En fi, molt agraït pel seu article em despedesc.
Cordialment,
El "Grand Tour" era el viatge de formació que feien els joves europeus al llarg del segle XVIII pel nostre continent. El destí predilecte era Itàlia. A l'illa de Menorca hi van fer escala molts joves britànics. Per a mi aquest bloc és un dietari dels meus viatges, ja siguin geogràfics com purament vitals, d'aquells tours que fa l'ànima tant si la transporta el cos com si no.

tenc l'honor de presentar-vos un dels meus infants mediàtics, un blog especialment útil per aprendre alemany com a llengua estrangera (DaF): nivells A2, B1 i B2 del Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües: aprendre, ensenyar, avaluar. Els nivells corresponen als cursos de 2n, 3r i 5è de l’EOI. És un portfolio online constantment actualitzat, un dossier en format blog, útil també com a font de recursos per a professors, amb molts de materials escrits, gràfics i audiovisuals de la xarxa d'Internet, dels meus alumnes, ex-alumnes i meus. En fi, una bona eina per a la feina i l'estudi. Que ho disfruteu! Miquel
Mengs, Glòria de Sant Eusebi 1757
El Príncep coneixia a la perfecció quina havia estat l’evolució de Mengs i sabia que de petit el seu pare l’havia fet tancar de sol a sol al palau del Vaticà, amb una botella d’aigua i un pa davall el braç, perquè hi copiés els frescos del seu homònim, el pintor renaixentista Rafael. Ismael Mengs havia fet batiar el seu fill Anton Rafael: Antonio era el nom de pila de Correggio i Raffaello el de l’artista d’Urbino. Una vegada consagrat ell mateix com a artista, el 1772 Mengs va pintar una Al·legoria de la Història al palau del Vaticà. De fet, el primer treball que havia encarregat Kaunitz a Calbó va ser la còpia d’aquesta obra, però l’agost de 1774 encara era coberta, a la Cambra dels Papirs hi havia artistes que feinejaven i s’acabaven de fer les obres de pavimentació. Calbó finalment hi va començar a treballar l’octubre de l’any següent. La reproducció, feta en cinc peces, i el disseny de l’arquitectura de la cambra, que l’estudiant va fer per iniciativa pròpia, arribaven a Viena l’abril de 1776. Traduït de l’italià, referint-se a l’Al·legoria de la Història, Kaunitz va escriure el següent a Brunati: “si en aquestes produccions Mengs ha sabut imitar així de bé la labor de Rafael que regna al Vaticà, és digne de lloança l’estudi i el mèrit del copista en haver sabut treure i esprémer així de bé l’esperit i la manera de Mengs i Vostra Senyoria Il·lustríssima podrà assabentar-lo de la meva particular satisfacció”.
Franz Marc 1911, Blaues Pferd. Lenbachhaus


Winckelmann, autor de les Reflexions sobre la imitació de les obres d’art gregues en la pintura i l’escultura i de la Història de l’Art de l’Antiguitat, s’havia convertit amb aquestes dues obres en el pare de la Història de l’Art i l’Arqueologia modernes. Deu anys abans del seu assassinat, Winckelmann havia fet el primer dels seus quatre viatges per treballar en les excavacions de Pompeia i Herculà. Aleshores era rei de Nàpols Carles IV, el futur monarca espanyol a la cort madrilenya del qual seria pintor Anton Rafael Mengs. De fet, Mengs va ser el deixeble predilecte de Winckelmann, després de guanyar-se el seu favor per art de mistificació. Aprofitant l’entusiasme generat per les noves troballes d’art antic i juntament amb el jove pintor i restaurador Casanova, germà del famós aventurer, Mengs va tenir la perversa idea de pintar un fresc tot emulant els de les cases de les ciutats recentment excavades i fer-lo passar per autèntic. Goethe narra aquest fet en el seu diari del viatge a Itàlia. En descriure la falsa pintura diu que “hi ha representat Ganimedes, que allarga a Júpiter una copa de vi i en rep a canvi un bes” i afirma “amb seguretat no haver vist (...) res de millor que la figura de Ganimedes”. Mengs va fer aparèixer el fresc com si fos original a Roma. Winckelmann, que llavors era bibliotecari, secretari privat i home de companyia del cardenal Albani, s’hi va entusiasmar i va decidir protegir l’artífex de la pretesa troballa arqueològica. Mengs va començar a esdevenir així el referent ineludible del Neoclassicisme en pintura i l’artista més cobejat i cotitzat per les corts àuliques d’arreu d’Europa.
