El solitari Oest al Teatre Principal

Martin McDonagh

És la meva tercera visita al Teatre Principal de Maó d’aquest estiu. La primera va formar part del programa d’activitats d’un curs de català per a estrangers de què vaig ser professor i que va ser organitzat pels Serveis Socials de l’Ajuntament de Maó i pel Consorci per al Foment de la llengua Catalana (COFUC). Un matí del mes de juliol vaig dur-hi els alumnes perquè coneguessin el Teatre i després de ser rebuts efusivament per la gerent Conxa Juanola, Xavier Pons ens en va guiar una visita prou amena. La segona vegada va ser l’1 d’agost, que va actuar l’uruguaià Jorge Drexler, un concert que l’oscaritzat cantautor va voler pròxim a l’auditori tot aprofitant les característiques íntimes del Teatre. Va ser aquell dia que vaig resseguir la programació fins al setembre i vaig descobrir l’estrena divendres passat dia 4 de l’última direcció teatral de Pitus Fernàndez: El solitari Oest, de Martin McDonagh.

Durant la setmana havia mobilitzat part dels meus amics per assistir a l’estrena, no solament empès per la petja del director menorquí sinó també perquè la peça m’era d’alguna manera familiar. Fernàndez és indubtablement el referent inqüestionable del teatre que es fa a Menorca. De forma particular, per a mi representa la recepció del teatre contemporani a l’illa i també la reactualització d’obres clàssiques. Ja no és solament el reeiximent de la posada en escena de les obres que duu a l’escenari el que em sembla interessant, sinó sobretot com les peces representades són sempre susceptibles d’interferir i inferir en la consciència d’hàbits dels espectadors menorquins. 

D’alguna manera Fernàndez és per a mi un director de revolucions pedagògiques en la difícil tasca de sacsejar un públic, el menorquí, més tost immòbil, inert i difícil de penetrar. En la selecció de les obres que representa s’hi entreveuen criteris inconformistes que es confronten amb la mentalitat sedentària d’un públic ancorat en una certa tradició entre burgesa i costumista i en un cert tarannà poc analític i poc crític amb els comportaments quotidians propis i amb els del proïsme més pròxim. Així puc interpretar jo les seves escenificacions d’obres de Brecht o Genet, per exemple, importants ja sigui només pel sol fet que són la recepció a l’illa de Menorca d’autors controvertits i incòmodes.

Martin McDonagh, fill de pares irlandesos, situa els esdeveniments de l’obra en un poble allunyat de l’oest d’Irlanda anomenat Leenane. S’hi entrecreuen les personalitats de quatre personatges, els germans Coleman i Valene, el pare Welsch i Girleen, una noia adolescent, lolita contrabandista com ressorgida d’un institut de Secundària actual. La relació entre tots dos germans és tempestuosa, brutal, primitiva, fruit d’energies emotivament no canalitzades. Coleman, interpretat per Rodo Gener, és en certa manera l’arquetip del caràcter mascle, rude i assassí, guerra i virilitat d’un déu rural. 

Al seu germà Valene, fetitxista d’imatges religioses i avariciós del seu domèstic espai vital, l’actor Emilià Carrilla li atorga encertadament la contorsió amanerada i espasmòdica de les extremitats. Les baralles per motius nimis de tots dos, que s’envien constantment a prendre pel cul com a part epidèrmica del seu vocabulari, són danses d’una sexualitat que en principi únicament es resol en violència i agressivitat, fins que el sensible i dubitatiu pare Welsh, interpretat per Josep Mercadal amb aires de Montgomery Cliff, provoca un gir de l’acció amb l’epístola final del seu suïcidi adreçat als germans. Tècnica teatral recurrent, la segona part de l’obra enfila cabdells amollats durant la primera i teixeix un mosaic de confessions que provoquen la hilaritat sorpresa del públic i la descoberta d’emocions lleugerament sadomasoquistes per part dels dos germans, que ara i adés conclouen en sensibles convulsions d’esperma.

L’estrena de El solitari Oest a Maó, adaptada per Jaume Gomila, representa també els inicis de la recentment creada companyia menorquina de teatre Moll Oest, que en aquest cas concret coprodueix l’obra amb la mallorquina Fornal Espectacles. Rep el suport de les institucions illenques i se’n preveuen una trentena de funcions. Demà dia 6 de setembre en serà la tercera a Es Mercadal.

Més aigua de roses

Avui m'he despertat que el dia aclaria amb una rebufada de vent: de cop i volta ha revolat la cortina de la finestra del dormitori, oberta de bat a bat. Al sud de l’illa s’havia congriat una tempesta, núvols grisos de plujat que desprenien llamps i trons. No ha arribat a ploure, però em pensava que havia de caure la primera pluja de finals d’agost, Sant Bartomeu o Sant Lluís. Ara acab de mirar la predicció meteorològica i contràriament al que semblava dóna més sol i vent fluix de Tramuntana. És a dir que demà passat me’n vaig a Mallorca amb bon temps. Serà l’escapada de l’estiu, que he fet sencer a Menorca. La darrera entrada d’aquest bloc era de finals de juliol: apareixien les últimes vivències, els nous plantejaments per al pròxim curs que comença la setmana que ve i una breu enumeració de l’última pel·lícula i de la darrera lectura.

