Jean-François Cardinal de Bernis

Pendant les derniers moins j’ai fait la lecture en français de deux livres, bon on peut dire de deux et demi, parce que j’en avais commencé à lire un troisième et après j’ai arrêté.  Après avoir lu plus cent trente pages, j’ai reçu à chez moi un autre livre qui m’intéressais plus : il s’agit d’une biographie du Cardinal de Bernis, écrite par Jean-Paul Desprats, une œuvre de plus de set cents pages.

Jean-François de Bernis fut un grand ami de la maitresse de Louis XVI, la Marquise de Pompadour, au XVIII Siècle.    Bernis fut nommé ministre d’Etat et toute suite ministre des Affaires Etrangers peu après avoir vaincu dans la Bataille de Minorque en 1756, dont le maréchal de Richelieu en commanda l’escadre maritime française contra les forces anglaises établies sur l’île depuis le début du siècle. 

Presque vint ans après la Bataille de Minorque Bernis, devenu déjà cardinal,  devint au tour l’ambassadeur français à Rome.  L’ambassade était située dans le rue du Corso, au Palazzo de Carolis, où il habitait aussi avec beaucoup de représentation.  Ce palais n’était pas loin d’un autre : Palazzo Mancini, c'est-à-dire de l’Académie de France à Rom.  Le dessinateur et peintre minorquin Pasqual Calbó, qui cette année-là –1774- commença ses études a l’Académie, en était un élève pendant huit ans, jusqu’à 1778 où il partit à Viena.  Mais cette dernière information n’avait pas été écrite dans la biographie de Desprats.

Edip a Colonos, Sòfocles

Giroust, Edip a Colonos 1788

Dues pintures, per finalitzar la lectura de les tragèdies de Sòfocles Edip Rei, Edip a Colonos i Antígona.  Dues obres de dos pintors del XVIII, per elegir un segle a predilecció en què es va saber amar els clàssics de forma renovada.  Neoclàssics per la nova reinterpretació de textos grecs i el tractament de la nova visió en dibuix i pintura. 

El primer Edip a Colonos, de Jean-Antoine-Théodore Giroust, representa Edip, cec i bandejat de Tebes, amb les seves dues filles, Antígona i Ismene, juntament amb Polinices, el seu fill gran.  Giroust havia estudiat pintura a París amb Joseph-Marie Vien, fins que el mestre se’n va anar a Roma amb el seu deixeble David per dirigir-hi l’Acadèmia de França.  Giroust va partir ell mateix cap a Roma al 1778, al mateix temps que el pintor menorquí Pasqual Calbó, que tot justa havia estat estudiant a l’Acadèmia, abandonava la ciutat de camí cap a Viena.

Harriet, Edip a Colonos 1798

El segon Edip a Colonos és de Fulchran-Jean Harriet, pintor deixeble al seu torn de Jeacques-Louis David i qui també va estudiar a l’Acadèmia de França a Roma, seu del nou moviment artístic neoclàssic.

Cansat del camí, Edip Rei s’asseu a Colonos després d’haver fugit bandejat pels seus de Tebes –així com ell mateix havia proclamat-, vell i auto immolat cec en haver sabut que l’assassí del seu pare havia estat ell, així com havien revelat els oracles pitis de Delfos i li havia anunciat el cec visionari Tirèsias, després d’haver descobert també que era fill de la seva esposa i pare de les seves germanes.  Antígona l’acompanya i el guia.  Mentrestant, els fills mascles d’Edip es barallen per la possessió del regne del pare: el petit també ha fet bandejar el gran de Tebes i el gran es revolta contra la ciutat al front de l’exèrcit d’Argos.    

Polinices, el fill gran, demana a Edip la seva benedicció en la batalla, el qual no cedeix als precs preveient la mort del primogènit i del secundogènit en lluita fratricida.  En tornar-se a aixecar una altra vegada del setial de Colonos, a prop d’Atenes, Edip guiarà ell mateix els seus passos cap a la seva mort, pels déus volguda, acompanyat del rei Teseu, qui guardarà el secret de la seva nissaga.

