Edip Rei, Sòfocles

Li he demanat perdó, i és normal que estigui enfadat amb tot el que li he dit, mal dit, però en part es veritat.  Ai la veritat!, qui la posseeix?  S’acaben aquests dies de vacances, crisi per tant.  L’angoixa que torna.  L’ansietat...  Fineixen els dies d'aixecar-se al matí, de menjar alguna cosa, un iogurt, una torrada, de fer-se un cafè, d’agafar el llibre, d’encendre una cigarreta mal vista i posar-se a llegir cremant-la, fins que es consumeix en cendra i torno amb el llibre al llit i hi llegeixo mentre regalimen gotes de pluja als vidres de la finestra.

Corydon em va fer venir ganes de grecs clàssics i vaig optar per la tragèdia d’Edip Rei de Sòfocles, que m’ha acompanyat manllevada d’un lloc a l’altre durant molts anys –de Barcelona a les Illes totes-, en la traducció de Carles Riba del 1951.  I em demanava –encara ho faig- com devia resoldre el poeta traductor el pronom masculí en tercera persona, l’amor i l’amistat, allò que tant preocupava –i enutjava- Gide en els traductors moderns dels clàssics. 

Des del començament la sensació de vertigen, el mateix mareig que ha sofert el llibre amb tant de viatge travessant la mar, la Mediterrània, com no podia ser d’una altra manera: de Corint a Tebes, i de Barcelona a Menorca, a Maó.  Però el balanceig marítim era també un rodament de caps, en pensar en els viatges de la tragèdia regits per Cronos, en les ments d'espectadors i lectors des de fa més de dos mil·lennis i mig, temps i espais, interpretacions i versions: literàries, teatrals, històriques, mitològiques i religioses, artístiques, filològiques i filosòfiques, psicològiques i psicoanalítiques. 

El desequilibri que provoca l’angoixa –aquí la tenim una altra vegada- de qui primer no hi veu sense encara no haver-se tornat cec; i la sobtada primogènia reacció de qui no es reconeix en els fets del culpable innocent –real paradoxa d’aquell que ha comès falta sense adonar-se’n- és voler trobar la seguretat d’un causant fora de si, i en proclama el càstig dels altres per finalment haver-s’hi de sotmetre un mateix.  El trontoll d’estar sotmès als designis inescrutables dels déus i de la Fortuna, de qui per saber-ne el fat consulta els oracles i les aus: impaciència que provoca el temps quan el tacte del ritme és desconegut.

I finalment, ¿són els déus grecs que s’han servit dels humans per teixir el seu complex fat –el parricidi, l’incest, el suïcidi-, o bé és Sòfocles i la cultura que se serveixen de la tragèdia –la pesta, la ceguera, l’exili- per endreçar moralment la natura humana aplegada en l’amfiteatre grec?