Entre aquesta setmana i la que ve seguiran els canvis. Si el setembre és un mes més tost de reflexió que d’activitat, tal vegada em tindreu a la finestra de l’ordinador amb més freqüència. Enumeració! Enumeració de coneixences, noms propis que em ballen pel cap tota l’estona, com volent perllongar vivències, recrear-les o crear-ne d'altres. Enumeració d’hostes a casa meva i visites d’amics, el mes jove d’un sol any d’edat. El nou plantejament per a d’aquí unes quantes setmanes serà un nou curs d’italià que organitza l’Escola d’Adults, perquè a partir d’ara tindré els capvespres i els vespres lliures... Avui han deixat a casa un follet dels nous cursos, un altre senyal de finals d’estiu principi de tardor que arriba anualment a la bústia. El relleu de la darrera lectura en anglès és “Misterious Skin”, de què segurament parlaré més endavant. Les nits del mes d’agost van començar amb un concert íntim de George Drexler al magnífic Teatre Principal de Maó, que havia organitzat Atxem, el mateix grup de gent que omple les nits de la Terrassa del Claustre del Carme a Maó aquest estiu. 

Aigua de roses

Època de canvis, però aquí som una altra vegada. La meva regularitat no és quotidiana, però m’expòs una i altra vegada a la llum pública i internàutica, per assimilar experiències personals, com diu na Maria, ocurrències... Ha estat un mes de juliol intens, que repercutirà també a nivell professional i laboral. Un cop oblidat el tràngol d’exàmens mal plantejats, em vaig posar tot d’una a treballar: dos cursos de català per a estrangers a Maó als matins, amb alumnes amb molt alt grau de participació i entusiasme, reforçat per visites al Mercat del Carme, al del Peix, al Teatre Principal i altres. Visites d’estiu també a casa, acollides i allotjades el millor que puc. Capvespres al terrat tapant esquerdes per on entrava l’aigua de pluja a l’hivern. Em sent formiga d’estiu, i ara prest l’envelat mariner del pati perquè no s’escalfi tant la cuina. Entre i entre, experiments culturals dignes d’entrades que algun dia s’obriran: l’estrena de Harvey Milk a Menorca va ser en espanyol i per això m’he esperat a veure-la en versió original en DVD a casa i així he tornat aquest mes de juliol a San Francisco, al dels anys seixanta, setanta i al meu juliol de fa tres anys. He tornat a reprendre també la lectura en anglès de la mà de Hanif Kureishi, “The Body”, fem bugada sense perdre els llençols.

La vida social s’ha reobert a Es Migjorn Gran, el poble del sud de Menorca amb tota la septentrionalitat epidèrmica que comporta la latitud, Banda Municipal inclosa sonant el jaleo de cavalls i caixers seriós i protocol·lari de diumenge i el jaleo d’ases transvestits de dilluns, el revers de la mateixa moneda, perquè si bé només n’hi ha una, de moneda, es pot capgirar paròdica: Sant Cristòfol a Menorca, Saint Cristopher Day. I per a qui no ho tengui clar: Sant Cristòfol de Ses Corregudes. Us deix amb les fotos de l’aigua-ros de diumenge, aigua de roses.

Rainer Maria Fassbinder

Werkstattgalerie

Feia dies que volia dedicar una entrada a Rainer Werner Fassbinder i no pot passar d’avui. Per què? Ahir vespre em vaig proposar finalment començar a fer una cronologia de la seva vida i obra i, com ja m’ha ocorregut alguna altra vegada entre tres-centes seixanta-cinc probabilitats, em va tornar a succeir una cosa: en arribar a la data de la seva mort em vaig adonar que coincidia amb el dia d’avui: 10 de juny. Fassbinder va morir tal dia com avui de l’any 1982 a Munic als trenta-set anys, probablement –segons una de les biografies consultades- a conseqüència de la ingestió simultània de cocaïna i pastilles per a la son.

(Deia que no era la primera vegada que em passa una cosa semblant. Fa no gaires anys llegia “Als ich ein kleiner Junger war”, d’Erich Kästner. En aquesta autobiografia de la seva joventut l’autor alemany explica al començament del llibre com era la seva ciutat de naixement –Dresde- i entre altres coses deia que havíem de donar fe de la seva descripció ciutadana perquè mai més no podríem corroborar-la, ja que la capital de Saxònia va ser gairebé destruïda per complert per l’aviació aliada un cop Alemanya ja havia capitulat. Mentre llegia i sentia les bombes de l’atac aeri estirat al sofà em vaig adonar que aquell dia era precisament dia 13 de febrer, el dia del bombardeig.)

Però tornem a Fassbinder. La primera pel·lícula seva que vaig veure va ser “Querelle de Brest", l’última que el director bavarès va rodar, precisament al 1982, l’any de la seva mort. Aleshores només feia quatre anys que l’havien estrenada. Era el meu primer any a Barcelona i jo potser encara no havia fet els dinou anys. Em va impressionar, però segurament no vaig entendre gaire cosa més que els muscles suats i violents del mariner, interpretat per Brad Davis, mort al 1991 com a conseqüència de la sida. Posats ja a explicar coincidències: havia vist “Querelle” per primer cop a casa d’un actor català que va morir al mateix any que Davis i de resultes de la mateixa malaltia. No recordo si va ser poc abans o poc després del 1991 que vaig veure aquesta pel·lícula per segona vegada en un auditori d’una facultat –crec que era la de periodisme- de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ara mateix la tenc a casa en DVD en la magnífica edició de l’Fnac per tornar-la a veure. “Querelle” està basada en l’obra homònima de l’autor francès Jean Genet, un altre infant terrible. Narra la història d’un mariner i com maneja la seva masculinitat.