Sexe adolescent

Aquests semblen ser els fets, primer sense distincions de gèneres: quatre adolescents de tretze anys han mantingut sexe en comú.  Un delicte? Un cas de jutjats? Un escàndol?  Responeu-vos a vosaltres mateixos abans de continuar...  Encara abans de seguir, formularem els presumptes fets de dues altres maneres: tres al·lots de tretze anys han fet sexe amb una al·lota de la mateixa edat.  I ara –gairebé- per finalitzar, una tercera formulació: una al·lota de tretze anys ha fet sexe amb tres al·lots de la mateixa edat. 

Les tres frases són gairebé idèntiques a nivell estructural, però intueixo que la interpretació barata.  Al marge de l’edat adolescent dels participants –cert!, es tracta de menors-, probablement la diferència fonamental rau en el grau de neutralitat interpretativa: en no especificar-se els gèneres, la primera és força més neutre que les dues següents i la significació de les altres dues és prou diferent atenent la focalització dels subjectes: els tres al·lots que han fet sexe amb una al·lota a la primera i l’al·lota que ha fet sexe amb tres al·lots a la segona. 

Si es tractés d’establir possibles responsabilitats i culpables –si fos aquest el cas en uns fets ocorreguts entre adolescents menors-, la interpretació d’una formulació i l’altra resulta segurament prou diversa: en la primera els tres al·lots... possibles inductors?  En la segona... com qualificar la segona? Com es qualifica el fet que sigui una al·lota que hagi fet sexe amb tres al·lots?  De ben segur bastant diferent de com s’interpreta o es qualifica aquesta quarta formulació, tot alterant els gèneres: un al·lot de tretze anys ha fet sexe amb tres al·lotes de la mateixa edat.  Ben diferent, no és ver? Em faig molt enfora de la realitat a l’hora de pensar que no es considera ben bé el mateix el fet que una al·lota hagi fet sexe amb tres al·lots que el fet que un al·lot hagi fet sexe amb tres al·lotes?  Ara ho afirmo: una al·lota és considerada molt pitjor que un al·lot: ell resulta ser un heroi, un ‘tio guai’ que s’ho ha sabut muntar amb tres noies a la vegada.  Efectivament vivim en una societat masclista, perversa en les interpretacions i plena de prejudicis.

La cosa no acaba aquí.  Prosseguim amb els detalls dels fets prejutjats, perquè el tipus de pràctica sexual torna a ser força susceptible de connotacions: sembla ser que la noia ha fet una fel·lació a dos dels nois.  Ai las! Connotacions prou negatives també, comparades amb altres tipus de pràctiques sexuals. Però el més greu del cas –i vull subratllar 'greu' per si qualcú pensa en dolent- és que mentre la noia feia la fel·lació consecutiva a dos dels nois, l’altre noi ho enregistrava tot. 

L’incident primigeni s’ha embrutat encara més des del moment en què l’enregistrament ha estat enviat a través de telèfons mòbils i -crec que també- de les xarxes socials, primer a partir dels amics i amics d'amics fins a arribar després als adults: mares i pares, professors, comunitat educativa i societat en general, local i global.  El diari de Menorca d’avui publicava la notícia en primera pàgina, un diari –per cert- amb participació majoritària del bisbat de l’illa, així com tenc entès.  Ja m’enteneu... o que cadascú en faci la interpretació pertinent que li sembli.  Però que sàpiga també que el diari catòlic citat ha estat el primer a qualificar literalment l’enregistrament de ‘video porno’, en primera plana, com deia.

