estrena. Tot això només per dir que si bé mai no és tard, sí que tinc el sentiment de no haver sabut estar prou a l’aguait. Mentre ara escric, estic sentint les cançons de Hedwig a YouTube.

Shortbus no m’és una pel·lícula fàcil, tampoc no m’ho va semblar Hedwig, i ja no només per l’idioma –totes dues les he acabat veient en Dvd a casa meva en versió original-, sinó també per la densitat de continguts sexuals i emocionals, per la multiplicitat i diversitat de personatges, per l’aflorament de sentiments, per l’evolució dels caràcters. La qüestió sexual hi és explícita, tot i que no ben bé en primer pla, ja que més que de sexe es tracta, com diu el mateix director, de sexualitat. La pel·lícula comença que James, per exemple, s’està fent una palla i s’intenta escórrer a la boca mentre un veí el guaita per la finestra. Els personatges malden per descobrir, més enllà de la seva sexualitat –tot i que comptant-hi, és clar- els seus sentiments, la seva veritable personalitat amagada. Tots tenen el seu passat, amb els seus dimonis, i intenten vèncer-los evolucionant, a fi de conèixer-se millor a si mateixos i poder gaudir també així millor dels plaers sexuals.

Els personatges són de totes totes heterogenis: una assessora de parelles, Sofia, casada amb Rob, qui es dedica al voluntariat i amb qui Sofia tampoc no ha aconseguit mai tenir el seu primer orgasme. James i Jamie, una parella gai que, ullada pel voyeur de l’edifici del davant, intenta salvar la seva relació. James, ex-xapero, està deprimit. Jamie l’estima amb bogeria, ell ho reconeix però mai ha aconseguit que la seva pell fos penetrable. El recurs per solucionar els problemes de parella serà en principi muntar-se un trio amb Ceth. James en el fons amaga altres intencions. Comparteix amb Sofia el bloqueig. També sembla bloquejada Severin, una domina cansada ja del seu rol sàdic amb què es guanya la vida.


Tots ells coincideixen a Shortbus, l’orgiàstic club novayorquès, terreny de joc comú de les recerques introspectives dels personatges. Manhatthan apareix de joguina, de cartró pedra de colors de conte naïf. Hi ha avaria general de la xarxa elèctrica i la llum no torna a venir fins que hi ha conjunció de desitjos entre la humanitat. El paper dels personatges, les seves sexualitats semblen intercanviar-se al final de la pel·lícula. Tampoc no és fàcil delimitar gèneres, d'això es tracta. La realitat gltb, ja prou entremaliada ella mateixa, acaba d’embolicar-se tot acabant anul·lant qualsevol tipus de convenció sexual, de sexualitat encarcarada. S’endinsa en el camp de l’experimentació, juga amb els sentiments per aconseguir fer-los de veritat, lluny de fer concessions a marcs socials massa trillats pel costum.

Shortbus s’emmarca en la modernitat, planteja formes diferents de l’experiència personal en el món urbà de les nostres grans ciutats actuals d’Occident.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...