Tot i que la personalitat de Kaunitz era de tradició fonamentalment barroca i de gustos estètics en principi vacil·lants, durant la dècada dels seixanta s’havia anat decantant cada vegada més cap a la incipient estètica neoclàssica, que preconitzava la imitació de l’art antic, grec i romà. El príncep Kaunitz havia estat de fet, juntament amb l’Emperadriu, una de les darreres persones que, durant una audiència privada al palau de Schönbrunn de Viena, havia vist en vida el màxim teòric del Neoclassicisme artístic, l’alemany Johann Joachim Winckelmann, abans que Francesco Arcangeli l’assassinés a punyalades, i en estranyes circumstàncies, al famós hostal La Locanda Grande de Trieste quan tornava cap a Roma d’un viatge sobtadament interromput a Alemanya. El seu amic Adam Friedrich Oeser i el jove Johann Wolfgang Goethe, que esperaven la seva arribada a Leipzig, reberen la notícia amb horror i tristor.
Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol
Aquest no va ser l’únic entrebanc amb què va topar el Príncep en relació a la formació artística de Calbó. En un principi Kaunitz tenia la intenció de fer inscriure l’estudiant a l’Acadèmia del Capitoli, que havia estat fundada pel papa Benedicte XIV i de la qual, a més, Mengs havia estat professor. Brunati, però, veia més factible que el nou alumne ingressés a l’Acadèmia de França a Roma, entre d’altres coses perquè ja s’havien fet les primeres passes en aquest sentit. Al corrent de la imminent arribada de Calbó, el cardenal Bernis, l’amic de la marquesa de Pompadour, que ara feia d’ambaixador a Roma, havia intercedit ja davant el director de l’Acadèmia de França perquè hi fos admès com a alumne. Un dels defectes, però, que veia el príncep Kaunitz en aquesta escola eren precisament el gustos estètics del seu director, Charles Joseph Natoire. A pesar d’això, Brunati, influenciat pel cardenal Bernis i Domenico Corvi, insistia i adduïa que a l’Acadèmia de França les reproduccions de les estàtues no eren de guix, sinó de pedra, estaven millor il·luminades i hom fins i tot les podia fer girar segons la perspectiva que se’n volgués prendre en dibuixar-les. A més, argument que va contribuir a convèncer el Príncep, aquesta escola, ubicada al palau Mancini del Corso, era molt més a prop del palau de Florència on residien que l’Acadèmia del Capitoli. Kaunitz va acceptar, però no sense recordar que se seguissin les seves instruccions concretes quant als estudis de Calbó, és a dir que fos instruït sobretot en el dibuix de models nus i d’escultures antigues i que prengués lliçons d’art antic, d’anatomia, geometria i perspectiva. Així doncs, Calbó va acabar assistint a l’Acadèmia de França, on va obeir les recomanacions del Príncep de no deixar-se corregir pel director. Al matí de bona hora s’exercitava en l’estudi del nu al taller del mestre Domenico Corvi.
Roma, 14 de juliol de 1774 – 31 d’octubre de 1778

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol
El comte Kaunitz va finalitzar la seva missió diplomàtica d’acostament a França el 1753 i un cop novament a Viena va ser ascendit a canceller d’Estat i cap de la diplomàcia imperial. Des del seu càrrec va nomenar aleshores el príncep Starhemberg perquè continués les negociacions secretes per a la firma del tractat d’aliança. Lluís XV per la seva banda va encomanar aquesta tasca a un vell amic i protegit de madame de Pompadour, l’abat Bernis, que va deixar el seu lloc d’enviat a Venècia. Les trobades entre tots dos ambaixadors van tenir lloc a l’amagat pavelló de Babiole, als jardins del palau de Bellevue que la maitresse del rei posseïa a Meudon.