Particularment he narrat els presumptes fets –també de forma pública, tot i que aquest sigui un blog ben personal- per intentar fer una intersecció diferenciada entre el que hauria d’haver acabat sent una simple al·lotada, que s’hagués pogut solucionar amb la justa intervenció de les parts implicades (els al·lots i els progenitors), i el mal ús de mòbils i xarxes socials amb connivència dels adults, juntament amb les males pràctiques periodístiques.  No hi ha necessitat que pares i mares permetin dur als seus fills mòbils a l’escola, on la responsabilitat és en mans dels ensenyants, els quals l’assumeixen sense tals enginys i en denuncien l’ús.  Tampoc no hi ha necessitat d’esbombar els fets en les portades dels diaris: si es tracta de menors, el primer de tot és protegir-los. 

En el tractament i la interpretació dels fets hi ha molta hipocresia i prejudicis, bastant mala voluntat, altes dosis de masclisme i no manco mentalitat petit burgesa i provinciana cultivadora del xafardeig.  Em pregunto –i em responc a mi mateix- on comença el delicte: justament en aquella intersecció.  Mentrestant no em puc treure del cap el patiment d’aquesta innocent criatura i la dels seus pares en tota l’estona, alhora que m’escandalitza molt més l’escàndol que no els fets en si.  La perversa pornografia informativa sobrepassa en excessiu escreix la dimensió dels fets. 

Edip Rei, Sòfocles

Li he demanat perdó, i és normal que estigui enfadat amb tot el que li he dit, mal dit, però en part es veritat.  Ai la veritat!, qui la posseeix?  S’acaben aquests dies de vacances, crisi per tant.  L’angoixa que torna.  L’ansietat...  Fineixen els dies d'aixecar-se al matí, de menjar alguna cosa, un iogurt, una torrada, de fer-se un cafè, d’agafar el llibre, d’encendre una cigarreta mal vista i posar-se a llegir cremant-la, fins que es consumeix en cendra i torno amb el llibre al llit i hi llegeixo mentre regalimen gotes de pluja als vidres de la finestra.

Corydon em va fer venir ganes de grecs clàssics i vaig optar per la tragèdia d’Edip Rei de Sòfocles, que m’ha acompanyat manllevada d’un lloc a l’altre durant molts anys –de Barcelona a les Illes totes-, en la traducció de Carles Riba del 1951.  I em demanava –encara ho faig- com devia resoldre el poeta traductor el pronom masculí en tercera persona, l’amor i l’amistat, allò que tant preocupava –i enutjava- Gide en els traductors moderns dels clàssics. 

Des del començament la sensació de vertigen, el mateix mareig que ha sofert el llibre amb tant de viatge travessant la mar, la Mediterrània, com no podia ser d’una altra manera: de Corint a Tebes, i de Barcelona a Menorca, a Maó.  Però el balanceig marítim era també un rodament de caps, en pensar en els viatges de la tragèdia regits per Cronos, en les ments d'espectadors i lectors des de fa més de dos mil·lennis i mig, temps i espais, interpretacions i versions: literàries, teatrals, històriques, mitològiques i religioses, artístiques, filològiques i filosòfiques, psicològiques i psicoanalítiques. 

El desequilibri que provoca l’angoixa –aquí la tenim una altra vegada- de qui primer no hi veu sense encara no haver-se tornat cec; i la sobtada primogènia reacció de qui no es reconeix en els fets del culpable innocent –real paradoxa d’aquell que ha comès falta sense adonar-se’n- és voler trobar la seguretat d’un causant fora de si, i en proclama el càstig dels altres per finalment haver-s’hi de sotmetre un mateix.  El trontoll d’estar sotmès als designis inescrutables dels déus i de la Fortuna, de qui per saber-ne el fat consulta els oracles i les aus: impaciència que provoca el temps quan el tacte del ritme és desconegut.

I finalment, ¿són els déus grecs que s’han servit dels humans per teixir el seu complex fat –el parricidi, l’incest, el suïcidi-, o bé és Sòfocles i la cultura que se serveixen de la tragèdia –la pesta, la ceguera, l’exili- per endreçar moralment la natura humana aplegada en l’amfiteatre grec?

