Mengs, "Júpiter i Ganimedes"

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

Winckelmann, autor de les Reflexions sobre la imitació de les obres d’art gregues en la pintura i l’escultura i de la Història de l’Art de l’Antiguitat, s’havia convertit amb aquestes dues obres en el pare de la Història de l’Art i l’Arqueologia modernes. Deu anys abans del seu assassinat, Winckelmann havia fet el primer dels seus quatre viatges per treballar en les excavacions de Pompeia i Herculà. Aleshores era rei de Nàpols Carles IV, el futur monarca espanyol a la cort madrilenya del qual seria pintor Anton Rafael Mengs. De fet, Mengs va ser el deixeble predilecte de Winckelmann, després de guanyar-se el seu favor per art de mistificació. Aprofitant l’entusiasme generat per les noves troballes d’art antic i juntament amb el jove pintor i restaurador Casanova, germà del famós aventurer, Mengs va tenir la perversa idea de pintar un fresc tot emulant els de les cases de les ciutats recentment excavades i fer-lo passar per autèntic. Goethe narra aquest fet en el seu diari del viatge a Itàlia. En descriure la falsa pintura diu que “hi ha representat Ganimedes, que allarga a Júpiter una copa de vi i en rep a canvi un bes” i afirma “amb seguretat no haver vist (...) res de millor que la figura de Ganimedes”. Mengs va fer aparèixer el fresc com si fos original a Roma. Winckelmann, que llavors era bibliotecari, secretari privat i home de companyia del cardenal Albani, s’hi va entusiasmar i va decidir protegir l’artífex de la pretesa troballa arqueològica. Mengs va començar a esdevenir així el referent ineludible del Neoclassicisme en pintura i l’artista més cobejat i cotitzat per les corts àuliques d’arreu d’Europa.

-

La Suite Calbó continua amb l'ambaixada útil

Audiència privada al palau de Schönbrunn

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

Tot i que la personalitat de Kaunitz era de tradició fonamentalment barroca i de gustos estètics en principi vacil·lants, durant la dècada dels seixanta s’havia anat decantant cada vegada més cap a la incipient estètica neoclàssica, que preconitzava la imitació de l’art antic, grec i romà. El príncep Kaunitz havia estat de fet, juntament amb l’Emperadriu, una de les darreres persones que, durant una audiència privada al palau de Schönbrunn de Viena, havia vist en vida el màxim teòric del Neoclassicisme artístic, l’alemany Johann Joachim Winckelmann, abans que Francesco Arcangeli l’assassinés a punyalades, i en estranyes circumstàncies, al famós hostal La Locanda Grande de Trieste quan tornava cap a Roma d’un viatge sobtadament interromput a Alemanya. El seu amic Adam Friedrich Oeser i el jove Johann Wolfgang Goethe, que esperaven la seva arribada a Leipzig, reberen la notícia amb horror i tristor.

La Suite Calbó continua amb "Júpiter i Ganimedes"

L'Acadèmia de França a Roma

Dedicat a Tòfol Arbona

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

Aquest no va ser l’únic entrebanc amb què va topar el Príncep en relació a la formació artística de Calbó. En un principi Kaunitz tenia la intenció de fer inscriure l’estudiant a l’Acadèmia del Capitoli, que havia estat fundada pel papa Benedicte XIV i de la qual, a més, Mengs havia estat professor. Brunati, però, veia més factible que el nou alumne ingressés a l’Acadèmia de França a Roma, entre d’altres coses perquè ja s’havien fet les primeres passes en aquest sentit. Al corrent de la imminent arribada de Calbó, el cardenal Bernis, l’amic de la marquesa de Pompadour, que ara feia d’ambaixador a Roma, havia intercedit ja davant el director de l’Acadèmia de França perquè hi fos admès com a alumne. Un dels defectes, però, que veia el príncep Kaunitz en aquesta escola eren precisament el gustos estètics del seu director, Charles Joseph Natoire. A pesar d’això, Brunati, influenciat pel cardenal Bernis i Domenico Corvi, insistia i adduïa que a l’Acadèmia de França les reproduccions de les estàtues no eren de guix, sinó de pedra, estaven millor il·luminades i hom fins i tot les podia fer girar segons la perspectiva que se’n volgués prendre en dibuixar-les. A més, argument que va contribuir a convèncer el Príncep, aquesta escola, ubicada al palau Mancini del Corso, era molt més a prop del palau de Florència on residien que l’Acadèmia del Capitoli. Kaunitz va acceptar, però no sense recordar que se seguissin les seves instruccions concretes quant als estudis de Calbó, és a dir que fos instruït sobretot en el dibuix de models nus i d’escultures antigues i que prengués lliçons d’art antic, d’anatomia, geometria i perspectiva. Així doncs, Calbó va acabar assistint a l’Acadèmia de França, on va obeir les recomanacions del Príncep de no deixar-se corregir pel director. Al matí de bona hora s’exercitava en l’estudi del nu al taller del mestre Domenico Corvi.

