Sant Sebastià, Pierre et Gilles

M’ho havia proposat i si no ho faig ara ja no ho faré: felicitar per Sant Sebastià a la gent de Palma i que, després de Sant Antoni, continuïn celebrant la festa amb torrades de sobrassada i botifarrons!  D’altra banda ben diversa, després de Sant Antoni a les xarxes començaran a aparèixer imatges de Sant Sebastià, dibuixat i pintat de forma continuada des de fa segles, font d’inspiració i d’expressió també per a la fotografia o el cinema actuals. De reproduccions del sant, se’n podrien cercar i trobar milers.  Però ara mateix torno tenir al cap el treball fotogràfic de Pierre et Gilles o el Sebastian de Derek Jarman al cinema, una pel·lícula del 1976 que record vagament haver vist a Barcelona deu anys més tard.  El que sí que puc apuntar amb exactitud, perquè ho he estat comprovant, és en quin moment vaig descobrir Pierres et Gilles per primera vegada.  Ara és clar, han estat ja molt vistos per molt bona part de la societat. El primer cop no deixen indiferent.

El primer que record és on va tenir lloc l’exposició, Munic, en en el museu de la ciutat, l’Stadtmuseum.  Era l’agost de 1997.  Tres mesos abans de fer els trenta anys, tornava de fer un curs d’alemany al Goethe Institut de la ciutat de Murnau, al sud de Baviera, als peus dels Alps, Murnau am Staffelsee, amb la retina plena de pintures expressionistes o del Der Blauer Reiter de Gabrielle Münter i de Wasily Kandinsky que se superposaven a les imatges reals del paisatge i la natura.  En els moments de temps lliure havia anat algunes vegades fins al llac amb bicicleta, hi havia llegit la Italienische Nacht d’Odön von Hörvart i havia descobert que, així mateix, no tot havia estat paradisíac durant el segle XX, a Murnau.  A Munic hi fèiem uns dies amb el meu amic Jordi abans d’agafar el vol cap a Barcelona.  Ell tornava de fer un curs a Rosenheim, ciutat nadiua de la protagonista d’Out of Rosenheim, la pel·lícula Bagdad Café.

Un dia passejant pel centre de la ciutat vam arribar fins als murs blancs del museu. No record ben bé si sabíem on anàvem…  Penjat de les parets exteriors del centre hi havia el cartell que anunciava l’exposició: reproduïa el Soldat soviètic, de Pierres et Gilles. Ens va cridar l’atenció i vam entrar al museu. Uf! Hi havia molta obra seva, em costa recordar-me’n d’una en concret.  Bé, d’una en concret sí, que me’n record! De les altres no sabria dir quines de les fotografies que vaig veure aleshores eren les originals, sobretot després del munt de vegades que les he vistes reproduïdes des de llavors ençà en catàlegs, postals, flyers o en la xarxa d’Internet mateix... Aquelles obres de fotografia i pintura, amb l’aparença de perfecció dels cossos en un marc de fantasia kitsch, que a l’hora d’una banda pot recórrer l’espectre de la religió i el fetitxisme i de l’altra el de la sensualitat i l’erotisme en qüestió de segons, sensacions difícils de recuperar després del primer cop d’ull…

L’obra que sí que record, Le petit Jardinier, era dins de l’exposició, però després vam saber que en un principi n’havia d’haver estat la del cartell anunciador de l’exterior, però que per decisió de l’Ajuntament s’havia tirat enrere la proposta i s’havia decidit que aquest lloc l’ocupés el Soldat soviètic.  Millor un soldat amb el símbol de la falç i el martell en una ciutat capitalista que la xiula d’un jardiner pixant al camp entre les flors, roselles i margalides...

Marxàvem de Munic el 30 d’agost.  En baixar a la recepció de l’hotel al matí per pagar aquells dies d’estada, vam assabentar-nos per la televisió que hi havia damunt el mostrador que davall d’un pot del Sena a París hi havia hagut un accident de cotxe i havia mort Lady Di.

Sant Antoni i el dimoni o el meu Sant Antoni particular

Mon pare era de nom Toni i la seva família n’era plena, de Tonis i Tònies, tant pel costat de son pare com per banda de sa mare. Son pare, “es pai” -com ell l’anomenava i que tractava de vós-, era de Ferreries, tot i haver nascut as Migjorn el 1896. Era de nom Bartomeu, com el Sant patró del poble on havia crescut, però tant son pare com sa mare -és a dir, els avis paterns de mon pare- tenien el mateix nom: Toni i Antònia. Per tant, el meu avi Bartomeu al seu fill -a mon pare- li va posar Toni per tradició i ascendència familiar. Però com que a més l’avi era el cinquè de vuit germans -cinc filletes i tres fillets- i tots van seguir aquesta mateixa tradició secular, el nombre de cosins i cosines Tonis i Tònies de mon pare es va multiplicar enormement, fins al punt que, tot i l’enginy onomàstic de la família, el fet de referir-s’hi es va fer força complicat: en Toni, en Toni gros, en Toni petit, en Toni Toni, en Toni Toni Toni, etc., etc. De fet, a mon pare li deien en Toni Moll, i Moll li venia del segon llinatge del seu avi patern, tot i que -a part de distingir-lo- no sé exactament per què dimonis li van endossar: ell era Pons i Gomila.  

Sa mare, que ell anomenava “sa mai” i que també tractava de vós, havia nascut el 1900 i era de nom Guida, na Guida de Sa Cavalleria. La seva família havia estat pagesa d’aquest lloc de la part de Tramuntana, al nord del poble des Mercadal. Son pare de l’àvia Guida era de nom Joan i sa mare -vés i mira per on!- Antònia, també!  Per tant, les àvies de mon pare -les meves besàvies- eren totes dues Antònia, de nom. És també per això mateix -per tradició familiar- que a sa primera filla -la germana petita de mon pare- la van batiar amb aquest mateix nom. De fet, els dos germans s’haguessin dit de nom Toni i Antònia, talment com els avis paterns, si no hagués estat que n’Antònia va morir nina i que quan va néixer la segona filla, sa mare ja no li va voler tornar a posar el mateix nom per no fer-la temosa, és a dir perquè no li diguessin n’“Antònia temosa”, en recordança de la seva germana petita morta. Els meus avis, en Bartomeu i na Guida -que per ser noms tradicionals de Menorca tot d’una evoquen el nom dels gegants de les festes de poble- s’havien casat el 1924 als vint-i-vuit i vint-i-quatre anys respectivament.  Devia ser llavors quan -després de casats- tots dos devien anar a viure definitivament as Mercadal.

Fins que no va morir, ma mare, que no era menorquina, sinó que havia nascut en un poble de la província de Còrdova i s’havia criat en un altre de La Manxa -el nom del qual sí que record: Manzanares-, sempre va penjar la senyera de Menorca a la finestra el dia de Sant Antoni, sobretot des que s’havia quedat vídua. Al marge de participar en les torrades populars de sobrassada i botifarró, ella espolsava i treia la bandera en honor fonamentalment del seu marit. Sabia, això no obstant, que, a més, Sant Antoni era la diada del poble de Menorca.