La carrera diplomàtica del comte Kaunitz va començar el 1741, quan Maria Teresa d’Habsburg i el seu espòs Francesc Esteve de la Lorena van nomenar-lo enviat extraordinari a fi d’anunciar el naixement del seu primer fill mascle, el príncep hereu Josep. Amb aquest encàrrec el síndic d’Àustria va anar a Torí, a Florència i a la cort del Papa Benedicte XIV. Aleshores ja havia començat la Guerra de Successió d’Àustria, durant la qual va tornar a ser enviat en missió diplomàtica a Torí i a Brussel·les. Quan va morir Carles VI, Maria Teresa va tenir greus problemes a l’hora d’afermar-se com a successora al tron del seu pare. Com que era dona, no era reconeguda internacionalment com a monarca i Frederic II de Prússia havia ocupat Silèsia, un dels seus territoris. Va ser amb la intervenció d’altres països en el conflicte que la Guerra de Silèsia es va convertir en la Guerra de Successió d’Àustria. Un cop acabada el 1748, Kaunitz va ser enviat urgentment a Aquisgrà per signar el tractat de pau. En el Tractat d’Aquisgrà es garantia finalment el dret successori de Maria Teresa, es ratificava Francesc I, el seu espòs, com a emperador d’Alemanya i, a canvi, Frederic el Gran de Prússia obtenia definitivament Silèsia.
27 d’agost. Mentre venia cap aquí amb bicicleta –som a Cavalleria, una altra vegada- i després de la conversa telefònica amb en Miquel, he pensat que potser sí que hi ha prou indicis per concloure que s’ha clos una etapa i que si no hagués estat perquè s’ha tancat un període vital no hauria pres la decisió –si es pot anomenar així el pingpongueig entre Inca i Maó que m’ha provocat tanta migranya- de partir de Mallorca i mudar-me un altre cop a Menorca. Vaig arribar a Palma ara fa set anys amb feina de professor de llengua alemanya a l’institut d’educació secundària Josep Maria Llompart, tot i que tot d’una em van desplaçar –diguem-ho així- a l’institut de S’Arenal. Quan vaig arribar a s’Arenal de Llucmajor l’escola encara no era acabada de construir. Durant el primer trimestre la meva feina va consistir a fer classes de segona llengua estrangera a alumnes de primer cicle d’educació secundària, és a dir a nins i adolescents d’entre dotze i catorze anys. Com que l’edifici encara era en obres vaig haver de ser jo qui cada dia anés d’una escola a l’altra. Cada setmana visitava els col•legis públics dels Tamarells, S’Algar, Son Verí i Es Pil•larí i atès que no tenc carnet de conduir em traslladava d’un lloc a l’altre a peu o amb transport públic, amb bus –el 15 o el 23. Així va ser el meu primer contacte amb s’Arenal, és a dir profund des del primer moment. En set anys s’han esdevingut moltes coses, naturalment, però el que vull fer notar ara és que l’últim curs a Mallorca també l’hauré fet impartint classes d’alemany, però aquesta vegada no a un institut sinó a l’Escola Oficial d’Idiomes de Palma. És a dir que en set anys no crec haver-me quedat estancat professionalment, vaig treure les oposicions i he anat avançant –sempre s’avança. I he avançat fins a arribar al mateix punt de partida, Maó, la meva ciutat natal. Sembla que el conducte umbilical s’escurça una altra vegada. El temps que hauré passat a Palma, set anys, haurà estat el mateix que el que vaig passar a Barcelona estudiant. Ara mateix també crec estar convençut –aquestes coses s’han de dir amb molta precaució- que Menorca tornarà a ser un punt d’intersecció, tot i que ara el pugui sentir com a destí definitiu, o potser serà la base definitiva des d’on operar la meva vida nòmada des d’avui.
31 d’agost. Qui sap quin camí personal i professional em depara el destí? El camí ens el fem nosaltres i jo sé com vull que sigui, però no en tornaré a parlar fins d’aquí set anys més. Ara només em preocupa una cosa: és de tradició menorquina que quan la gent se saluda pel carrer es demaní “Què contes de bo?”. La pregunta demostra una molt bona predisposició inicial a l’optimisme per part dels menorquins. Llàstima que l’optimisme també només sigui inicial, ja que la resposta no sol ser la narració sempre fictícia dels esdeveniments més feliços ocorreguts darrerament, sinó que més tost sol ser “de bo, res!” i llavors es comencen a contar les misèries, també fictícies, i es perd una altra oportunitat de ser alegre. Hi ha una altra versió del mateix d’un que demana a l’altre: “Què contes?”, i de l’altre que respon: “Res de bo!” Menorca és molt bella però la gent tendeix –anava a escriure “irremeiablement”, oblida-ho!- al pessimisme, a la depressió. Per l’aire hi sura molta energia negativa. Sort que de tant en tant bufa la tramuntana, per molt que necessiti com a mínim tres dies per granar-ho tot i tornar a deixar l’atmosfera neta. Així i tot l’illa conté l’optimisme de la bellesa i com que jo ja conec la naturalesa del illencs, intentaré posar remei personal a les seves males llunes i a les seves malenconies. Menorca té un cos bell i una ànima vella: pateix les decadències de qui ho té tot. 