1775

Tal vegada només va ser una mera coincidència que el 1775 l’Acadèmia de França canviés de director. En tot cas els recels de Kaunitz en relació a aquesta escola degueren desaparèixer en ser nomenat per a aquest càrrec el pintor neoclàssic Joseph Marie Vien. Aquest mateix any ingressava també a l’escola un nou alumne, dos anys més gran que Calbó, que acabaria esdevenint l’artista neoclàssic francès per excel·lència, Jacques Louis David, autor d’obres tan famoses com el Jurament dels Horacis, la Mort de Marat o el Rapte de les Sabines.

La Suit Calbó continua amb l'Audiència privada al palau de Schönbrunn

Domenico Corvi

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

En un principi Kaunitz va tenir molt interès a posar el nou becari sota el mestratge d’un dels pintors més famosos de l’època, Anton Rafael Mengs. A desgrat de les seves pretensions, però, aquest pintor de Bohèmia acabava de ser cridat per segona vegada per Carles III d’Espanya per treballar com a pintor de la cort. Aquesta circumstància tal vegada va suposar tanmateix un cop de sort per al jove Calbó. Mengs, talment com el seu pare, qui tant ell com les seves dues germanes consideraven la persona més severa que ningú mai no hagués conegut i que els havia apallissat per forçar-los a esdevenir artistes, opinava també que el càstig era el millor incentiu de la disciplina i del talent. Davant la impossibilitat que Calbó fos deixeble de Mengs, Brunati va suggerir al Príncep el pintor Pompeo Battoni com a alternativa. Però finalment va ser una altre artista italià instal·lat a Roma, Domenico Corvi, qui, a proposta també del tutor i amb cert disgust de Kaunitz, va dirigir els seus estudis.

La Suite Calbó continua a l'Acadèmia de França

Roma, 1774 - 1778

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

Roma, 14 de juliol de 1774 – 31 d’octubre de 1778

En un principi és molt temptador llançar la hipòtesi que la beca de 600 florins anuals atorgada a Pasqual Calbó per estudiar a Roma s’emmarqués dins la política de promoció artística de l’Acadèmia d’Arts Plàstiques Unificades. Ara bé, això no va ocórrer d’aquesta manera. El que si més no és segur és que el príncep Kaunitz en persona, tal i com acostumava a fer amb els pensionats de l’Imperi, va voler dirigir la seva evolució artística des de Viena. A partir del mig centenar de cartes i documents coneguts que fan referència a l’època europea de Calbó, es pot fer un seguiment prou exhaustiu de les particularitats del mecenatge del Príncep durant el seu període romà.

1774

El palau de Florència a Roma

Quan Calbó va arribar a la capital dels Estats potificis l’estiu de 1774, el senyor Brunati, que era el secretari, l’arxiver i l’agent de l’emperadriu Maria Teresa a la Santa Seu i hi feia de tutor dels pensionats austríacs, havia rebut ja les primeres instruccions del Príncep relacionades amb l’estada i la futura activitat acadèmica del nou estipendiat. Calbó va ser allotjat al palau de Florència, que era la residència a Roma del Gran Duc de la Toscana, títol que aleshores ostentava l’arxiduc Leopold. Al palau hi vivia Brunati i hi feien estada altres pensionats de l’Imperi que estaven sota la seva tutela. Brunati, a qui Calbó acompanyava en els dinars a taula, li’n va cedir també una de les millors cambres a instàncies del Príncep.

La Suite Calbó continua amb Domenico Corvi

Apèndix visual del Laocoont

Feia feina al meu bloc i al mateix temps volia confirmar si s'havia publicat correctament a la pàgina web dels illencs: www.illencs.com. De cop i volta Josep Maria Quintana hi ha publicat en aquell mateix instant un article que es diu Laocoont i que tracta dels enverinaments que hauria comès el govern rus per desfer-se de les veus periodístiques crítiques amb la seva política. Aquest escrit meu no és cap comentari al seu artícle, sinó un apèndix visual. L'escultura del Laoocont es troba als museus del Vaticà. És certament un grup escultòric amb molt de dramatisme: una serp ataca el fills del noble troià, que en intentar salvar-los també acaba essent estrangulat. La serp havia esta enviada pels déus contra Laocoont perquè havia revelat als seus compatriotes l'engany del cavall de Troia, per haver revelat -com diu Quintana- la veritat. L'obra ha estat dibuixada fins a la sacietat pels alumnes més avançats de les escoles de belles arts de tots els temps. A part evidentment de l'execució de l'original, la còpia en paper requereix també un gran domini tècnic del dibuix. La peça va ser molt valorada durant el classicisme. L'escriptor alemany del segle XVIII Ephraim Lessing en va fer un tractat estètic i filosòfic i el pare de la historia del l'art i l'arqueologia modernes Johann Joachim Winckelmann també en va lloar la perfecció i els valors ètics. Tampoc no és debades que el Laoocont s'exposi devora un altre símbol de referència del neoclassicisme escultòric, l'Apol·lo Belvedere. Tant de bo que Quintana tingués temps d'explicar-nos-en la història.