Conta Ramon Muntaner a la seva Crònica com als vint-i-dos anys Alfons el Liberal, dit també el Franc, de la dinastia reial dels comtes de Barcelona, va conquerir l’illa als sarraïns el 1287. També explica que l’esquadra, que havia sortit de Mallorca, s’havia dispersat pel mal temps de gener i que, en arribar primer la galera reial a Menorca, el rei va esperar que les altres s’hi arrepleguessin en una altra illa petita que hi ha al port de Maó, l’illa dels Conills, que de llavors ençà s’anomena l’illa del Rei en el seu honor. Desoint els consells d’esperar que totes les galeres es trobessin al port, el rei va decidir començar la batalla el dia de Sant Antoni, tot encomanant-s’hi, per por que no tornés el mal temps. La batalla victoriosa es va lliurar al castell de Maó, on avui hi ha la plaça de la Conquesta. A la Crònica, Muntaner també parla del repoblament de l’illa i hi escriu -la llengua un pèl actualitzada- el següent: “el senyor rei ordenà que al port de Maó se fes una vila ben murada, e hi jaquí (deixà) procurador en Pere de Llibià, un honrat ciutadà valencià, e donà-li tot poder que pogués tota l’illa donar a pobladors, e que de bona gent la poblàs.  E així ho féu segurament, que així és poblada l’illa de Menorca de bona gent de catalans, com cap lloc pot ésser ben poblat”.

A Ciutadella, l’antiga capital de Menorca, cada 17 de gener, s’hi celebra la processó dels Tres Tocs en commemoració de l’arribada del rei a les portes de la ciutat. Va ser precisament pels voltants de Sant Antoni d’ara fa vint anys que mon pare, ja molt malalt, animat però per ma mare, encara va tenir esma d’agafar el correu des Mercadal amb ella i venir tots dos a veure el pis que després hi vaig llogar. És un dels darrers records que en guard quan ell encara podia caminar. A la llum d’aquell pis amb finestres que donaven a la banda dreta de l’antiga contramurada de la ciutat vaig llegir a la primavera la Crònica de Ramon Muntaner. Aquell any de 1994 d’ara fa vint anys, el meu avi Bartomeu en feia vint-i-dos que era mort. Havia mort un l’endemà de Sant Antoni. Tot i que llavors jo només tenia quatre anys, ma mare m’havia alçat en braços i el record en el seu llit de mort tapat amb vànova blanca, però amb la cara descoberta, a la casa del carrer Nou des Mercadal on vivien amb la meva àvia.

Literatura catalana i homosexualitat: històries d'homes a flor de pell

Amb motiu del meu viatge a Berlín de fi i cap d’any, vaig començar a llegir a Menorca Hyperion am Bahnhof Zoo, que en català es podria traduir per “Hiperió a l’estació del Zoo”, amb el subtítol Hautnahe Männergeschichten, que amb tota llibertat tradueixo per Històries d’homes a flor de pell.  Feia temps -anys- que tenia el llibre a casa*.  De fet, feia temps també que n’havia començat a llegir les primeres històries, però l’havia abandonat per alguna raó que ara mateix no m’entretindré a recordar...  En qualsevol cas, aquesta vegada m’hi he entusiasmat, i gairebé he devorat les narracions amb aquella reconeguda ansietat que crea l’interès per una lectura que cada vegada s’anava fent més apassionant.

Es tracta efectivament d’un recull de narracions, algunes extretes de sengles novel·les d’autors -si bé no tots, la majoria- homes i homosexuals, entre els quals em són més coneguts: Alfred Döblin, Joseph Roth, Klaus Mann, Chirstopher Isherwood, Magnus Hirschfeld, Rosa von Praunheim i Charlotte von Mahlsdorf.  No tots els escriptors són d’origen alemany, austríac o suís: al marge de l’autor anglès de l’Adéu a Berlín (Cabaret), n’hi també algun d’holandès o d’escocès.  Alguns d’ells no es van dedicar tampoc al món de la literatura, o no ho feren de fora exclusiva: Hirschfeld era, de fet, metge sexòleg.  Abans de la guerra havia fundat el primer institut de sexologia d’Alemanya -és a dir, del món. La varietat s’amplia amb Charlotte von Mahlsdorf, nascuda com a Lothar Berfelde, a qui per tant segurament no hagués agradat que titllessin d’home.  

Finalment, Rosa von Praunheim -Holger Radtke-, que l’any passat va celebrar el seu 70è aniversari -retrospectives i exposicions-, és més conegut per la seva tasca de director de cinema que no pas per la d’escriptor.  Entre les seves pel·lícules, una basada precisament en l’autobiografia de Charlotte von Mahlsdorf Ich bin meine eigene Frau -representada en format teatre a la  Sala Villarroel de Barcelona: Jo sóc la meva dona, i una altra dedicada a la vida del doctor Hirshfeld: Der Einstein des Sex.  No en cal la traducció…

Entre tanta destacada diversitat, allò que dóna cohesió i coherència a l’antologia i li atorga un significat “gairebé” clàssic és -diguem-ho així- la seva unitat aristotèlica: un lloc, la ciutat de Berlín; un únic tema, l’homosexualitat, i un sol espai de temps, tot i que llarg, el segle XX -els anys 20 de la República de Weimar, l’Alemanya nazi i l’Holocaust, la Postguerra, les dues Alemanyes i l’Alemanya Unificada.  En el recull la unitat temporal és subdividida en tres parts: Guten Abend, Berlin; Guten Morgen, Berlin i Leb wohl, Berlin.  En resum, un –com deia abans- apassionant mosaic unitari del fet literari homosexual al Berlín del segle passat.

I ara arribem allà on, de fet, volia arriblar: mentre llegia aquest recull de narracions m’esperonava la idea, m’inquietava des d’un punt de vista literari i de forma gairebé continuada la possible resposta a una pregunda formulada, a grans trets, de la manera següent: es podia traslladar aquella empresa editorial -entengui’s en el sentit més aviat conceptual i per tant literari, i no ja exclusivament empresarial, de l’edició- a la realitat de les lletres catalanes?  No pensava ja en la recepció i difusió d’Hyperion am Bahnhof Zoo a través d’una traducció, que també, sinó que el que més aviat em plantejava era si -al marge també de la diversitat i la diferència- seria possible aplegar, en una antologia, textos d’autors que haguessin tematitzat l'homosexualitat masculina des d’un punt de vista literari en aquell mateix espai de temps, el segle XX, i en un únic lloc.  La resposta era en tot moment afirmativa, tot i que ampliava l’abast geogràfic més enllà de la ciutat de Barcelona a tots els Països Catalans i acabava sobrepassant els límits del darrer segle.

Malgrat que evidentment el marc històric no era ben bé paral·lel ni simètric de l’alemany, s’anava superposant i intercalant al llarg del darrer segle i fins a l’actualitat, com en un somni de matisos contextuals diversos, una gran varietat d’autors, de llocs, d’experiències i de tractaments suggestius del tema: el preolímpic classicisme a la Leni Riefenstahl de Llorenç Villalonga, els xantatges de la Vida privada de Josep M. de Sagarra, l’episodi d’un deportat homosexual al Mathausen de KL Reich de Joaquim Amat Piniella, el sanatori màgic de El Mar de Blai Bonet, la total discreció de Un amor fora ciutat de Manuel de Pedrolo, l’infant terrible de la primera literatura catalana de Terenci Moix, el retrat d’una societat decadent d’Un estiu a Mallorca de Villalonga un altre cop, l’experiment literari de L’adolescent de sal de Biel Mequida, la transvestida transgressió de L’anarquista nu de Lluís Fernández, la bellesa de la joventut de Els déus inaccessibles de Miquel Àngel Riera, el record de les vivències de postguerra a Gràcies per la propina de Ferran Torrent, els nois Tallats de lluna de M. Antònia Oliver, el desacord poc convergent de El mal francès de Lluís M. Todó, la subcultura i la psicoanàlisi de L’aprenentatge de la Soledat de David Vilaseca, la Memòria d’un ulls pintats de Lluís Llach, el relativament recent viatge literari de Marc Serena a Això no és africà… Afegia, a més i de forma puntual, l’experiència catalana d’autors d’altres literatures: des de Jean Genet passant per David Leavitt. Hi inclouïa -també esporàdicament- l’espanyola, amb Los alegres Muchachos de Atzavara de Manuel Vázquez Montalbán, per exemple.   

