Sí, és cert: feia un parell de mesos que no publicava cap entrada en aquest bloc. Reconforten i esperonen els comentaris d’un parell de seguidors que se n’han adonat i et donen novament la benvinguda. I és que aquest hivern està essent realment dur, per donar-li la culpa al temps, que sabem que no es queixarà, o sí, remullant-nos de pluja una altra vegada com avui mateix. Si no es deu a la meteorologia, aleshores hauré de cercar les causes en una certa dispersió i inconstància dels darrers temps. Ja ho diu el meu horòscop: èpoques de molta activitat seguides d’altres de total inactivitat... Mentrestant he recorregut a la meva petita biblioteca, lectures aplaçades per qui sap ben bé què, i quina mandra plantejar-s’ho, això, també ara. Una d’aquestes lectures: “La violeta del Prater” (1945), de Chirstopher Isherwood, i per un parell o més de motius.
El Prater és el gran parc vienès que l’emperador Josep II va cedir als vienesos perquè s’hi esbargissin i on s’alça el Riesenrad, l’enorme sínia que gira sobre la ciutat del Danubi. Em volia ambientar en vistes al meu futur viatge a Viena. Però “La violeta del Prater” és en realitat el títol d’una pel·lícula que, a la novel·la del mateix nom, dirigeix un director de cinema vienès, Friedrich Bergmann. Llegeixo ara a Internet que el referent real d’aquest director fou un tal Berthold Viertel. N’és el guionista el mateix Isherwood als vint i pico d’anys. L’acció de la novel·la s’esdevé a Londres, on es roda el film. Mentrestant arriben notícies cada vegada més inquietants sobre l’avanç del feixisme a Àustria. “La violeta del Prater” va ser publicada per Columna el 1995, però qui pugui que la llegeixi en l’anglès original: la traducció catalana és nefasta.
Chirstopher Isherwood és també l’autor d’aquell recull de contes –“Goodbye to Berlin” (1939), “Adéu a Berlín”-, en què es basa el musical "Cabaret" i la magnífica pel·lícula de Bob Fosse (1972), protagonitzada per Liza Minnelli i Michael York. Isherwood va viure els daurats anys vint berlinesos de la República de Weimar. I és clar, des d’aleshores, des que vaig veure la pel·lícula per primera vegada -i ara em demano quan devia ser... allà per la segona meitat dels anys vuitanta? al 1987?-, des de llavors que la seva obra sencera és una d’aquelles assignatures pendents. Recordo que havia passat la pel·lícula a classe de Secundària un any que vaig fer aquella assignatura que es deia –no sé si es diu encara- Societat, Cultura i Religió. Recordo a la perfecció la darrera vegada que l’he tornada a veure: aquest darrer estiu, perquè Juan –aquell al·lot andalús tan inquiet i un pèl autodestructiu- la va triar entre les meves velles cintes de vídeo.