* * *

Wikipedia

Kaunitz i l'Acadèmia de Belles Arts

El Príncep Kaunitz com a promotor de les arts i la cultura:
l’Acadèmia Imperial i Reial d’Arts Plàstiques Unificades
(Kaiserliche und Königliche Akademie der vereinigten bildenden Künste)

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

Una de les fites artísticoculturals més importants del príncep Kaunitz va ser la seva contribució a la creació el 1772 de l’Acadèmia Imperial d’Arts Plàstiques Unificades. L’Acadèmia era en realitat l’hereva de l’escola creada el 1692 seguint el model de l’Accademia di San Luca de Roma i de l’Academie Royale de París. Ara però es reunia en una sola institució la formació d’artistes en diferents disciplines: pintura, escultura, arquitectura i gravats. La nova estructura suposava l’agrupació de tots els centres d’ensenyança artística. Per tant va comportar entre d’altres la incorporació de l’Acadèmia de Gravadors, que havia estat fundada a partir dels estatuts redactats per Kaunitz i era presidida pel seu fill Josef.

A la nova escola el Príncep va fer valer també la seva influència i capacitat organitzadora en qüestions artístiques, pedagògiques i administratives. Al marge de redactar estatuts i informes, i així com feia per al cos d’artistes de la cort, va proposar o recolzar el nomenament de directors, secretaris i professors. A instàncies seves es va aconseguir que els membres de l’Acadèmia fossin lliurats del pagament de certs impostos. Es va ocupar que els nous artistes no fossin obligats a inscriure’s en un determinat gremi. Facilitava passaports perquè els alumnes poguessin viatjar i dibuixar paisatges sense aixecar sospita d’espionatge. Va intercedir perquè s’obrís als estudiants la col·lecció imperial de pintura. Per mediació seva l’Emperadriu va fer donació d’un gran nombre d’obres d’art perquè servissin de materials didàctics de l’escola. Es preocupava del funcionament del sistema educatiu i del desenvolupament de les classes fins al punt de suggerir que es tingués més cura a l’hora d’omplir les actes i corregir els treballs. Per acceptar-ne l’ingrés a l’escola, els nous estudiants eren obligats a lliurar proves del seu art. A l’hora d’atorgar ajudes econòmiques als alumnes amb talent, el seu decret de patronatge exigia dels professors el deure de presentar-li una mostra del treball dels aspirants perquè pogués avaluar personalment si les gratificacions proposades eren justificades. Kaunitz, a més de voler conèixer les capacitats dels aprenents d’artista, procurava mantenir-hi un mecenatge directe i personal.
Els objectius pedagògics de l’Acadèmia, avinents amb els nous principis de la Il·lustració, posaven esment en el desenvolupament de les capacitats menestrals dels artistes. Més que no pas genis individuals, es pretenia crear un cos ampli d’artesans que contribuïssin a la prosperitat de l’Estat imperial. El pla d’estudis artístics, formulat per Anton von Maron, donava importància al fet que els alumnes s’instruïssin en el dibuix i en la pintura, que es dediquessin a l’estudi de l’anatomia, la geometria i la perspectiva i, sobretot, que prenguessin com a models l’art antic i els autors del Renaixement italià. Es recomanava així mateix el lliurament de premis per incentivar els joves amb talent i es remarcava la conveniència de pagar-los una pensió perquè poguessin estudiar a Itàlia.

La Suite Calbó continua a Roma, 1774 - 1778

El matrimoni de Maria Antonieta

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

A finals d’aquell mes de maig que es va produir la conquesta francesa de Menorca, el canceller d’Estat Kaunitz es va retirar a Laxenburg a fi de reflexionar sobre el nou marc de relacions internacionals. El seu interès per refermar l’aliança política amb França encara era una de les seves preocupacions principals un cop finalitzada la guerra. El 1764, ascendit ja a l’estament de príncep de l’Imperi Alemany, va escriure al seu ambaixador a París en relació a la intenció de Lluís XV d’unir en matrimoni les dinasties dels Habsburgs i dels Borbons i va proposar l’arxiduquessa Maria Antonieta com a esposa del nebot del rei. Per Pasqua de 1770 es va celebrar la prometença. L’endemà passat del ball de màscares es consumava l’aliança matrimonial a l’església de la cort de Viena, al convent dels Agustins. Maria Antonieta va ser reina als divuit anys. La successió al tron de França es va produir el 1774, el mateix any que Pasqual Calbó viatjava de Venècia a Roma.