No es tracta aquí de fer una llista exhaustiva d’escriptors que han tractar el tema de la homosexualitat a la literatura catalana, ni molt menys, o de resseguir “tota” la literatura homosexual als Països Catalans.  L’evocació des de la gran distància del moment de lectura pot haver fet, fins i tot, errònia l’adjectivació. Segur, a més, que m’oblido d’autors i obres i se me n’han esmunyit d’altres.  No importa, tampoc no existia tal finalitat. 

Allò important ha tornat a ser el plaer de l’experiència lectora juntament amb el camí sobtadament divisat d’una possible comparació entre dos mons literaris, tot i que no només. Tant ara com en el moment sincrònic de la lectura de l’antologia alemanya -berlinesa-, s’han volgut traçar algunes línies d’un tema paral·lelament universal.  D’altres línies, aquesta vegada perpendiculars, s’anaven traçant amb l’escaire diacrònic del darrer segle: la literatura homosexual als Països Catalans durant la República, la Guerra d’Espanya, la II Guerra Mundial i l’Holocaust, la Postguerra i la Dictadura, la Transició i la propina dels darrers trenta anys.          

* Molt probablement devia haver comprat Hyperion am Bahnhof Zoo a la llibreria Eisenherz, quan encara era a la Bleibtreustrasse.  Aquesta llibreria, la primera de temàtica homosexual d’Alemanya -i per tant, possiblement d’arreu- acaba de canviar d’ubicació.  Ara encara és molt a prop de casa a Berlín, a unes deu portes més enllà de la nostra mateixa banda de carrer.        

Comenius Let's Travel! Turquia, 2011

L’Institut Joan Ramis i Ramis coordina a nivell europeu el Projecte multilateral Comenius “Let’s Travel! Tourism, Another Way of Learning”.  Acaba de començar el segon any escolar del Projecte, que és finançat per la Unió Europea i Turquia, que reporta a l’Institut un total de 20.000€ i que comporta la realització de viatges d’alumnes i professors i el desenvolupament de les mateixes tasques i activitats didàctiques als set centres associats d’Educació Secundària. 

Després dels viatges del curs anterior a Flensburg (Schleswig Holstein, Alemanya) a l’octubre, a París al febrer i a Ferreira do Zêzere (Santarém, Portugal) al maig, el primer viatge d’aquest curs escolar 2011-12 ha estat del 2 al 9 d’octubre a Turquia.  En la trobada hi hem participat 7 alumnes del 2n curs de Batxillerat del Ramis i 4 professors; 17 alumnes i 10 professors més provinents de les altres cinc escoles associades i la comunitat educativa de l’escola amfitriona turca.

Aquesta és la crònica del viatge a Turquia: Al matí de dissabte dia 2 d’octubre vam partir des de Menorca via Madrid cap a Istanbul, on després d’agafar el metro fins a Aksaray vam arribar caminant, per passar-hi la nit, a l’Hotel Nezih.  L’hotel és situat a un passeig de la plaça de la Mesquita Blava i d’Hagia Sofia, que vam visitar de bon hora l’endemà diumenge de matí abans d’agafar el tramvia fins a Eminönü, per respirar -damunt del pont de Gàlata- l’atmosfera solejada i marítima del Corn d’Or i del Bòsfor i sentir-hi al migdia com els muetzins criden a l’oració des dels minarets de les mesquites de tota la ciutat.  A mig capvespre ens vam trobar a l’aeroport d’Atatürk amb alumnes i professors de París i d’Itàlia.  Vam volar tots junts cap a l’aeroport de Hatay.  Hatay, província turca des de 1939, és situada a l’Orient Pròxim, a una hora i mitja d’Istanbul entre el Golf d’Alexandreta i Síria, just a l’altre extrem oriental de la Mediterrània des de Menorca.

A l’aeroport de Hatay ens van rebre els professors turcs, que ens van menar en bus i en cotxe -travessant les muntanyes- a la ciutat costanera d’Iskenderun, on hi ha el liceu Istiklal Makzume Anadolu.  Ja de fosc les famílies turques, pares i alumnes, van acollir els alumnes estrangers a ca seva, on esperaven munts de regals damunt del llit, primera mostra de la gran hospitalitat turca i musulmana durant tota la setmana.  Aquella seria la primera de les mil i una nits a l’antiga ciutat d’Alexandreta, fundada per l’emperador macedoni Alexandre Magne.

A Hatay hi viuen devers un milió i mig de persones i, tot i que no és la capital, Iskenderun, amb més de tres-cents mil habitants, és la regió més poblada de la província i compta amb una important indústria metal·lúrgica.  Dilluns dia 3 d’octubre al matí, després d’aturar-nos a visitar el complex del Paixà Sokullu Mehmed de la ciutat de Payaş  -amb un caravanserrall que havia estat hostatge de peregrins i de comerciants que recorrien en caravana la ruta la seda-, vam visitar la indústria portuària de ferro i d’acer d’Iskenderun IDC, on al migdia vam ser convidats a dinar a la cantina.

Acompanyats dels alumnes i dels professors turcs, l’endemà dimarts dia 4 d’octubre els trenta-vuit alumnes i professors de les sis escoles estrangeres participants a la trobada vam substituir les inhalacions de sulfur de la fàbrica d’acer per l’aire marítim d’una excursió en barca des d’Arzus.  Els dos busos eren com dos dels antics correus de color vermell de la companyia d’autobusos de Ciutadella i havien estat posats a la nostra disposició per l’Ajuntament d’Iskenderun.  Ja de bona hora aquell matí, la música pop de Tarkan havia convertit el bus dels alumnes en una festa.  Un cop vam haver sortit a la mar, la barca va continuar navegant amb balanceig de malucs, moviments de braços en l’aire i la senyera turca al vent.  La rítmica travessia al llarg de la costa sud de la badia d’Iskenderun va anar intercalada de calades a la mar.  Al migdia vam atracar en un petit port per dinar de peix fresc fet a la planxa damunt la barca mateix, d’ensalada, d’humus i de pebres coents.  El cafè turc ens va deixar una mica de regust de solatge al paladar.  La síndria, fresca i dolça, es va servir després d’una becada i de l’últim bany a la tornada.  El mes d’octubre és, pel que fa a la temperatura, una de les millors èpoques de l’any per visitar la Mediterrània oriental.

Així com pertoca a qualsevol projecte sobre turisme, per complementar l’excursió d’oci marítim i d’integració social del dia anterior, el dimecres 5 d’octubre va ser el dia dedicat al turisme cultural i religiós.  La capital de Hatay és l’antiga ciutat d’Antiòquia (Antakya) que, fundada per un general d’Alexandre Magne, es va convertir en la tercera ciutat en importància durant l’Alt Imperi Romà després de Roma i Alexandria.  A Antiòquia va sorgir el cristianisme: l’apòstol Sant Pau va ser membre de la primera parròquia de la ciutat i l’apòstol Sant Pere hi va fundar la primera església.  Alumnes i professors vam partir cap a Antiòquia per visitar l’Església de Sant Pere (Sen Piyer Kilisesi), situada en una cova excavada al peu d’una de les muntanyes que circumden la ciutat i on aquell matí s’oficiava una missa en alemany per a peregrins catòlics austríacs.  Un cop endinsats en els carrers de la ciutat, replena de venedors ambulants de gínjols, vam visitar, feliços, la mesquita d’Habibi Neccar, una església catòlica, una església grec ortodoxa i una sinagoga.  Aquell matí vam ser testimonis privilegiats de la convivència pacífica de religions i creences diferents a la província turca de Hatay, declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