André Gide, Corydon

La meva dedicació a la llengua francesa dels darrers temps m’ha duit –entre d’altres- a la lectura de dos llibres d’André Gide: L’immoraliste i Corydon.  La lectura en general –i en original- és un dels meus principals motius de tal dedicació.  Vaig llegir els Falsificadors de moneda fa més de deu anys, i ara mateix només en recordo la dificultat de comprensió, tot i que es tractava d’una traducció –o precisament per això. 

George Platt Lynes, André Gide 1932

L’interès per Gide rau en altres motivacions no manco personals –i intel·lectuals- al marge de les purament lingüístiques, és clar.  Ara mateix em ve al cap l’admiració que sentia Klaus Mann per l’autor –segurament per l’home també- i per això em demano si Klaus no el devia posar en paral•lel al seu pare.  Concloc per mi mateix -potser de manera massa irreflexiva però ben exculpatòria per espontània- que Gide superava Thomas Mann en autenticitat, i no ja tant quant al fet literari com quant al purament vital.  En qualsevol cas, una de les característiques que sobresurt i provoca admiració –la meva- és la seva honestedat i la seva sinceritat.  No de bades a Corydon, Gide hi denuncia la hipocresia dels costums, de les moeurs, acceptades i en ús.

André Gide va néixer entre escorpí i sagitari, i això no explicaria res si no fos per dos dels seus fats: la sexualitat i els viatges, el frenètic i escandalitzant onanisme dels anys joves, el no manco escandalitzant –per extra ordinari i incomprès- uranisme posterior, juntament amb les altres descobertes geogràfiques del món físic i sociocultural –l’Àfrica del nord i la negra- i les biologies dels sentiments.  Les venes artístiques –músicals i literàries- eren –segurament també- vies emetents de sang astronòmica obertes en un cosmos anhelant de llibertat i autonomia, on hi polsava la vida subjecta a l’experiència terrenal.  

El metge Corydon abandona la medicina –tants se’ns en fot també!- i s’avé a encetar dialogar sobre la història natural –zoològica i humana-, enfrontant la natura a la contra natura, és a dir –paradoxa- als costums assenyalats-, defensant la voluptuositat per sobre de l’instint sexual motor reproductor –se’ns en torna a fotre!-, per a la fi concloure –de forma prou convicent- amb una superproducció seminal de l’element masculí.  Arremet dialogant contra els prejudicis i els tabús i s’endinsa en la història, la literatura i les belles arts –les de l’antiga Grècia- per trobar una civilització més acostada –sociològicament- a la natura humana –avui contra natura per a molts dreçats- i explicar-se de retruc –i moralment- a si mateix, tot assumint de tal forma el propi desig homoeròtic: la pederàstia de relacions entre un adult experimentat i pedagog i un adolescent per esculpir a través del mestratge.  Gide sorprèn invertint el fons contra natura de la forma més natural.

  

Marc Allégret, Avec André Gide

My Beautiful Laundrette

My Beautiful Laundrette (1985) va ser una de les primeres pel·lícules que vaig veure durant la meva època d’estudiant a Barcelona. Als vint anys em va commoure i sempre he guardat aquella primera emoció. En sortir del cinema omplien les meves impressions la motivació de la parella per guanyar-se la vida i fer-se amb un espai amable i rendible, les dificultats que hi trobaven en el Londres hostil dels anys vuitanta, les barreres culturals que imposava la immigració pakistanesa.

Em vaig quedar amb el nom del guionista, Hanif Kureishi, l’autor de El buda en el suburbi –The Buddha of Suburbia (1990)–, de qui molt més tard he llegit The Body (2003). Vaig esperar que sortissin les següents dues pel·lícules del director, Stephen Frears: Ábrete de orejas –Prick up your ears (1987)–, sobre la relació de l’escriptor Joe Orton i el seu amant, i Sammy i Rosie se lo montan –Sammy and Rosie Get Laid (1987). A partir de Dangerous Liaisons (1988), que també em va agradar molt, vaig perdre una mica la pista a Frears i ell aquella manera de fer cinema dels començaments.