Fa un parell d’hiverns o tres que finalment vaig poder començar a veure acomplert un desig meu: familiaritzar-me amb la filmografia de Fassbinder. Vaig trobar bastants pel·lícules seves a la Biblioteca de Maó i des d’aleshores ençà ja n’he vist vuit de senceres i un parell de curts. La primera va ser “Die Sehnsucht der Veronika Voss”, la història d’una actriu vinguda a menys que suposadament havia tingut un afer amb el ministre de Propaganda nazi Goebbels i que finalment mor d’una sobredosi de morfina proporcionada per una metgessa que fa tornar addictes els seus pacients a fi de quedar-se amb les seves propietats. Però si bé la pel·lícula em va agradar, no ha estat de les meves preferides. De moment, i per ordre de preferència, m’han encantat les següents: “Faustrecht der Freiheit” (traduïda per “La ley del más fuerte”), “Angst essen Seele auf” (“Todos nos llamamos Alí”, tampoc res a veure amb el títol original) i “Die bitteren Tränen der Petra von Kant”. De les meves experiències amb aquestes pel·lícules en parlaré un altre dia.

Ahir, abans d’assabentar-me de la data de la mort de Fassbinder, mentre enllestia la seva taula cronològica vaig veure online un dels seus primers curtmetratges, “Der Stadtstreicher”. És si més no sorprenent que ja des d’un bon començament Fassbinder jugués amb el tema del suïcidi.

1971 Händler der vier Jahreszeiten
1972 Die bitteren Trännen der Petra von Kant
1974 Angst Essen Seele auf 
1974 Faustrecht der Freiheit 
1975 Mutter Küsters Fahrt zum Himmel
1976 Chinesisches Roulette 
1978 Die Ehe der Maria Braun 
1982 Die Sehnsucht der Veronika Voss 
1982 Querelle (Englisch)

Händel 2009

Händel i Zweig, el músic i l’escriptor cosmopolites

Vaig assabentar-me que enguany és l’any Händel un dia que jeia al sofà mirant un canal de la segona cadena de la televisió alemanya, ZDF. Feien un reportatge dedicat al 250è aniversari de la mort del músic a Londres. Entre moltes de les estacions vitals que s’explicaven de la seva biografia em van sorprendre les dades sobre la seva sexualitat. I és que a més dels viatges de molts personatges interessants, també m’encurioseix enormement aquest aspecte tan vital i tan mortal alhora en el context del XVIII.

Després del programa em vaig posar a googlejar i des de llavors li estic seguint la pista. Aquella nit també vaig escoltar l’ària “Lascia la Spina” a youtube i entre d’altres em va sobrevenir la intenció d’aconseguir la biografia d’un dels seus biògrafs: Franzpeter Messmer. Vull partir del fet que la meva cultura musical és més aviat misèrrima i ho seria encara més si no hagués tingut durant gairebé onze anys un company pianista, que em va fer descobrir per exemple Bach, per esmentar un dels compositors contemporanis a Händel, només quatre setmanes més jove que ell. Solíem posar entre d’altres... -les devia posar ell, perquè aleshores jo no manejava el tocadiscs i no teníem encara reproductor de Cds...- solíem posar entre d’altres les Variacions Golberg interpretades per Glenn Gould després de fer sexe al migdia.

El meu principi de Händel, suposo que com el de molts altres, rau en l’oratori del “Messiah” per Setmana Santa. Mentre vivia a Ciutat, a Ciutat de Mallorca, vaig anar com a mínim una vegada, potser dues, a sentir-lo a l’església de Sant Francesc, on potser l’acústica no era la millor i els bancs, incòmodes; però tot això es veia compensat per la bellesa del temple il·luminat pels ciris i per les restes mortals de Ramon Llull. L’Església i el claustre adjacent són escenari també de moltes altres vivències personals.

La meva història continua... Després del reportatge de la ZDF alemanya, mentre jeia també al sofà mirant la televisió vaig enxampar en una altra ocasió una altra emissió sobre Händel, aquest cop es tractava del programa de debat Millenium del Canal 33, on Ramon Colom comptava amb la presència dels contertulians Oriol Pérez i Joan Vives. Durant el que vaig veure i sentir no es va parlar gens de la biografia del compositor, gens ni mica de la seva sexualitat, tot i que hi va haver un moment en què s’hagués pogut encetar o esmentar el tema, quan es va dir que es coneixien força dades de la vida de Händel. Al final del programa Colom va recomanar entre d’altres una lectura que em va fer aixecar del sofà d’una revolada i anar a la meva petita llibreria: la petita ressenya biogràfica que Stefan Zweig dedica al compositor en el llibre “Sternstunden der Menschheit”, crec que traduït com a “Moments estel·lars de la Humanitat.