Després de dinar de kebap acompanyat d’airan (iogurt, aigua i sal) al pati interior del restaurant Aydin Kasabi, perdut entre els carrers del basar d’Antiòquia, vam partir amb el bus cap a Samanda (Samandağ), ciutat i regió poblada per uns cinquanta mil habitants i situada a vint-i-cinc quilòmetres de la capital.  Abans d’arribar-hi, però, ens vam aturar primer a Vakifli, l’única població armènia que resta a Turquia.  Encara de camí cap a Samanda, vam visitar també l’impressionant Túnel de Titus Vespasià, que l’emperador romà va fer excavar als anys setanta després de Crist a la roca de la muntanya a fi de fer-hi canalitzar l’aigua.  Des d’aquell indret es podia contemplar la costa i la serra que separa el sud de Turquia de Síria.  Malgrat que sabíem que en aquells moments a Síria hi imperava la revolució per la llibertat i que a la ciutat frontera de Reyhanli -a la mateixa província de Hatay on érem- hi havia un campament de refugiats sirians, el nostre únic contacte amb la població siriana va ser a Iskenderun: turistes procedents de Síria -sense necessitat de visat per creuar la frontera turca- havien acudit a passar el cap de setmana a la vorera de la mar, o celebraven les seves noces a l’Hotel Caşmin on ens allotjàvem els professors.  Però en realitat, la boda siriana s’havia de celebrar l’endemà.  Aquell vespre encara havíem de tornar a sopar de kebap i d’airan a prop de la plaça principal de Samanda.

El dijous dia 6 d’octubre vam fer tot el dia a Iskenderun.  Vam passar el matí a l’escola i al migdia teníem recepció a l’Ajuntament.  A la sala d’actes vam tenir l’oportunitat d’agrair al batlle el dinar a què ens havia acabat de convidar i els busos vermells que havia posat a la nostra disposició durant tota la setmana per recórrer la província.  Vam passar el capvespre comprant al basar de la ciutat: espècies, sabons, te i bijuteria.  Com que els alumnes i els professors portuguesos se n’anaven a l’endemà a la nit i no hi serien, aquell vespre es va celebrar la festa de comiat al restaurant Basinda Kurtoğlu de Belen, amb més de dos-cents comensals entre els representats de l’escola, els alumnes i les famílies, els pares i les mares que acollien els nostres alumnes durant aquells dies.  Els professors Comenius de tots els països vam voler mostrar el nostre agraïment davant tothom ballant, entre d’altres, una dansa tradicional turca que havíem tingut l’ocasió d’assajar un parell de vespres abans entre tast i glop de raki en un local de la ciutat amb música en viu.

Arribat el divendres dia 7 d’octubre, el nostre últim dia a Iskenderun, havíem tingut prou temps durant tota la setmana, ja sigui durant les excursions com en el transcurs de les sessions de treball i de les vetllades, de parlar i programar les activitats a dur a terme per l’alumnat i el professorat durant aquest curs escolar a les escoles respectives: el manteniment comú del bloc del projecte i dels blocs de llengües estrangeres (anglès, francès i alemany), l’intercanvi de correus electrònics (Pen Friends) entre els alumnes de tots set països, el segon programa de Radio Clype emès des de París sobre gastronomia, el desenvolupament a TwinSpace –una plataforma per a projectes educatius de la Comissió Europea- d’una wiki sobre diferents tipus de turisme (cultural, religiós, ecològic, esportiu, d’hivern, etc.), un vídeo sobre turisme sostenible, un llibre digital de plantes, etc.

Pel que fa als viatges, l’institut maonès té previst participar també, a principis de març de 2012, en una altra trobada d’alumnes i professors, aquest cop a Itàlia.  Una de les tasques que ha coordinat l’escola italiana, situada a Foligno, a la regió d’Úmbria, ha estat la realització comuna el curs passat d’un calendari per a l’any que ve, i que es diu Let’s Travel 2012!  El Ramis ha confeccionat les pàgines del mes d’abril i la del mes d’octubre.  En l’actualitat s’estan demanat pressupostos per a la impressió i es pensa posar-lo a la venda a un preu mòdic a fi de poder finançar algunes de les activitats del Projecte.  Serà sens dubte un bon regal de Cap d’Any per a qui hi vulgui col·laborar.

Tots els comiats són tristos, sobretot després d’una setmana sencera de fer amics amb qui hem rigut i ballat com no ho havíem fet des de feia molt de temps i per molt que ens n’anéssim carregats de regals de l’Orient.  Vam sortir de Hatay el dissabte dia 8 al matí.  Tornàvem a ser a Istanbul al migdia i partíem l’endemà a primera hora: temps per anar a regatejar de veres els darrers presents al Gran Basar i de fer la darrera travessia en barca pel Bòsfor en pondre’s el sol.  Mentre contemplàvem des de la mar els imponents ponts il·luminats que travessen el canal que separa Europa d’Àsia, pensàvem en l’organització de la trobada de totes les escoles a ca nostra a Menorca.  Des del Bòsfor, que uneix la Mar Negra amb la Mar de Màrmara pels Dardanels fins arribar a l’Egea i a la Mediterrània, admiràvem de tornada l’imperant Topkapi.  En aquells moments no pensàvem a superar les trobades celebrades a Alemanya, a França, a Portugal, a Turquia, a Polònia o a Itàlia.  Només desitjàvem i desitgem rebre els que fins ara han estat els nostres amfitrions de la mateixa manera com ens han rebut a nosaltres, alumnes i professors de l’escola coordinadora: amb la col·laboració de tota la comunitat educativa, amb el suport de les institucions, d’ens socials i culturals i, també, d’empreses privades que vegin en el foment del turisme des de l’escola una gran oportunitat d’enriquiment personal, acadèmic i laboral.  No tenim el menor dubte que Menorca ofereix un gran ventall de possibilitats a l’hora d’elaborar un programa d’activitats atractives per als nostres visitants: excursions naturals, visites culturals, activitats d’oci i restauració, indústria, música, etc., etc.  A Menorca s’hi farà l’avaluació del Projecte i serà l’última trobada, el fi de festa.  Serà el torn de la nostra “Setmana Comenius Maig 2012”.  

Francesc de Borja Moll i el TIL

El fet de desconèixer la figura de l’il·lustre menorquí Francesc de Borja Moll (Ciutadella de Menorca, 1903 - Ciutat de Mallorca, 1991) no només pot induir a error per part de qui es dediqui a la política lingüística i educativa de les Illes Balears, sinó que a més és una temeritat. Per posar un símil automobilístic, és el mateix que menar un cotxe sense tenir el carnet de conduir.  Filòleg, gramàtic, lingüista, folklorista, traductor, escriptor i editor, va ser investit Doctor Honoris Causa per les universitats de Basilea, de Barcelona, de les Illes Balears, de València, etc.  En un país amb una situació de normalitat cultural, tal desconeixement seria impensable.

En principi no hauria de ser gens difícil de conèixer Moll, perquè va escriure les seves memòries en dos volums (Els meus primers trenta anys i Els darrers quaranta anys), però a finals del segle XX, quan em vaig començar a interessar amb profunditat per la seva obra, la primera part de la seva autobiografia ja era impossible de trobar.  Finalment vaig haver de fer-ne una còpia de l’exemplar regalat i dedicat per l’autor a Andreu Arbona, fill del solleric Miquel Arbona, qui havia estat amic del filòleg, escriptor i promotor del Diccionari Català Valencià Balear.  A la impossibilitat de trobar avui en dia obres fonamentals com aquestes -com les memòries de Moll- per entendre i conèixer la nostra realitat lingüística i cultural em referia, entre d’altres, quan deia allò de l’”anormalitat cultural”.