Eivissa

Punta Galera, Eivissa
(Foto Giorgio Mrtnz)

Primera tempesta de setembre que ha refrescat l’atmosfera, desitjós que la llum groga definidora de contorns esborri el cel fumat de xafogor.

El cap de setmana passat, l’últim del mes d’agost, vam ser a Eivissa, de dissabte a dimarts, per primera vegada des que fa quinze anys hi vaig fer feina com a mestre a l’escola de Secundària de Sant Antoni de Portmany. Vaig viure a Sant Antoni, un poble desnaturalitzat per innumerables blocs de ciment hoteler i buit d’ànimes als mesos de tardor i hivern. Havíem llogat un pis amb n’Àlex, mestre també, i que coneixia des de Formentera feia tres cursos escolars.

Record tant Formentera com Eivissa a la tardor i a l’hivern amb bon temps majoritàriament, si més no millor que el que fa normalment a Menorca durant les mateixes estacions. D'on havia tret la bicicleta? I què se’n va fer? Durant el temps lliure pedalejava de vegades bona part de la banda dreta de la badia fins a un escà, em tombava a l’embarcador a llegir al sol, la mar plana, fins que un corb marí em distreia de la lectura on havia capbussat el bec. O bé enfilava el camí de Corona i girava a l’esquerra cap a Punta Galera, on també m’ajeia sensual a llegir sobre les penyes fins que, allí sí, apareixia, sexuat, el cos bru d’una altra ànima solitària en aquella hora del migdia. Ja fos lliure a la vora de l’aigua del port magne o damunt els plecs de sediments d’una nau pètria de la cala, ja fos estirat al llit de cel·la reclosa de l’apartament turístic -llogat extemporàniament a un parell de mestres inexperts-, girava les pàgines dels Buddenbrooks de Mann o les pàgines oblidades de les Confessions de Rousseau, llegia històries de conquestes i corsaris eivissencs i les reescrivia. Als dies de quietud hedonista succeïen altres dies d’ansietat erògena. Devia ser un d’aquests dies de clímax inquiet, accentuat per núvols grisos amenaçadors de pluja d’abril, que des de Sant Antoni vaig anar amb bicicleta a la platja de Es Cavallet mig travessant tota l’illa. En vaig tornar buit d’esma i fluix de cames. La bicicleta finalment la hi devia regalar a n’Àlex abans d’acomiadar-me de l’illa a finals de juny.

Punta Galera, Eivissa

Però abans que al juny acabés el curs escolar, la primavera havíem decidit viure-la a la ciutat d’Eivissa. Vam llogar un pis amb cert encant i balcó solejat a l’únic racó de la plaça del Mercat Vell, davant per davant de la porta de les murades de dalt Vil·la.

Quinze anys després d’aquella primavera de 1996 el cap de setmana passat tornava a ser a la plaça del mercat, aquesta vegada amb el meu company, després que haguéssim deixat les maletes a l’Hostal Marina. Havíem partit de Menorca a les onze del matí amb un vol directe i encara estava molt i molt gratament sorprès de la facilitat de plantar-nos a Eivissa amb tan poc espai de temps –feia quinze anys no hi havia vols directes entre les dues illes i l’intermedi de Son Sant Joan me les havia fet fer enfora en el meu record d’idees geogràfiques. Dissabte passat al migdia, abans de partir -aquesta vegada amb el bus 11- del carrer d’Isidor Macabich cap a la platja de Ses Salines per arribar a Es Cavallet, ens vam aturar a la farmàcia de prop de la plaça a fi de proveir-nos, entre altres productes, de Turvital, una beguda energètica de pròpia fabricació farmacèutica.

Me n’havia oblidat del tot, de l’existència del Turvital, fins que una amiga del mercat de Maó, a qui vaig comentar que anàvem a fer uns quants dies a l’illa pitiüsa, me’n va fer revenir el record. Durant un sopar em va explicar que ella, probablement mentre jo vivia a Eivissa, o potser abans, distribuïa el producte a Menorca i que la marca Turvital li havia fet criar la mala fama, entre amistats i altres enveges, de provocar-li una activitat sexual amb frenesí i sense fre i mesura.