No se sap encara a partir de quin moment Calbó va rebre la protecció a Venècia de Giacomo Durazzo, l’ambaixador d’Àustria. Però com que Durazzo era un comte genovès, podria ser que el jove Calbó dugués ja des de Menorca o bé des de Gènova una carta de recomanació per presentar-li. Durazzo havia estat anteriorment enviat extraordinari de la República de Gènova a Viena. Durant nou anys hi va exercir a més el càrrec de director del teatre de la cort i el de director general dels espectacles i va tenir com a col•laborador el compositor Chirstoph Willibald von Gluck. El 1764 se’n va anar de Viena degut a desavinences amb Metastasio, però gaudint encara de la confiança del príncep Kaunitz, cap de la diplomàcia de l’Imperi, havia estat nomenat ambaixador a Venècia, on continuava la seva tasca d’empresari operístic i teatral. El 1771 Durazzo va rebre a Venècia el jove músic de quinze anys Wolfgang Amadeus Mozart. Calbó podria haver assistit a alguna de les seves audicions musicals.
Després de tantes setmanes de llegir en anglès, o en català aquest darrers dies, i d’estar també en contacte amb l’espanyol, començava a sentir la necessitat –i de retruc també el desig- de fer-ho en alemany. D’aquí a una mica més d’un mes començaran les classes, enguany a l’EOI de Maó, i tenia la sensació que havia desaprès moltes coses de l’idioma. Aquest sentiment sempre reapareix quan s’està molt de temps sense usar una llengua. De tant en tant em sorprenia a mi mateix fent esforços per trobar l’equivalent alemany d’una paraula anglesa que s’havia fet habitual del meu vocabulari i no se m’acudia. Feia servir aquest recurs com una espècie de prova i constatava el meu desconeixement i em desesperava o em deprimia. Sé positivament que això no s’ha de fer mai, que les llengües no són calcomanies, les paraules no sorgeixen del no-res com per art de màgia, aïllades i com a esclata-sangs, i que els agrada referir-se al real o formar part d’una cadena de pensament, abstracte o no, però en qualsevol cas formulat amb concreció o precisió,... ser objecte de la veritat, de la situació i del context.
Però el sentiment i el desig hi eren i, per tant, en principi res més fàcil que recórrer a la meva petita biblioteca de Mercadal una altra vegada. Els pocs llibres que hi ha en alemany ja els havia llegit gairebé tots i no m’abellia rellegir-ne cap: Bertolt Brecht, Elias Canetti, Stefan Zweig, Klaus Mann. Finalment vaig optar per un recull de narracions del pare d’aquest darrer, de Thomas Mann. Avui mateix n’he acabat de llegir un conte: Tristan, una història diríem que un pèl estranya, però situada en un lloc comú de l’obra de Mann, això és en un sanatori. No vull escriure ara sobre les meves hipocondries segurament precisament perquè som hipocondríac, però el cert és que fa una setmana que em va agafar un aire. Va ser durant una nit humida de tempesta que vaig dormir amb la finestra oberta. Encara tenc mal de coll. Fa un parell de dies no el podia ni moure i em girava com un estaquirot. De tant en tant faig alguna tossida. Mann era del tot conscient de les correlacions psicosomàtiques i és sorprenent el seu art literari de treure a la llum el rerefons psicològic dels seus personatges malaltissos, la qual cosa és com dir –de forma molt senzilla- que la tristesa i la pena que produeix un problema psicològic irresolt, potser fins i tot inconscient, són la font de molts mals físics, en resum: que la infelicitat és summament insana.