He llegit la curta biografia i ha estat un plaer, sobretot si faig esment de l’entorn on s’ha produït la lectura: al costat de la mar, a Sa Mesquida i a Binisafua, durant uns matins radiants amb banys d’aigua fresca. Un dels moments estel·lars de la humanitat es va produir a Anglaterra. A “Georg Friedrich Händels Auferstehung” –la paraula alemanya vol dir “resurrecció”-, Zweig el situa al mes d’agost de 1741 a Londres durant la composició del “Messies”. Si no vaig errat l’autor austríac probablement devia escriure les seves “Vierzehn historische Miniaturen”, les catorze “miniatures” històriques de què consten les Sternstunden, durant el seu exili londinenc. A la ressenya biogràfica Zweig abasta els últims anys de la vida de Händel, des del 13 d’abril de 1737 en què va patir un atac d’apoplexia que li va deixar la part dreta del cos paralitzada durant un temps. Es narra l’estrena del “Messiah”, que el músic va voler celebrar un altre 13 d’abril, el de 1742 a Dublín, per commemorar la seva resurrecció particular: la superació de la paràlisi a còpia d’una voluntat fèrria i de llargs banys d’aigua calenta contraindicats pels metges. Segons Zweig Händel també va voler morir un 13 d’abril, Divendres Sant. Era l’any 1759.

(Ara em tem que he començat parlant de la sexualitat de Händel i he acabat parlant de Divendres Sant. Crec que les haurem de deixar per a més endavant, i ara em referesc tant a la sexualitat de Händel com a la d’Stefan Zweig...)

Vaixells que fan de casa

Fa una estona que he arribat de tornar-li les claus. Ell no hi era. Només hi era ella. He suposat que era amb son pare a sopar, però aquesta és una suposició que acotaré amb innumerables signes d’interrogació, perquè què sé jo! Què he d’anar a pensar jo ara?

Ahir migdia vaig anar a comprar pa abans que tanquessin el forn i quan vaig sortir a la plaça del Carme el vaig veure que entrava al Mercat. Em va estranyar veure’l a la plaça del Mercat un diumenge. Però tot d’una vaig deduir que devia haver estat tota la nit de marxa, que devia anar com a mínim begut... Vaig entrar al forn i al forn hi havia gent que esperava a ser despatxada. No vaig tenir prou paciència d’esperar i vaig entrar al mercat a veure si encara el veia, vaig donar tota la volta al claustre però havia desaparegut com per art de màgia. Bé –vaig pensar-, allò per a què venies: el pa. Al forn hi continuava havent gent fent cua. Tenien la porta oberta, dedins feia calor i vaig sortir al portal a esperar que es buidés. Aleshores el vaig tornar a veure que enfilava costa amunt cap al Carrer Nou i em va sobrevenir el dilema: ell o el pa, el pa o ell. Ell. Vaig seguir-lo, caminava ràpid. L’hagués pogut cridar però em vaig estimar més esperar. Finalment va entrar a un bar de l’Esplanada. Encara vaig tardar uns minuts, uns segons, a arribar-hi. Ens vam saludar calorosament i vaig preguntar-li si volia prendre res. Una cervesa. Efectivament anava gat. Jo em vaig demanar primer una aigua. Eren quarts de tres del migdia. A la següent ronda ja vaig voler una canya.

Parlava, em parlava del seu pare, que havia vingut a veure’l i a passar una setmana a l’illa, i d’ella, i semblava que en fugia, de tots dos, que defugia el moment d’arribar a casa. A ella no la volia veure perquè no sé què putes, una història com qualsevol altra història per –em va semblar- justificar-se de voler eludir el retrobament. En resum: estava enfadat amb ella. Va sonar el telèfon i era son pare i van quedar per veure’s una hora més tard. Però mig avergonyit –em va semblar també-, em va dir no es veia en les circumstàncies idònies per trobar-se amb el pare, una cita que no es veia capaç d’afrontar i també posposava.

Era potser la quarta vegada que el veia, la primera va ser en un bar de copes del port de Maó: alt, ben plantat, moreno, guapo, ben fet, amb el seu capell... Es notava també que ja havia fet unes quantes cerveses, ballava i es mostrava efusiu amb tothom, amb una efusivitat que no es dóna massa sovint en les latituds en què ens trobàvem. Evidentment aquella nit el vaig saludar i vaig sotjar fins on vaig poder la seva sensibilitat, la seva sensualitat. Déu n’hi do! Tot i que no arribava ben bé allà on jo volia, em va comprendre perfectament i va desistir de trencar-me la cara. Finalment, no sé ben bé per quin motiu, segurament perquè absolutament ningú l’havia entès, el van acabar fent fora del bar de copes.

La segona vegada que me’l vaig trobar va ser ara fa unes quantes setmanes en un altre bar de copes del port. Feia temps des de l’última vegada i no me n’havia recordat més. Va ser una noia, que m’havien presentat aquell mateix vespre, que m’hi va fer fixar i vaig dir-li que em semblava que el coneixia, perquè de tot d’una no n’estava segur ni sabia on ubicar-lo. A ella també li agradava. Era una nit divertida, tothom ballant, bevent i fumant, amb bastant –molt- de caliu. Ell es mostrava tan efusiu com la darrera vegada i la gent sorprenentment s’hi tornava a mostrar un pèl estranya. Es mostrava estranyada vista des dels meus ulls, perquè de fet el comportament de la gent devia ser el de sempre. En canvi em va donar la sensació que eren els altres els que el veien estrany a ell, diferent, potser "massa" diferent.