Després d’anar a la farmàcia vam anar al forn de Can Vadell, amb el desig de tornar a provar el millor flaó d’Eivissa. Com no gaires llocs de l’illa que la seva gairebé impossible existència ha fet esdevenir pintorescos, el forn de Can Vadell encara es manté viu. Vaig afegir al dolç dues magdalenes eivissenques, amb força calories d’ametlla. Allà mateix al forn ens van fer un parell de panets de serrano per menjar-nos-els abans d’anar a la platja. Després de la madona de l’estanc entre l’hostal i el mercat, a Can Vadell va ser la segona vegada que aquell primer dia sentia parlar pagès, el nom que els evissencs usaven –usen?- per anomenar el seu català.

(Walter Bejamin a Eivissa)

"Cruising books, crossing bats"

Al claustre del Carme, a l'hospital Mateu Orfila i a l'Escola d'Adults del carrer Sant Joan d'aquí de Maó hi han posat prestatgeries perquè la gent hi pugui dipositar els llibres que li fan nosa. La idea és que qualsevol altre els pugui agafar, els pugui llegir i que després els torni a deixar perquè puguin ser llegits per altra gent. Jo hi he trobat petites joies que no pens retornar i a canvi intent despendre'm d'algun altre exemplar, la qual cosa tampoc no em resulta gens fàcil...

El sistema, que en realitat no és menorquí sinó universal, també compta amb un procediment informatitzat: el propietari que es desprèn del llibre li pot posar una etiqueta amb el nom i el lloc d’origen i pot registrar-lo en una pàgina d'Internet. En aquesta mateixa pàgina el següent lector pot anotar el lloc on l’ha tornat a deixar després de llegir-lo. D'aquesta manera hom pot saber quin recorregut geogràfic fa el seu llibre arreu del món. M’he explicat bé?

Més que no fer cruising pels jardins de Monjuïc o per quartos foscos d'arreu, es tracta d'un llibre viatger que s’entrecreua amb d'altres. En realitat el sistema no es diu “cruising books”, sinó "book crossing" (www.bookcrossing.com). I de fet m'estranyaria moltíssim que entre tanta cucaina lectora no se n'hagués sentit a parlar...

I ara un petit apunt més sobre llibres, animals i pensaments. De la meva visita al palau reial de Mafra de Portugal em van interessar sobretot dues coses: l'orientació sexual del rei i la seva magnífica biblioteca. Resulta que com a antídot contra els ratolins a fi que no hi roseguin els volums, hi mantenen la penombra i hi deixen volar rates pinyades que se'ls cruspeixen. No sé si a Transilvània deuen fer el mateix ni si us pot servir com a remei per a un futur ja no tant imprevisible... En relació als ratolins passavolants de la cuina de sa sínia des cuc havia pensat armar més tost la versió domèstica d’un moix.

I a qui pugui interessar que sàpiga que tornam a tenir notícies de na Nanda, la granoteta màgica. La qüestió és que estàvem una mica tristos perquè feia un parell de dies que no apareixia i ens pensàvem que qualque altre antídot animal no l’hagués intimidada. Però ahir la vam tornar a veure al caire de la paret. Si és el cas que qualcú no l’hagués feta fugir atemorida, ara només cal que torni a agafar una mica de confiança.

Nanda, la granota màgica

això dels cucs em fa pensar en els lesewürmer i en les bücherratten, en sa sínia -des cuc-, en els ratolins invisibles que s'han passejat per la cuina la passada primavera tot deixant senyals de vida, en un parell d'hostes que tenim actualment a part de na Maria: una granoteta i uns quants dragons que boten i repten pel pati i que prest batiarem, a traslladar la modesta llibreria cap al pis de dalt perquè el marès de la planta baixa sua humitat.

em fa pensar en tot això, i el cuc llimac amb closca a les espatlles em fa sentir cargol, que s’espaia tan lent com llegeix arrossegant-se. I ara puja en Dirk, un altre animaló, i em diu que der frosch badet in der giesskanne, és a dir que la granota es banya a la regadora. Fins ara guaitava al caire del petit poal de les agulles d'estendre, la granota, que no el cargol amb les antenes, per esquivar les banyes, que donarien lloc a infidelitats de pluja estiuenca i altres malentesos. El poalet és de joguina que un infant blau havia oblidat a la platja abandonada. La regadora és verda i no vol madurar. Que fina i assenyada, la granota, que es banya de nit a la mar de la regadora!