Maria Antonieta

La Suite Calbó continua amb Kaunitz a l'Acadèmia de Belles Arts

La conquesta francesa de Menorca

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

La firma del Tractat de Versalles entre Àustria i França va provocar tot d’una el primer pols de forces navals i terrestres entre els països enemics de la nova constel·lació política internacional. Aquestes immediates repercussions bèl·liques, sobre les quals Kaunitz sens dubte estava informat, van tenir lloc sobre el terreny als dominis britànics de la Mediterrània occidental. Únicament quinze dies després d’haver-se signat l’aliança, les tropes franceses del mariscal duc de Richelieu i l’almirall La Gallisonière van desembarcar a la catòlica Ciutadella, van assaltar el castell de Sant Felip i van conquerir l’illa. La pèrdua de Menorca va ser considerada un desastre nacional a la Gran Bretanya. A França va ser celebrada amb festes i banquets i una extraordinària producció literària, encapçalada per un poema de Voltaire dedicat al duc de Richelieu. Tres mesos més tard va esclatar la Guerra dels Set Anys, durant els quals l’illa va restar sota domini francès.

La Suite Calbó continua amb el matrimoni de Maria Antonieta

La revolució diplomàtica

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

El 1749 el comte Kaunitz va prendre part per primera vegada en una reunió secreta de la conferència d’Estat -el consell superior de la corona austríaca- i va sorprendre tothom amb la revolucionària proposta d’un nou marc de relacions internacionals. Aconsellava una aliança amb França, l’eterna rival, a fi d’allunyar-la de Prússia, la nova contrincant. Això contravenia el tradicional sistema d’aliances entre Àustria i la Gran Bretanya, d’una banda, i França i Espanya, ara aliades amb Prússia, de l’altra; és a dir entre les forces contrincants tant a la Guerra de Successió d’Espanya com a la recentment finalitzada Guerra de Successió d’Àustria. Però l’Emperadriu va venir d’acord amb les seves idees i va nomenar-lo ambaixador d’Àustria a la cort francesa de Lluís XV. Kaunitz va aconseguir decantar el rei cap a la seva causa a través de la marquesa de Pompadour, la seva favorita, als cercles íntims de la qual va ser rebut el 1752. Aquesta recepció va tenir lloc tot just un mes abans del naixement a Maó de Calbó. Kaunitz tenia aleshores quaranta-un anys i havia estat pare de sis fills, dels quals es cuidava la seva germana, ja que havia quedat vidu. La seva esposa, comtessa de Starhemberg, havia mort als trenta-un anys i Kaunitz no es tornaria a casar.
El comte Kaunitz va finalitzar la seva missió diplomàtica d’acostament a França el 1753 i un cop novament a Viena va ser ascendit a canceller d’Estat i cap de la diplomàcia imperial. Des del seu càrrec va nomenar aleshores el príncep Starhemberg perquè continués les negociacions secretes per a la firma del tractat d’aliança. Lluís XV per la seva banda va encomanar aquesta tasca a un vell amic i protegit de madame de Pompadour, l’abat Bernis, que va deixar el seu lloc d’enviat a Venècia. Les trobades entre tots dos ambaixadors van tenir lloc a l’amagat pavelló de Babiole, als jardins del palau de Bellevue que la maitresse del rei posseïa a Meudon.
Lluís XV se sentia de fet més pròxim a la seva correligionària catòlica Maria Teresa que al rei protestant, però el que definitivament va unir totes dues monarquies va ser la firma d’un tractat entre els seus respectius aliats, Prússia i la Gran Bretanya. Jordi II de la Gran Bretanya, als dominis del qual pertanyia l’illa de Menorca, era de la dinastia dels Hannover i temia que l’expansionista Frederic II ocupés els seus dominis alemanys. En voler neutralitzar-los a través de la signatura de la Convenció de Westminster amb Prússia, va propiciar l’entesa definitiva entre Àustria i França. Tant Maria Teresa com Lluís XV es van sentir traïts i van manar firmar el Tractat de Versalles l’1 de maig de 1756. El canceller d’Estat Kaunitz va veure culminar d’aquesta manera la seva particular revolució diplomàtica, el gir de les coalicions, l’anomenat “renversement des alliances”.

La Suite Calbó continua amb la conquesta francesa de Menorca