Ara abraçava un tio d’una quarantena d’anys, amb cabells grisos, llargs i esparsos i amb barba d’uns quants dies, que també ballava allà al mig i l’home es desfeia maldestre de l’abraçada tot cridant que no era maricón. El vaig sentir, vaig al·lucinar pel comentari, vaig dir-li alguna cosa, no record què, mentre ell anava dient que si hi tornava li’n fotria una i jo li deia que tranquil, que no s’ho prengués així, que senzillament ell era així: un home sensible, a qui agradava ballar i sentir la calor i el tacte de la gent al seu voltant, que no es poses violent, perquè era justament l’actitud contrària a la que prenia l’altre. Em repetia que no era violent, però que si li tocaven els pebrots... i jo li deia que sí que n’era, de violent, i llavors vam estar parlant una estona, finalment bé, en pla col·legues, jajaja, jajaja. Moments més tard un altre jove, que també acabàvem de conèixer, me’n va fer un altre, de comentari: em va demanar de què anava aquell tio, em va dir que es pensava que era de “s’altra cera” –així ho va dir- i aleshores jo vaig replicar-li que allà no n'hi havia, de “ceres”.

En un moment que vaig demanar-me una altra cervesa, ell era a la barra, vaig abraçar-lo, vaig besar-lo al coll, vaig palpar-li l’esquena fins als malucs, fins a les natges i aleshores vaig sentir-la a ella, que al seu costat i com sortida del no-res em deia, a mi, en anglès, repetitivament i insistent: “He sleeps with me, I’m sorry”, “He sleeps with me, I’m sorry”. Quan ho vaig entendre vaig respondre: “Don’t worry! It’s ok!” i vaig convidar-la a una cervesa, i llavors a ell també. En fi, no sé ben bé què devia passar després: només recordo a la mestressa del local tota enfadada dient-li que fes el favor d’anar-se’n. Era la segona vegada que me’l trobava i la segona vegada que el fotien al carrer. No m’ho podia creure! Vaig deduir que per algun motiu la mestressa s’havia posat gelosa, potser d’una manera inconscient o no també el desitjava i li havia agafat un atac irracional de ràbia en veure que no podia posseir-lo.

I encara me’l vaig tornar a trobar una tercera nit, aquest divendres passat, al mateix bar de la primera vegada. Aleshores em va saludar i ja em va demanar directament que el convidés a una cervesa. L’acompanyaven, entre d’altres, l’home de la quarantena amb barba gris de tres dies de la nit anterior. No sé com devia acabar aquella nit: jo vaig fer-hi una estona més i després me’n vaig anar a dormir.

Ahir diumenge al migdia, després d’haver-nos trobat a la plaça de l’Esplanada i d’haver estat parlant durant tota una hora sencera, vam sortir tots dos del bar i vam enfilar cap al centre de la ciutat. El que va passar a partir d’aleshores i fins a la mitja nit és el que em disposava a escriure abans de començar a parlar de què el conec. I ara ja és massa tard. No és que no ho vulgui contar, no, tampoc és que no ho pugui contar, no, tot i que en un moment determinat de l'intens capvespre em va amenaçar a mi, més ben dit, a mi no sinó a la meva família, em va amenaçar si ho contava... Però jo sé del cert que ni a mi ni a la meva família no ens passarà absolutament res. Res de res.

Patrick Süskind, El Perfum

El llibre de les últimes setmanes: Das Parfum, de Patrick Süskind. Qui sap quants anys farà, potser vint, que vaig llegir-lo per primera vegada en català. Hi ha alguns motius perquè hagi llegit el llibre ara, anys després. Entre d’altres, primer de tot el perfum, després la llengua –volia llegir-lo en original- i, finalment, el context històric: el segle XVIII. La novel·la és un recorregut pel món de l’olfacte, de les olors i de les essències, amb un protagonista, Jean-Baptiste Grenouille, convertit en un altre personatge de la galeria dels més grans assassins de tots els temps literaris. En l’època més ben perfumada de l’edat moderna, Grenouille s’enginya un mètode a còpia de greix animal i altres procediments per transformar en perfum l’odor de les seves víctimes verges, a fi de materialitzar l’essència de la virginitat, que un cop inspirada, inhalada, reverbera en sentiments sensuals d’amor.

Els altres dos protagonistes d’aquesta darrera setmana han estat Dràcula i Frankestein: Bood for Dracula i Flesh for Frankestein, dirigides totes dues per Paul Morrisey i coprotagonitzades per Joe Dallesandro. Frankestein vol crear l’home i la dona perfectes amb parts dels cossos de les seves víctimes, talment com Grenouille ha hagut de sacrificar vint-i-cinc verges per elaborar el seu perfum. D’altra banda també, a la versió de Morrissey al vampir només li val xuclar la sang de les verges per revitalitzar la seva vida eterna d’ultratomba a còpia de transfusions. En totes tres pel·lícules es tracta l’assassinat com a mitjà per aconseguir la possessió de la bellesa, de la sensualitat, de l’èxit i de la vida eterna.

Das Parfum fa reflexionar enormement sobre un dels nostres cinc sentits, sobre un dels òrgans humans de percepció de la realitat: el nas i l’olfacte. Si per una banda la pintura de Munch exposada en la darrera entrada d’aquest bloc traspassa la tela i El crit ens arriba fins a l’oïda, amb l’escriptura de Süskind ocorre un fenomen paral·lel: transpira tot tipus de flaires –d’olors i de pudors- i en confegeix una de sublim, aquella que en odorar-la ens desperta el deler de la voluptuositat.

La proximitat del context històric i geogràfic de la novel·la es fa de vegades enorme. Els set anys que Grenouille passa a la muntanya apartat de la humanitat són els anys de la Guerra dels Set Anys, en què les Balears –citades- i Menorca en concret no només es veié involucrada sinó que fou motiu i objectiu de les disputes. També s’hi esmenta el Puig del Canigó, on peregrinen els seguidors de les idees sobre els fluïts vitals d’un esbojarrat ministre il·lustrat.