Va ser precisament a can Queixal de Fornalutx, a la vall de Sóller, -i ara dubt, per tradició oral, si en realitat no devia ser “Can Caixal”- que remenant entre llibres vaig descobrir L’auca del Diccionari, un auca amb text de l’amo en Xec de S’Ullastrar i ninots d’en Pere Sureda, publicada amb motiu de la celebració, el 27 de maig de 1962 en un hotel de s’Arenal de Palma, de la finalització de la immensa obra lexicogràfica, de la publicació del desè volum. Va ser també arrel d’aquesta troballa que a partir del 2000 es va commemorar cada mes de maig a l’institut de s’Arenal la Setmana del Diccionari Alcover Moll.  El 2003, any del centenari del naixement de Francesc de Borja Moll, l'institut de s'Arenal va guanyar el premi que la Conselleria d’Educació havia convocat per commemorar l’efemèride entre les escoles d’Educació Secundària. El 50 aniversari de la publicació del Diccionari va ser l’any passat. La promoció i repercussió institucional ja no va estar a l’alçada d’un dels corpus lingüístics susceptible de ser envejat per sempre més per qualsevol de les llengües modernes en vigor.

Les circumstàncies actuals són certament unes altres.  Francesc de Borja Moll ja havia solucionat per exemple, ara fa més de vuitanta anys -abans fins i tot de l’aparició de les Normes de Castelló al País Valencià-, la qüestió de l’ús normatiu de les varietats dialectals amb la seva Ortografia Mallorquina.  Jo mateix vaig aprendre a escriure en català amb sa Gramàtica Catalana referida a les Illes Balears.  Però això succeïa tard, molt avançat el temps però no -Ai las!- el procés de normalització lingüística i cultural: vaig fer l’assignatura de llengua i literatura per primera vegada a l’Institut -el Ramis de Maó-  quan tenia quinze setze anys, a principis dels anys vuitanta durant el tercer curs de Batxillerat, que corresponia -diguem-ho ara així- al primer curs actual. Des de la publicació de l’Ortografia Mallorquina, s’havia esdevingut la Guerra, la Dictadura i l’anomenada Transició.  Avui, després de tot aquest temps i de trenta anys d’haver començat a aprendre a escriure la llengua dels meus avis paterns i del meu pare, ressorgeix un conflicte que només pot tornar a respondre al que deia abans: el nostre estat d’excepció cultural.  El català encara tardaria un parell d’anys més en convertir-se en la llengua vehicular dels ensenyaments.

Amb tot això, Francesc de Borja Moll també era -ni per bé ni per mal- professor, i tampoc no era, al contrari del seu mestre -Antoni Ma. Alcover-, un home de combat, sinó “simplement” un científic -i per això mateix, és clar!- defensor de la llengua.  El lingüista menorquí era una persona tolerant i dialogant en extrem. Fins i tot ell mateix havia fet befa del seu caràcter i recorria per il·lustrar-lo al significat adjectiu del seu nom: “moll”.  Amb la seva feina de professor es guanyava les garroves, mantenia la seva família i sustentava en tot el que li era possible la seva labor científica -torn a repetir- i editorial.  

Les circumstàncies també n’eren unes altres de concretes: Moll va fer de professor de Batxillerat de llengües estrangeres -alemany i italià, aleshores per primera vegada obligatòries, en un institut de Secundària de -si no record malament- les Avingudes de Palma. Noti’s que dos dels noms de les avingudes, talment com els idiomes que va impartir, provenien d’un dels tres països de l’Eix l’una i de la capital d’un altre l’altra: Roma i Alemanya. Segurament a cap de qui aleshores es dedicava a la política lingüística en el món de l’Educació se li va acudir introduir l’ensenyament del japonès, la llengua del tercer país de l'Eix.  Tampoc a ningú no li va passar pel cap -és clar!- introduir llavors en el món de l’Educació la llengua estrangera d’un dels països aliats que havien lluitat en contra del règim nazi: l’anglès.

El vessant de germanista, Moll l’havia adquirit del seu mestre.  Antoni M. Alcover s’havia posat en contacte amb els romanistes alemanys -i suïssos- i havia fet el seu viatge a Alemanya (Viatge a Alemanya i altres nacions) el 1907, un any després del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona, on hi va haver una gran presència de filòlegs alemanys, precursors de la defensa del català com a llengua romànica.

Va ser al voltant de la celebració del centenari del naixement de Francesc de Borja Moll l’any 2003 en què freqüentava Llibres Mallorca de l’Editorial Moll -la llibreria del carrer de Santa Eulàlia i l’editorial del de la Torre de l’Amor, Palma- que el llibreter -record amb molt d’agraïment la seva amabilitat- em va regalar el primer tom de la Gramática Alemana I -Fonética y Morfología- de Moll, publicada a l’impremta de Mossèn Alcover el 1941.  El que ja no record amb tanta exactitud és on vaig trobar la seva traducció de La senyoreta d’Escuderi d’ETA Hoffmann, que aleshores feia poc que havia llegit en l’original alemany.

Tampoc no sabria dir ara mateix en quin mercat de vell o d’antic vaig trobar, no pot fer gaires anys un cop ja vivia a Maó, per casualitat i amb molta sorpresa i emoció -en uns encants! com és possible?-, el segon tom de la seva Gramàtica Alemana II -Formación de palabras y Sintaxis: devia ser al mercat des Freginal? Probablement!  I encara: ¿en quin altre mercat de la puça devia trobar el seu discurs d’investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona -dedicat del seu puny i lletra- i la contestació que li’n va fer el Dr. Antoni M. Badia i Margarit?  

En fi, conserv tots aquests llibres amb molt de cel.  Perquè en això sí que hi tenc fe: vull creure que qualque dia es reconeixerà, amb l’ambició cultural d’un país normal, el valor de totes aquestes obres, i de l’obra de l’il·lustre ciutadallenc en general.  Avui en dia i sota les circumstàncies actuals, és ben clar que -pel contrari- són del tot menystingudes per qui millor hauria de conèixer les senyals -de permís i d’interdicció- del tràfic educatiu, i per qui millor hauria de preuar en definitiva el tractament respectuós i integrador de la pròpia llengua.           

Adéu als infants republicans. Plaça de la Conquesta, Maó

Des de ca meva fins a la plaça de la Conquesta de Maó només hi ha uns deu minuts a peu, però el viatge històric que s’hi pot fer és incommensurable. Geogràficament s’acaba sortint a l’Arravaleta pel carrer del Nord, que dóna al vent de Tramuntana. Es deixa el Carme a la dreta -església i claustre-, es passa per davant del mercat del peix i s’enfila amunt cap al portal del Mar -amb vistes al port des de dalt de la Costa de ses Voltes.

La plaça de la Conquesta és la part més antiga de la ciutat, indret equívocament inexpugnable, enlairat dalt dels penyals.  Hi vaig amb relativa freqüència perquè hi ha la biblioteca pública, situada a l’antiga casa de la família Mercadal, amb una col·lecció no gens menyspreable de films en DVD.  De llibres, no en prenc cap mai en préstec.  De pel·lícules, sí; una de les darreres: Au Revoir les Enfants.

Au Revoir les Enfants, de Louis Malle, la vaig tornar a mirar -per segona vegada?- dimecres passat al reproductor de DVDs de casa després d'haver-ho fet més d’un quart de segle abans en qualque cinema de Barcelona -no l’havia tornat a veure des de llavors? O tal vegada sí, per rememorar un altre cop el trasbals d’emocions que m’havia produït?  Em pensava que l’havia vista per primera vegada al cinema el 1986, però no, devia ser el 1987, any en què va guanyar el Lleó d’Or al festival de Venècia.  Forma part de la meva llista particular de pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, així mateix com L’ami retrouvé (Reunion, L’Amic Retrobat), que també devia veure a Barcelona un parell d’anys més tard.  Tant l’una com l’altra enalteixen l’orgull discret i l'exquisida sensibilitat del nen hebreu preadolescent i cultivat, orgull i sensibilitat focalitzats en la música i la literatura.