Gore Vidal, Palimpsest: a Memoir (Notes)

Després de la seva tercera novel·la, “The City and the Pilar” (1948), “Palimpsest: a memoir” és la segona obra que he llegit de Gore Vidal. Escrita entre Itàlia i els EEUU al 1994 –any en què va morir el meu pare-, es tracta del seu primer llibre de memòries. L’autobiografia abasta fins al 1964, tres anys abans del meu naixement. Vidal tenia aleshores trenta-nou anys. Tant ell com el meu pare havien nascut al 1925, però a milers de quilòmetres de distància, l’un a Nova York i l’altre a Menorca, una illa perduda enmig de la Mediterrània occidental...

En un post anterior ja vaig explicar que la novel·la l’havia comprada a l’agost passat en una llibreria londinenca. El llibre de memòries, en canvi, el vaig adquirir a la llibreria berlinesa Prinz Eisenherz durant la meva estada a la capital alemanya al gener. De fet, i per tancar un dels cicles concèntrics entorn de Vidal, he acabat de llegir “Palimpsest” fa uns quants dies també a Berlín durant la meva estada recent a la ciutat durant les vacances de Pasqua. Ja que hi som: de Berlín he arribat avui mateix a Menorca amb un comodíssim vol directe de la companyia aèria Airberlin a primera hora del matí. Aquest recorregut geogràfic, vital o literari meu no se li hagués pogut passar pel cap al meu pare –ni molt manco. En relació als viatges en avió val a dir, no obstant això, que Gore Vidal era fill del primer instructor aeronàutic de l’Acadèmia Militar dels Estats Units i al 1964 ja havia creuat unes quantes vegades l’Atlàntic.

El que sí que tenien en comú, en canvi, Vidal i el meu pare, encara que cap dels dos ho arribi o ho arribés a saber mai, i tot i que des de perspectives diametralment diferents, era Hollywood. Gore Vidal va treballar per a la Metro Goldwyn Mayer durant la segona meitat dels anys cinquanta. Si a la pantalla del cinema Cisne de Can Serra des Mercadal, on el meu pare i la seva germana, la tia Ton, assistien regularment els cap de setmana, apareixia rugint el lleó, això volia dir que la pel·lícula seria bona, així com ens deia també de petits el meu pare. Abans de casats i tenir els fills, tots dos germans es van formar en la cultura cinematogràfica nord-americana al poble i, malgrat que mal pronunciats com arribarien a descobrir anys més tard, idolatraven els noms dels seus actors preferits i els prenien com a model de la seva pròpia imatge, i no sempre l’exterior.

De tota aquella cultura a mi anys més tard m’impactarien, tant durant la meva adolescència com al llarg de la meva joventut, les versions cinematogràfiques de Tennesse Williams, qui Vidal anomena “The Bird”: “A Streetcar Named Desire” (1956), amb Vivien Leigh i Marlon Brando, o “Cat on a Hot Tin Roof” (1958), amb Eisabeth Taylor i Paul Newman. Per cert que a la seva autobiografia Vidal també parla de grans moments de la seva amistat amb Newman i la seva dona Joanne Woodward. 