Ahir capvespre vaig mirar també la versió cinematogràfica de la pel·lícula i passa el que sol passar sempre entre la novel·la original i la filmació. No puc jutjar com deu agradar la pel·lícula a algú que no hagi llegit el llibre, tampoc no n’he llegit les crítiques. Diguem que els 142 minuts que dura em van passar sense avorrir-me, però no recordo per exemple cap moment del llibre en què Grenouille assassini una prostituta a fi d’experimentar entorn de l’elaboració del perfum a partir de l’olor humana. En principi, però -i això augmentava les meves expectatives a l’hora de veure la pel·lícula-, Tom Tykwer és el director d’un altre film que he vist reiterades vegades i que he recomanat tantes altres: Lola rennt, una història que transcorre a Berlín i és protagonitzada per Franka Potente i Moritz Bleibtreu.

D’altra banda, les localitzacions del film també són força familiars. Tykwer va escollir Catalunya –Barcelona, Girona, Figueres, Tortosa...- per rodar la que en el seu moment va ser la pel·lícula més cara del cinema alemany.

* * *

Segle XVIII i literatura

Brisville, Jean Claude; La cena
Domínguez, Martí; Les confidències del comte de Buffon
Domínguez, Martí; El secret de Goethe
Feuchtwanger, Lion; Goya
Luján, Néstor; El fantasma del Trianon
Márai, Sándor; L’amant de Bolzano
Marí, Antoni; Camí de Vincennes
Robiland, Andrea; Un amor veneciano
Sacher Masoch, Leopold; Kaunitz, Der Roman eines österreichischen Staatsmannes
Schitzler, Arthur; Casanovas Heimfahrt
Süskind, Patrick; Das Parfum

Villalonga, Lorenç; Bearn
Xirinacs, Olga; La tarda a Venècia
Zweig, Stefan; Marie Antoinette

Segle XVIII i cinema

Amadeus

Barry Lyndon

Casanova (Fellini)

Dangerous Liaisons

Das Parfum

El vent de l’illa

Farinelli

Goya

Masters and Comanders

Ridicule

The Affair of the Necklace

The Emperor’s New Clothes

The Madness of King George

Valmont

Volavérunt

Edvard Munch, El crit

Sí, jo també podria cridar avui! I també ofegaria les ones sonores dels meus crits en el llac d’aigües tranquil·les del quadre de Munch per tal d’asserenar-me. M’ha sorprès que hagis penjat “El Crit” al teu bloc. Tu recordes amb molta més precisió que no jo on vas veure per primera vegada el quadre. Hauria de regirar entre capses de tríptics d’exposicions passades... Des de llavors ençà, però, l’he emprat algunes vegades a les meves classes a fi de treballar la descripció i fer-ne una petita interpretació, així, espontània, sense cap tipus de connotació.

Els qui comencen bé fan referència en primer lloc a la persona –un home?, una dona?-que crida en primer terme amb les mans tapant-se les orelles dreta damunt del pont. Al fons del pont, la petita silueta de dues persones més, com si fos l’ombra de dues persones més. Dos homes? L’un amb un capell. És curiós que d’altres eludeixin primer les persones i s’estimin més començar pel paisatge: com a rerefons un llac rodejat de muntanyes i el cel. A la dreta, vegetació. El pont que es perd a l’esquerra uneix la persona que crida en primer terme i el paisatge de natura del rerefons. El pont es perd llac enllà.

I aleshores començam amb els colors. De quin color són els elements del paisatge? I resulta que el cel no és blau cel, sinó groc i vermell, perquè potser és darrera hora del capvespre, quan el sol es pon. Groc i vermell, dos colors encesos i estridents, símbols de sentiments i de passions, el vermell simbolitza també el perill... Això contrasta amb les muntanyes, que tampoc no són marronoses, sinó blau fosc i negre, color tal vegada de les ombres al solpost, un color de fred, un color fred. L’aigua del llac agafa els tons del cel i els de la terra, un punt entremig enmig del quadre, un llac d’aigües càlides i tranquil·les, amb dos vaixells que hi naveguen plàcidament.

I continuam amb les formes i ens adonam que tot es arrodonit, no solament la boca en cridar, sinó també la cara i el cap i les mans i el llac i les formes del cel i les de les muntanyes i les de la vegetació. Però el que més s’assembla a les formes de la boca és el llac, amb cercles concèntrics. I per què tot és tan arrodonit i onejant? Ones! Les ones sonores del crit! El crit! El crit no només és pintura i visió, Munch ens el fa sentir d’oïda. El dibuix i la pintura han estat capaços de transmetre el so d’un crit. Qui sap si també d’un crit davant de persones que es menteixen a elles mateixes.

Joe Dallesandro

Divendres vespre, acab d’arribar de la feina. Fa nit de lluna plena i vull que la lluna plena esclati dins meu. Estic esperant que em telefonin per sortir... Fa dies que no escric i vull dedicar una entrada a Joe Dallesandro. Fa també uns quants dies que vaig llegir l’entrada que se li dedicava a un dels blocs que seguesc, Tiburones en Korador. Hi ha un vídeo a youtube del moment en què es lliura el Teddy Award a Dallensandro per la seva carrera durant l’última edició de la Berlinale. S’hi mostren les imatges del lliurament, d’una seqüència d’un film fet per la seva filla i de la clausura del festival, en el moment que els guardonats, un grup de drag queens i el batlle de Berlín, Klaus Wowereit pugen a l’escenari. Tot plegat em va fer venir ganes de veure les pel·lícules d’Andy Warhol, dirigides per Paul Morrisey i protagonitzades per Dallesandro. Aquesta setmana he anat un parell de vegades al videoclub, la primera vaig trobar-hi “Trash” en DVD. A la nit vaig mirar-la a casa, en versió original, perquè els subtítols que deia la caràtula que tenia no van aparèixer per enlloc.