En realitat, la plaça de la Conquesta de Maó, amb l’estàtua fatxenda -llegeixi’s de 1950- del conqueridor medieval Alfons III, no existia de fet abans de 1944, en què es van acabar d’enderrocar les antigues cases que les bombes llençades per l’aviació italiana, alemanya i espanyola havien destruït al final de la Guerra Civil en el transcurs de la Batalla de Menorca, en què l’illa finalment es va haver de rendir davant les tropes franquistes. 

En qualsevol cas, l’indret devia ser molt probablement un intricat de carrers medievals. Recordo haver participat a finals dels anys noranta en una visita guiada per Maó, durant la qual se’ns va obrir una portalada del costat mateix de la Biblioteca.  S’hi entreveia el que quedava de l’estreta silueta d’un carrer àrab, apuntalat per bigues d’una banda a l’altra i que evocava amb força la porta suposadament àrab de la costa de cas General.  

Després del bombardeig, la façana de la casa Mercadal, la seu actual de la biblioteca pública, va quedar ben bé a la vista i des de llavors ençà presideix la plaça.  Entre els edificis circumdants, pels quals queda encabida, hi ha els murs feixucs de la façana posterior de l’església de Santa Maria, del segle XIX.

A Au Revoir les Enfants Malle narra cinematogràficament la pròpia experiència. A principis dels anys quaranta a la França ocupada pels alemanys, i amb la finalitat d’apartar-lo de la guerra, Louis -Julien Quentin a la ficció- va ser internat pels pares en un col·legi catòlic de frares, collège d’Avon, a prop de Fontenaibleau, juntament amb el seu germà gran Bernard. Allà hi va fer un amic dos anys més gran que ell, Hans Helmut Michel -Jean Bonet-, que després va resultar ser jueu -Jean Kippelstein .  La Gestapo el va descobrir i el va arrestar a mitjans de gener de 1944 juntament amb dos al·lots hebreus més que el pare Jacques -Père Jean- havia fet amagar a l’internat per protegir-los dels nazis.  L’amic hebreu de Louis va ser exterminat al febrer al cap de concentració d’Ausschwitz quan tenia 14 anys.  El frare protector va ser deportat a Mathausen i hi va morir una setmana després de l’alliberament.  

Arrambat al mirador del pont des Castell que dóna al port de Maó des de la plaça de la Conquesta, el 8 de febrer de 1939 es va veure salpar cap a Marsella el HMS Devonshire, el vaixell de la marina britànica carregat amb centenars de refugiats republicans menorquins que, després de perduda la Guerra, fugien cap a França.  Talment com el pare Jacques, catòlic, molts d’ells serien deportats finalment al camp de concentració de Mathausen, on la major part hi va perir.

Comenius Let's Travel! París, 2011

El Ramis ha fet el seu segon viatge previst en el projecte Comenius, subvencionat per la Comissió Europea i coordinat pel centre maonès: “Anem de viatge! El turisme, un altre camí per aprendre”.  Al Lyceé Colbert de París, l’escola amfitriona, s’han trobat alumnes i professors provinents de quatre escoles situades a quatre dels set països que participen en el projecte.  En total a la trobada de París hi han assistit 21 alumnes i 14 professors italians, portuguesos, turcs i menorquins.  El viatge s’ha realitzat del diumenge dia 30 de gener al divendres dia 4 de febrer, una setmana laboral que ha consistit en escola i turisme.

El Lyceé Colbert és situat al nord-est de París, al desè “arrondissement” –districte-, entre dues estacions de tren, Gare du Nord i Gare de l’Est, una barriada multicultural poblada per força immigrants procedents, sobretot, de l’Àfrica del Nord, però també de països de l’est d’Europa, de la Xina i de l’Índia.  L’escola, la formen sis-cents estudiants de Batxillerat, repartits en vint-i-dues classes, i una seixantena de professors.

Els vint-i-un alumnes van ser acollits en famílies tot d’una d’arribar successivament a l’escola el fosquet del diumenge.  Els quatre alumnes i tres professors menorquins havíem arribat, via Barcelona, a l’aeroport Charles de Gaulle i havíem estat rebuts pel professor d’Educació Física francès amb una furgoneta.  En arribar al liceu vam conèixer la coordinadora francesa del Projecte a París i professora d’anglès.  Aquell vespre hi havia també els alumnes, els pares, els professors i la Direcció de l’escola amfitriona rebent-nos a tots plegats. 

L’endemà dilluns vam berenar a l’escola.  Hi era també la Direcció del centre, algunes autoritats educatives i la ràdio.  L’institut maonès participa durant els dos anys que dura el projecte a la ràdio de les escoles de París, Radio Clype.  Després del berenar i d’haver-nos mostrat el centre –un edifici del XIX dedicat a al ministre Colbert de Lluís XIV- vam escoltar en una aula el primer dels quatre programes de ràdio que volem realitzar.  En aquesta ocasió alumnes i professors dels set països hem contribuït a realitzar un programa sobre llocs d’interès turístic del poble, la ciutat o la regió de procedència.  En el cas de Menorca: cinc indrets de l’illa que els alumnes han cregut interessant de fer conèixer i visitar, intercalats al programa per versions de cançons menorquines de Cris Juanico.  Els alumnes han presentat els seus llocs favorits: el castell de Sant Felip, Favàritx, Son Bou, l’illa de l’Aire...

Aquest primer dia i l’endemà dimarts vam dinar al menjador de l’escola, el dijous i el divendres de pícnic.  Després de dinar la professora francesa d’espanyol ens tenia preparada una gimcana pel desè districte.  Era la primera activitat que empreníem junts trenta-cinc alumnes i professors estrangers a la ciutat.  La gimcana va acabar a la “mairie” del districte.  A l’ajuntament ens van rebre la tinent de batlle i el regidor d’educació, cultura i esports.

El segon dia, dimarts, els alumnes tenien partit de voleibol i els professors primera sessió de treball.  L’equip menorquí va quedar segon després del turc guanyador.  El francès amfitrió, l’últim.  Els professors parlaven a l’aula sobre les diverses activitats del projecte i del seu procés de realització: la germinació de les plantes al jardí de Portugal, el calendari “Let’s travel 2012” coordinat per l’escola italiana, el Bloc menorquí del projecte, els Blocs de Llengües Estrangeres (anglès, francès, alemany, espanyol), l’intercanvi de correus electrònics entre els alumnes a través de la plataforma eTwinning, etc. etc.  Es va parlar de la realització del vídeo sobre ecoturisme, amb participació francesa, portuguesa i menorquina (presentació d’un tram del Camí de Cavalls).  Eren a París el professor de Ciències Naturals del Departament d’Orientació i dos alumnes de 4rt d’ESO.  Després de dinar de cuixa de pollastre amb patates fregides i pastanaga bullida, vam fer la nostra primera visita turística conjunta: Montmartre i crêpes a la Place du Tertre.  Després de la vista del capvespre alumnes visitants es continuaven coneixent amb als amfitrions, en anglès, en francès o en espanyol, i sopaven a casa de les famílies on s’hostatjaven.  El sopar dels professors va ser en un restaurant, seguit de “soirée cabaret”, al barri de Le Marais.  El sopar havia estat organitzat per l’”Intendant”, el secretari del Lyceé Colbert.

