Sí, jo també podria cridar avui! I també ofegaria les ones sonores dels meus crits en el llac d’aigües tranquil·les del quadre de Munch per tal d’asserenar-me. M’ha sorprès que hagis penjat “El Crit” al teu bloc. Tu recordes amb molta més precisió que no jo on vas veure per primera vegada el quadre. Hauria de regirar entre capses de tríptics d’exposicions passades... Des de llavors ençà, però, l’he emprat algunes vegades a les meves classes a fi de treballar la descripció i fer-ne una petita interpretació, així, espontània, sense cap tipus de connotació.
Els qui comencen bé fan referència en primer lloc a la persona –un home?, una dona?-que crida en primer terme amb les mans tapant-se les orelles dreta damunt del pont. Al fons del pont, la petita silueta de dues persones més, com si fos l’ombra de dues persones més. Dos homes? L’un amb un capell. És curiós que d’altres eludeixin primer les persones i s’estimin més començar pel paisatge: com a rerefons un llac rodejat de muntanyes i el cel. A la dreta, vegetació. El pont que es perd a l’esquerra uneix la persona que crida en primer terme i el paisatge de natura del rerefons. El pont es perd llac enllà.
I aleshores començam amb els colors. De quin color són els elements del paisatge? I resulta que el cel no és blau cel, sinó groc i vermell, perquè potser és darrera hora del capvespre, quan el sol es pon. Groc i vermell, dos colors encesos i estridents, símbols de sentiments i de passions, el vermell simbolitza també el perill... Això contrasta amb les muntanyes, que tampoc no són marronoses, sinó blau fosc i negre, color tal vegada de les ombres al solpost, un color de fred, un color fred. L’aigua del llac agafa els tons del cel i els de la terra, un punt entremig enmig del quadre, un llac d’aigües càlides i tranquil·les, amb dos vaixells que hi naveguen plàcidament.
I continuam amb les formes i ens adonam que tot es arrodonit, no solament la boca en cridar, sinó també la cara i el cap i les mans i el llac i les formes del cel i les de les muntanyes i les de la vegetació. Però el que més s’assembla a les formes de la boca és el llac, amb cercles concèntrics. I per què tot és tan arrodonit i onejant? Ones! Les ones sonores del crit! El crit! El crit no només és pintura i visió, Munch ens el fa sentir d’oïda. El dibuix i la pintura han estat capaços de transmetre el so d’un crit. Qui sap si també d’un crit davant de persones que es menteixen a elles mateixes.