Dissabte matí. El sol per la lluna. “Trash”, fems, és la història d’un dia en la vida d’un drogoaddicte a l’heroïna al Nova York de finals dels seixanta. La pel·lícula es va estrenar el 1970. Dallesandro als poc més de vint anys. És un fresc, un mosaic de les experiències personals que s’estableixen entre diferents personatges amb el fil conductor del cos nu, la personalitat serena i la dependència de Joe. “Do you have some acid?”, “I want some acid!”, “Oh!, I looove to see that”. Una altra de les històries impactants, quan al pis desmanegat on viuen, arriba Holly amb un alumne de la High School, de Secundària: “Can I trust you?”, “I don’t want a needle!”. El diàleg d’aquesta escena de cinema teatral, la manera com l’amiga de Joe acaba persuadint el jove perquè provi l’heroïna, com la hi injecta... etc., és realment forta, per dir-ho així. Altres històries tenen un vessant més sòrdid, en el món dels rics hi regna la hipocresia.

Al dia següent vaig tornar a anar al videoclub a tornar el DVD i Micky em va dir que si bé “Trash” era l’únic film de la trilogia de Warhol -juntament amb “Flesh” i “Heat”- que tenien en aquest format, en canvi “Flesh”, carn, també la tenien, però en cinta de vídeo. Vaig mirar en quin idioma era: anglès subtitulada en espanyol. Uau! Me la vaig mirar a la nit –dimecres a la nit? La pel·lícula és estructurada de la mateixa manera que l’anterior: Joe és ara casat i té una filla i surt al carrer a cercar diners. Ara se’ls guanya prostituint-se a Nova York. Les escenes del pis, o gairebé millor dit, del llit on viuen, s’intercalen amb les escenes quan surt a fer xapes al carrer per guanyar-se cent dòlars; un dia de sort: és el cas d’un artista expert en l'art de la Grècia antiga, en l’escultura, en el discòbol i en l’empatia, que el fa posar nu i el dibuixa. Jo ja havia vist aquesta escena. Me'n recordava. La sexualitat és tema present que travessa també aquest film: una personalitat que experimenta les formes de relacions que la ciutat ofereix a la nuesa de Joe. “Flesh” és del 1968.

Tant l’una pel·lícula com l’altra m’evoquen enormement els films de Fassbinder a Alemanya una dècada més tard. A partir d'ara: Fassbinder recorda Warhol. En part el crec hereu d’una certa manera de emmirallar la realitat i conflueix amb Warhol i Morrisey en la forma de fer teatre, de desenvolupar diàlegs de profunditat social i psicològica, de rodar imatges amb càmera suspesa, capaç de crear nous llenguatge d’experimentació sensual, eròtica i sexual.

* Durant el lliurament del Teddy Award, Joe Dallesandro explica com havia estat rebut a Europa i concretament a Alemanya quan a Nova York encara ningú se’ls prenia seriosament. Justo de Tiburones en Korador em demanava l’altre dia en un comentari qui era al vídeo de Youtube l’alcalde de Berlín Kaus Wowreit. Se’l veu assegut a primera fila del pati de butaques un cop s’ha fet el lliurament de l’Ós a Joe Dallesandro i després dalt de l’escenari en la cloenda.

Turisme de creuers (II)

La construcció del dic de Son Blanc de Ciutadella es contradiu amb els objectius de sostenibilitat de Menorca com a Reserva de la Biosfera. Cal tenir en compte la rellevància de la Declaració pel que fa al desenvolupament dels àmbits socioeconòmics de l’illa i també s’ha de comptar amb el fet que aquesta condició no té perquè ser de per vida si la realitat mediambiental de Menorca no s’adequa als criteris de la UNESCO. Arribats a un consens polític quant a la construcció del Dic a fi de millorar el tràfic regular de passatgers i mercaderies i d’ordenar els amarraments de pescadors i petites embarcacions d’oci, la modificació del projecte per tal de donar cabuda a creuers turístics, encara que siguin de petita o mitjana eslora, contravé la Declaració de la UNESCO des d’un punt de vista ecològic. Aquesta proposta, liderada entre d’altres per certs partits polítics i per l’Associació Empresarial de Comerciants de Menorca (ASCOME), trenca l’equilibri necessari entre turisme i medi ambient.

D’altra banda, Menorca ja disposa a més de la tradició del port de Maó a l’hora d’absorbir un cert volum de creuers. En aquest sentit l’illa s’ha de contemplar com a una unitat i s’han de superar possibles i també tradicionals bicefàlies i trobar finalment un equilibri entre Ciutadella i Maó. Em consta que han sorgit iniciatives en aquest sentit a fi de pal·liar possibles desajustos econòmics que es produeixen entre llevant i ponent a través, per exemple, d’un fons de compensació. Però abans de res, volem analitzar la situació i mirar com són les xifres pel que al turisme de creuers a Maó.