Dimecres després de berenar vam anar a la seu de Radio Clype, situada en un centre de Formació Professional.  S’hi fa Electricitat.  Arribar-hi amb metro va ser una mica una odissea, però ens vam organitzar bé per arribar sans i estalvis, escalonadament i a temps, a l’estudi, a fi de poder participar en una ronda d’entrevistes als membres dels països assistents.  En aquesta ocasió participaven en la entrevista radiofònica per part menorquina dos alumnes de Batxillerat i el professor de francès del Ramis, que parlaren de les seves impressions parisenques i com els alumnes se sentien acollits per les famílies franceses...  Al matí ens havien donat el pícnic per poder continuar amb la segona de les visites turístiques del viatge: vam entrar a Notre Dame i vam passejar pels carrers de la Sorbona i del Panteó.  Vam aturar-nos a fer un cafè en una plaça abans de tornar a agafar el metro cap a l’escola a fi d’acompanyar-hi els alumnes, que van sopar amb les famílies.  El sopar dels professors va ser a l’escola i va consistir en una degustació de formatges i vins francesos.  Hi va assistir la Directora del Lyceé, que va oferir xampany -etiquetat per a l’ocasió amb els distintius del centre i del Comenius- als assistents per brindar pel Projecte.

Si bé els matins dels darrers tres dies havíem estat ocupats, l’últim dia vam tenir l’oportunitat de fer de protagonistes turístics d’un dia a la ciutat de París: Torre Eiffel, una excursió en barca per Le Senne amb un dels Bateaux Mouches... –un dels pocs moments que va sortir el sol durant l’estada- i una visita de dues hores al Louvre per veure la Giocconda, Napoleó, el Rapte de les Sabines, Jacques Luis David, Delacroix, Miquel Àngel, Richelieu, Amor i Psique d’Antonio Canova, mòmies egípcies... L’últim vespre el vam celebrar pares, alumnes i professors tots junts a l’escola amb un sopar de comiat, la primera vegada que se celebrava una cosa així al Lyceé Colbert.  

http://www.menorca.info

Sant Antoni a Berlín, 2008

El Departament de Llengua Alemanya de l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI) de Maó i Ciutadella va organitzar un viatge d’estudis a Berlín per Sant Antoni. El grup estava format per vint-i-dos alumnes, dels nivells Bàsic II, Intermedi I i 4t, i dos professors. A més del grup d’alumnes, també van viatjar a Berlín cinc persones acompanyants, familiars o amics dels alumnes.

La visita va durar cinc dies, del dia 16 al 21 de gener. Es van escollir aquestes dates perquè la majoria d’estudiants d’alemany de l’EOI són o bé treballadors del sector turístic o professors i alumnes d’Educació Secundària. Els alumnes que treballen en el turisme solen tenir vacances a l’hivern i alguns professors i alumnes tenien aquests dies de gener lliures.

El grup es va allotjar en dos hotels diferents del centre de Berlín (Berlin Mitte), l’Hotel Baxpax i l’Hotel Taunus, tots dos situats molt a prop de l’Alexanderplatz, el centre neuràlgic de l’antic Berlín est, i de l’Oranienburgerstrasse.

El viatge d’estudis a Berlín s’insereix dins la programació del Departament d’Alemany de l’EOI. L’alumnat es va informar de les diverses atraccions turístiques i culturals de la ciutat a través de guies i de la xarxa d’Internet i, amb l’ajut del professorat, va confegir un programa d’activitats. Finalment es va decidir contractar una visita guiada pel centre de la ciutat: Porta de Brandenburg, Monument a les víctimes de l’Holocaust, Check-Point-Charlie, Gendarmenmakt,la Catedral, l’Illa dels Museus, el Mur, etc.

Es van visitar els principals museus (Pergamon Museum, Altes Museum, l’Alte Nationalgalerie i el Jüdisches Museum), els barris més coneguts (Berlin Mitte, Schöneberg, Kreuzberg i Prenzlauer Berg) i alguns mercats tradicionals, com ara el Hackescher Markt, el mercat de queviures de Winterfeldplatz, un mercat turc, etc. 

A més d’aquests mercats, també es va proposar tenir temps lliure per anar de compres a la Ku’damm, el centre del Berlín Oest, on hi ha la Gedächtniskirche, una església que es conserva en ruïnes per tal de recordar les atrocitats de la Segona Guerra Mundial. També vam anar fins a la Potsdamer Platz, construïda en els terrenys on anteriorment hi passava el Mur i que avui en dia s’ha convertit en el símbol del nou Berlín gràcies sobretot a l’arquitectura dels moderns edificis, com ara el Sony-Center. 

El darrer dia, alguns alumnes també van visitar la ciutat de Potsdam i el palau rococó de Sanssouci, la residència d’estiu de Frederic el Gran de Prússia i on també va viure Voltaire durant un parell d’anys. Una de les visites que van agradar més va ser la de l’edifici del Reichstag, del Parlament, amb l’espectacular cúpula de vidre de l’arquitecte Norman Foster, des de la qual es gaudeix d’una magnífica panoràmica sobre la ciutat i, gràcies a la seva estructura, també es pot veure l’interior del Parlament, on precisament en aquell moment s’hi celebrava una sessió que comptava amb la presència de la Cancellera Alemanya Angela Merkel. Val a dir que hi va haver crits d’eufòria.

Un dels principals motius pels quals es va escollir visitar la capital d’Alemanya va ser econòmic. El bitllet d’anada i tornada des de Menorca fent escala a Barcelona no va arribar als 90€ per persona, l’estada a l’hotel va rondar els 110€ de mitja i a Berlín a més es pot dinar i sopar per preus molt assequibles. Es va recomanar als alumnes que es fessin el Carnet Internacional d’Estudiant a partir del de l’EOI, la qual cosa els va permetre visitar els museus i anar al teatre, per exemple, per un preu molt i molt mòdic.

Els alumnes també van estar interessats a confegir un programa d’activitats culturals i lúdiques de vespre i de nit. Alumnes interessats en el món del teatre van assistir a la representació de l’obra de Bertolt Brecht “Mare Coratge i els seus fills”, al mític Berliner Ensemble, i a la de Rainer Werner Fassbinder “Les llàgrimes amargues de Petra von Kant”, al Deutsches Theater. Alguns alumnes van optar per anar a un concert de música de “The Singlettes” a l’envelat que hi ha situat davant per davant de l’edifici del Reichstag. Altres van decidir anar al cinema i a l’Imax. Els més marxosos encara van tenir prou energia per anar a prendre una copa al Tacheles, un centre cultural alternatiu molt conegut de l’antic Berlín est, o a la discoteca.

La valoració del viatge per part d’alumnes i professors és molt positiva. Tot i la diferència d’edat dels participants -hi havia des d’estudiants de disset fins a persones jubilades-, tothom va trobar la visita interessant i n’ha tingut una experiència inoblidable. De vegades el grup es va dividir a fi de satisfer els interessos de cadascú i també per tal que tothom se sentís lliure, autònom i independent. Els professors consideren també molt positiva la participació de persones acompanyants, ja que això suposa un efecte multiplicador a l’hora de difondre no solament la llengua i la cultura alemanyes sinó també a l’hora de conèixer les possibilitats de formació lingüística que ofereix l’Escola Oficial d’Idiomes. Atesa la seva satisfacció, el professorat que ha coordinat el viatge a Berlín té la intenció de repetir aquesta experiència professional, de formació i, també, com no, personal.