Gore Vidal va treballar juntament amb Williams en el guió de “Suddently, Last Summer” (1959), dirigida per Joseph Mankiewicz. Al llibre Vidal explica que havia volgut que el paper de la mare de Sebastian fos interpretat per Bette Davis, qui també amb Mankiewicz havia rodat al 1950 “All above Eve”. Finalment el paper el va interpretar Katherin Hepburn. De Bette el meu pare també deia el que deien molts espectadors quan d’alguna manera eludien la seva manca d’excepcional bellesa hollywoodenca, és a dir, que era molt bona actriu. En relació al paper interpretat per Montgomery Clift, Sebastian, Vidal també conta que una vegada un policia estatal el va aturar quan anava conduint per sobre del límit de velocitat permesa, que el va reconèixer de la Televisió, que el va advertir en lloc de fer-li una citació i que aleshores li va demanar: “That guy in ‘Suddently, Last Summer’; he was queer, wasn’t he?” Vidal li va respondre que sí, i que si no hagués estat per la tot poderosa “Roman Catholic Legion of Decency” el secret hauria estat revelat. Fa una estona acab de descobrir a la Internet Movie Database (Imbd) que els exteriors de la pel·lícula van ser rodats a Girona i a Mallorca.

El darrer treball de Gore Vidal per a una producció de la MGM de Hollywood va ser la seva col·laboració en el guió de “Ben-Hur”. Vidal, però, no va aparèixer mai en els crèdits. L’armamentístic, bel·ligerant, fatxa i homòfob Charlton Heston es va negar a acceptar que els diàlegs ambigus del príncep jueu Ben Hur amb el seu antic amic Messala, cap militar de les legions romanes, fossin obra seva. 

Jan Amos Komenský (Comenius)

Comenius, considerat el pare de la Pedagogia, va ser també un teòleg i filòsof txec nascut al 1592. Formava part de la comunitat dels Germans de Moràvia, una comunitat protestant de la Prereforma, i en va ser un dels seus líders. Esdevingut orfe als dotze anys, als setze va ingressar a l’Escola Llatina de Prerau i després va estudiar a la Universtiat calvinista de Herborn i a la Facultat de Teologia de la Universitat de Heidelberg, totes dues a Alemanya. Un cop acabats els estudis al 1614 va esdevenir director de l’Escola de Secundària de Prerau i al 1618, pastor i rector de l’Església de Fulnek. Aquest mateix any es va casar amb Magdalena Vizóvka, de qui va tenir dos fills.

Al 1621, un cop començada la Guerra dels Trenta Anys, Comenius va liderar cap a l’exili els membres de la comunitat protestant dels Germans de Moràvia, perseguits per les tropes espanyoles contrareformistes dels Habsburg. Magdalena i els seus dos fills van morir per la pesta i no els va tornar a veure mai més.

Comenius es va haver de refugiar a Polònia. Establert des del 1628 a Lezno, hi va dirigir l’escola de Secundària i es va fer càrrec de les esglésies bohèmies i moraves. Comenius es va tornar a casar per segona vegada.

Al 1638 i al 1641 respectivament, el Govern de Suècia i el Parlament d’Anglaterra el van fer cridar als seus països a fi de reformar-hi els sistemes educatius. L’any 1650 Comenius es va traslladar a Sárospatak, convidat pel príncep hongarès Sigismund Rakoczi. Durant quatre anys va exercir de professor del primer Col·legi Protestant Hongarès i va intentar posar en pràctica les seves idees pedagògiques.

Al 1655 Comenius va retornar a Polònia. En morir la seva segona esposa, es va casar per tercera vegada. Després que al 1656 els partisans polonesos cremessin casa seva, els seus manuscrits i la seva biblioteca per haver donat suport als protestants suecs, Comenius va haver de fugir de Lezno. Amb una pensió de vuit-cents florins, va ser acollit aleshores a Amsterdam, on va morir l’any 1670. Comenius és enterrat a la petita ciutat holandesa de Naarden.

Dues de les seves obres més importants són la Didàctica Magna, apareguda l’any 1679 i escrita en llatí, i la Porta oberta de les Llengües, escrita en txec. Els seus viatges per Europa (Alemanya, Polònia, Suècia, Anglaterra, Hongria, Holanda...) i la seva labor com a pedagog li van valer el títol de “Mestre de Nacions”.

Sárospatak