Segons l’Autoritat Portuària de Balears (APB), que actua com a promotora en aquest àmbit i s’encarrega també de les taxes d’atracament dels vaixells, es preveu que des de l’1 de maig fins al 31 d’octubre de 2009, és a dir durant la temporada actual, arribin al port de Maó un total de 94 creuers enfront dels 105 de la temporada passada, en realitat un 10,4% menys que l’any anterior. En principi sembla que la situació de crisi econòmica en aquest sector tampoc no sigui tan alarmant. El fet que no s’habilitin enguany les noves instal·lacions del Cós Nou a l’altra banda del port per a passatgers es deu més a raons tècniques que a qüestions econòmiques, ja que en tota la temporada no coincidiran més d’un vaixell als molls del port. Això és el resultat d’una mera coincidència i a l’hora també d’una bona gestió, ja que l’Associació Provincial d’Empresaris d’Activitats Marítimes (APEAM) ha deixat obres i despeses aparcades per a més endavant. Si a més es compara amb Eivissa, l’illa pitiüsa espera l’arribada de només 87 creuers, dos més que la temporada passada. Entre Menorca i Eivissa sí que sembla haver-hi, però, una diferència qualitativa important, ja que el turista de creuer gasta més a l’illa veïna. Segons un estudi encarregat per les institucions locals a l’Observatori Socioambiental de Menorca i que va costar als contribuents menorquins 30.000€, la despesa mitjana d’un turista de creuer que passi tres hores a Maó i a l’illa en general és de devers 40€, una xifra que, això sí, sembla que a Eivissa es podria fins i tot quadruplicar. En aquest sentit els eivissencs gaudeixen d’una base comercial molt més sòlida i d’un producte i d’un nom molt més ben consolidats en aquest mercat que els menorquins. El perquè d’aquest diferència rau segurament en diferents factors; n’hi ha un, però, que se’ns dubte sembla d’importància capital, la mobilització comercial del centre urbà de la ciutat de Maó. Malgrat l’aplicació de diverses iniciatives per part de l’Ajuntament, està sent difícil dinamitzar-ne l’activitat comercial. L’opinió que hi ha altres factors que fan difícil l’aprofitament econòmic d’aquest tipus de turisme, com ara la coincidència que els creuers arribin en diumenge quan el centre comercial és tancat, que el port de Maó sigui la darrera escala de la travessia o que la majoria de viatgers prenguin part en excursions organitzades, no acaben d’estar ben fonamentades del tot ni semblen suposar impediments insuperables. No tots els creuers arribaran en diumenge ni tampoc tots fan la darrera escala a Menorca. Només cal consultar les dates a la web de l’APB. Solament els creuers que surten d’un port base del nostre país, Barcelona, València, Palma o fins i tot Eivissa, fan potser l’última escala a Maó, no així els que tenen el seu origen a Itàlia, França o altres països de la Mediterrània. L’organització d’excursions per l’illa és també una bona alternativa a l’hora treure’n rendiment econòmic per part de les empreses que se n’ocupen. Entre totes aquestes dades, però, n’hi ha una de cabdal importància i força positiva: la concentració del major nombre de creuers durant la temporada es produeix als mesos de maig i octubre, la qual cosa pot contribuir potencialment a allargar de forma assenyada la temporada d’activitat turístico-econòmica de l’illa.

Més xifres. Els creuers que atraquen al port de Maó són de petita i mitjana eslora, és a dir no superior als 200-230 metres. Qualsevol intent d’intervenció al port de Maó perquè hi puguin fer escala vaixells més grossos contradiu els mateixos criteris de sostenibilitat mediambiental que en el cas de l’ampliació del dic de Son Blanc. La capacitat màxima d’un vaixell d’aquestes dimensions ronda com a molt els 700 passatgers, la qual cosa pot suposar un nombre total de 65.800 viatgers repartits en els 94 creuers previstos durant la temporada. Si això a més ho multipliquem pels 40€ que es gasta cadascun d’ells de mitjana, això dóna un total de 2.632.000€, una xifra susceptible de ser multiplicada si s’és capaç de dinamitzar el centre comercial de Maó i al marge també del guany que pugui resultar de seguir oferint visites organitzades per l’illa. Un cop analitzades aquestes xifres econòmiques crec que seria raonable establir per a Menorca un màxim de 100.000 passatgers redistribuïts en una 150ena de creuers per temporada. Hi ha previsions que apunten una xifra de 200.000 i 300.000 de passatger per a aquí 10 anys. Veig necessari posar límits al creixement massiu. Si he comès algun errada en l’anàlisi de la situació econòmica que se’m corregeixi, ja que aquesta no és la meva feina i dels errors també se n’aprèn.

Per últim, però no menys important –last but not least-, és necessari un control mediambiental de les repercussions que té aquesta afluència de vaixells i dels seus viatgers al port de Maó i a l’illa en general. Per a això és fonamental que les autoritats de gestió mantinguin un contacte permanent amb els grups ecologistes i amb l’Agència de la Reserva de la Biosfera recentment creada que s’encarreguen de vetllar pel creixement sostenible de Menorca. En aquest sentit desconec per exemple a hores d’ara si l’APB ha posat sobre la taula les dades exigides pel GOB sobre subministrament d’aigua i descàrrega de residus dels creuers a fi de poder abordar solucions i millores.

(Fonts d’informació: homepage de la UNESCO, de l’Autoritat Portuària de Balears, Es Diari Digital de Menorca i el bloc de Nel Martí)