El Departament de Llengua alemanya de l’EOI està preparant actualment una exposició del viatge a Ciutadella i les fotos del viatges es poden veure també en aquestes pàgines d’internet:

http://www.eoi-deutsch.blogspot.com/

www.myspace.com/eoimultimedia

Postales de Baviera

Aquestes postals les vaig enviar als meus pares el 30 de setembre de 1991:

"Esta es la ciudad (9.000 habitantes) en dónde estoy.  Está al lado de un lago, entre montañas.  Hoy me han hecho una prueba de alemán, pero todavía no sé el resultado. Me han pagado el viaje y aún me han dado 400 marcos más: en total casi 50.000 pesetas.  Ahora llueve, pero no hace frío.  Estoy en una residencia de estudiantes que está situada en la ladera de una montaña." (Prien am Chiemsee)

"Prien es la ciudad y el Chimsee es un lago muy grande, tan grande que incluso tiene dos islas.  En estas islas se han construido monasterios, iglesias y palacios.  A este lago se le llama el mar de Baviera, de tan grande que es.  La primera postal que os envié era la fotografia de la isla más pequeña: 'La isla de las mujeres'.  En ella hay un monasterio de monjas."

"Munic es la capital de Baviera.  Cada año, en octubre, se celebra la boda del rey Ludwig II de Baviera.  Es la fiesta de la cerveza.  La gente se bebe jarras de un litro.  También hay una feria grandiosa con montañas rusas enormes.  Cada año vienen aquí millones de personas.  Munic está a una hora de viaje en tren des de Prien.  Muchos besos!"

"Salzburg es la ciudad de la música, porque aquí nació el compositor Mozart.  Esta ciudad está en Austria.  Prien am Chiemsee, en dónde yo estoy, está a una hora de la frontera.  Ya había visitado esta ciudad cuando estuve en Austria por Pasqua."

"El domingo de la semana pasada hicimos una excursión y fuimos a visitar un castillo del siglo XIX.  Parece un castillo de fábula.  Detrás del castillo también hay un lago, pero éste es mucho más pequeño que el Chiemsee."

Un pare de pel·lícula: "Rebel Without a Cause"

Aquesta època de l’any -la tardor: finals d’octubre i novembre- té moltes significacions per a mi, m’aboca a molts records, de vida i de mort, no només perquè hi vaig néixer, sinó perquè també hi han mort, hi van morir, els meus pares: el meu pare dos dies després del meu aniversari ara fa dinou anys.  

Quant al meu pare, l’enyorança em porta automàticament al cinema, al cinema de Hollywood. Llavors em vénen ganes d’anar a la Biblioteca de Maó a cercar alguna pel·lícula, o senzillament començ a remenar entre alguns DVDs que tenc a casa.

Em trasllat de retruc a un cinema del poble, l’únic que hi havia a finals dels anys 50 principis dels 60 a Mercadal, al cine de can Serra pel qual tothom el coneixia, encara que tingués oficialment un nom ben esvelt: El Cisne, gairebé homònim. El meu pare sempre havia tingut una bona dosi de cultura -popular, si és vol- i lletraferidura, tot i ser fill d’un picapedrer com ell i d’una mare provinent de la pagesia. El veig assegut en una cadira als matins al costat de la finestra de casa amb un llibre a les mans en temps del meu batxillerat, un llibre d’aquells que acumulàvem a casa i que ens havien regalat -dèiem- a La Caixa. En arribar de l’Institut de Maó tard a la nit perquè hi cursava estudis a partir del capvespre, el record immers en la Roma del “Jo, Claudi” de Robert Graves.  En efecte, les sèries i les pel·lícules.

Però el que jo no havia viscut mai, tot i que li n'havia sentit a parlar moltes vegades i me les imaginava -me les imagin encara-, són les seves sessions de cinema de cap de setmana quan encara era fadrí, a les quals també hi assistia la seva germana, que donava un cop de mà abans i després de les projeccions. Aquella cultura cinematogràfica adquirida al cinema des Mercadal -avantguardista en aquest sentit per l’època- l’havia dut a ell, com també a la seva germana, a identificar després títols de pel·lícules, i noms d’actors i actrius pronunciats amb literalitat poc anglesa en reaparèixer a la petita pantalla del menjador de casa.  

Durant aquells anys de pel·lícula -ell havia començat a sobrepassar la trentena- coneixeria la meva mare al poble, hi festejaria durant cinc anys i l’any 60 s’hi casaria, el mes d’octubre també.  

El cinema nord-americà dels darrers anys 40 i dels anys 50 representa per a mi, per tant, un estret lligam amb el meu pare, que va molt més enllà de l’època. Veure una pel·lícula hollywoodenca sobrepassa llavors els límits de la pantalla, de l’entramat, de la història, de l’acció, de la fotografia o de la música i assoleix caires emotius, sentimentals i íntims que es poden fer molt enfora d’aquells que es puguin desprendre del relat cinematogràfic intrínsec. Els dos únics aspectes que m’hi separen del tot són la llengua, ja que solec veure els films en l’idioma original, i -sobretot- la censura, l’estisorada d’escenes que poden anar molt més enllà d’un bes.

En resum: el record de mon pare com a estímul íntim i personal per retornar als mites del cinema i a partir d’ells descobrir -amb l’evocació d’un interlocutor que ja mai més no em respondrà- les qüestions que em sorgeixen i que més d’una vegada em duen a exclamar interiorment: “Si ell ho hagués sabut, açò!”. Es tracta aleshores del meu particular cel·luloide ocult. Això és el que m’ocorre en veure sobretot les pel·lícules de Joseph L. Mankievicz o d’Elia Kazan o en llegir les memòries de Gore vidal...

Un dels DVDs que aquesta vegada he rescatat d’entre les poques pel·lícules de l’època que tenc a casa és “Rebel Without a Cause”, “Rebelde sin causa”, de Nicolas Ray, adquirida segurament de segona mà al mercat des Freginal de Maó...  El diàleg imaginari s’estableix en aquesta ocasió amb motiu d’una de les cintes que no era entre les seves preferides, però això també és al marge, perquè a mi em proporciona tanmateix allò que normalment em duu a la recerca, és a dir, l’anhel de descoberta de la seva visió, contrastada -més que no contraposada- amb la meva. I d’altra banda emperò, ¿com no l’havia de reconèixer i admirar ell, la pel·licula, amb James Dean i Natalie Wood, en tornar a reaparèixer retransmesa un dia passats els anys a la televisió, molt probablement en una sessió de dissabte capvespre en què tos dos seiem al sofà del menjador?  

Tot i que s’inserissin en uns mateix espai de temps, la realitat de la societat nord-americana reflectida a la pantalla, la d’aquells tres joves estudiants universitaris rebels i conflictius de casa burgesa, no tenia res a veure amb la seva realitat d’aquells mateixos anys 50. Al cap i a la fi -i aquí rau la flagrant extemporarietat d’aquell cinema de poble-, el context d’aquell espectador accidental era ben diferent. ¿Com s’entenia que aquella joventut que ho tenia tot -inclosa la bona educació familiar i acadèmica- fos tan malcriada, es rebel·lés contra els pares i l’autoritat, es barallés a navallades, fes carreres de cotxes a tota velocitat a fi de demostrar qui era el valent que els conduís fins al límit abans de despenyar-los?  Quin problema tenien si per una altra banda ho tenien tot? Com s’explicava l’ambigüitat d’aquell triangle amorós i d’amistats? Tot plegat massa desconcertant...  

El meu pare no s’hi hagués pogut identificar mai amb aquells joves, mai no hagués pogut tractar d’aquella manera els seus, de pares, a qui no només tractava de vós, sinó a qui a més tenia un respecte inqüestionable, mai no hagués pogut fer tals animalades...  L’ídol ètic i estètic del meu pare no era James Dean ni fer-hi prop, sinó més tost Humphrey Bogart.  Així i tot, en Dean hi vaig descobrir el seu mateix gest de pentinar-se els cabells laterals amb la mà contrària i el braç alçat per damunt del cap.